Setmana intensa de promoció amb Suso de Toro. Barcelona, la "ciutat oberta" a la qual va dedicar Una altra idea d'Espanya (seleccionada, segons m'informa, com a finalista de la present edició del premi Caballero Bonald), l'acull amb la generositat que acostuma. I l'autor respon al repte. Fins i tot, canta (ben a gust, tot cal dir-ho) un fragment d'El día que nací yo a petició d'un dels entrevistadors.
Durant tres dies, Suso ha conversat amb una vintena llarga de periodistes sobre Home sense nom (n'hem parlat ja en aquest bloc). Es mostra confiat en la força i contundència de la seua última novel·la, una obra sense narrador, amb una estructura molt ben travada, amb aparença teatral (confessa que la idea inicial era fer una obra de teatre), una història dura i d'una tensió creixent que ens mostra la cara terrible del mal absolut: "Abrí la trampa de ese sótano cerrado y prohibido. Para ventilar", assegura Suso.
Entre entrevista i entrevista li pregunte si el fet que hi recupere els personatges de Cèlia (protagonista de Tretze campanades) i el Nano (eix central d'obres emblemàtiques com Círculo i Tic-Tac, i al qual va donar per mort en publicar la imprescindible El príncipe manco), significa d'alguna manera una fita en la seua trajectòria literària, com una mena de compliació, de suma del conjunt de la seua obra. Fins i tot, d'un punt i a banda. I em respon a la manera del Nano, que per primera vegada parla català gràcies a la contribució de Carles Miró: "Positivament", diu, "Home sense nom és un llibre que és molts llibres". Hi estic plenament d'acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada