28 d’agost 2008

El noi del pijama...

- No són importants els libres? --va preguntar-li Bruno.
- Els que tracten de les coses del món, ho són molt --va explicar-li Herr Liszt--. Però les novel·les no. Els llibres que parlen de coses que no han passat no són importants.

Abans de convertir-me en l'última persona del planeta que no ha llegit El noi del pijama de ratlles, confesse haver-me'l empassat aquests dies de ressaca murakamiana. Com que ja n'ha opinat tothom i corre la llegenda (que va ignorar l'autor/a del text de la coberta catalana) que no es pot contar l'argument, només diré que m'ha agradat molt.
El fenomen d'aquesta novel·la, per a goig d'autor i editors, sembla que encara durarà una bona temporada. A finals de setembre s'estrena la pel·lícula basada en aquest bestseller, i Empúries publica la nova novel·la de l'autor, John Boyne (per cert, la vuitena obra de ficció de l'autor: com és que en continuen tantes inèdites?). Per si teniu curiositat, ací us deixe el tràiler del film:

27 d’agost 2008

IntraFrankfurt (L'Odissea) i IV - Dades per a l'actuació

L'article comença ací i continua ací i ací.

Dades per a l’actuació
Parafrasejant Schiffrin, podem dir que ens trobem en l’any II d.C.C. (després del Conglomerat Català) i he de reconéixer que en aquest breu lapse els meus temors inicials sobre una tendència al monopoli s’han relativitzat (que no esvaït). Val a dir que la concentració de tants segells importants en unes úniques mans i sota l’ombra allargada de Planeta (el principal editor en llengua castellana de l’ídem) no em sembla tan “encoratjadora” com alguns ens han volgut fer creure, però sí que ha resultat, paradoxalment, un revulsiu per als editors que treballem al marge dels grans grups. És clar que no disposem ni de bon tros dels mateixos recursos i tentacles multimèdia i multidetot, però també és evident que podem i devem mantenir o trobar el nostre espai propi des del qual treballar i créixer. La lluita per la visibilitat, per la millora de l’eficàcia en la distribució (és a dir, en el servei àgil al lector en el punt de venda) és un dels grans reptes que tenim plantejats. I qui controla els fils de la distribució controla el món (editorial, s’entén).
Perquè el cas és que el nostre competidor no és (només o únicament) el Grup 62, sinó (sobretot i principalment) l’edició en castellà. A hores d’ara disposem de dos informes extraordinàriament il·lustratius que conviden a la reflexió i, sobretot, a l’actuació urgent. Em referisc a l’informe sobre la Presència del Llibre en Català al Comerç Minorista encarregat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i al Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de la FUNDACC.
El primer es refereix només a l’estat de coses a Catalunya, i seria bo que s’ampliara a la resta de territoris de la “cultura catalana” (recordem-ho: “Una llengua, un mercat”), tal i com sí que ha fet d’entrada el Baròmetre. Així tindríem una radiografia més àmplia i completa del llarg camí que ens queda per recórrer per assolir la justa normalitat, especialment en les grans superfícies, on només 1 de cada 6 llibres exposats és en català; o en els hipermercats i llibreries d’estacions i aeroports, on els llibres en castellà guanyen per golejada: 10 a 1.
De la seua banda, el primer Baròmetre confirma que el 48’4% de la població no ha llegit cap llibre en l’últim any (un 43’6% a Catalunya, un 45’9% a les Illes Balears i un 55’9% al País Valencià). Però, més greu encara: preguntats per la llengua escollida per a l’última lectura, només un 25’1% reconeixia haver escollit el català a Catalunya, un 10’7% a les Illes Balears i un ínfim, alarmant 2’2% al País Valencià. És clar, doncs, que els nostres llibres estan infraposicionats i infrallegits, i aquestes són les dues lacres que hem de combatre tots plegats, editors grans, mitjans i petits, perquè ací no sobra ningú i tothom és benvingut.
El nostre problema no és únicament d’oferta (editem molts menys títols que en castellà), sinó també de demanda, i en els dos àmbits cal prendre mesures. En el de l’oferta perquè tots aquells llibres imprescindibles, els que fan gran una cultura, es puguen incorporar a les nostres biblioteques (sabeu que encara tenim premis Nobel inèdits en la nostra llengua?). Ens calen més guies de viatge, llibres tècnics, de mascotes, jardineria i bricolatge en la nostra llengua, i també més agilitat en el procés de traducció per oferir la nostra edició amb garanties de qualitat i rigor alhora o prèviament al llançament del mateix títol en castellà. En aquest sentit, seria bo que les institucions, com s’ha demanat ja des de l’AELLC, foren més àgils i generoses en la política d’ajudes a la traducció perquè la nostra producció editorial esdevinga realment competitiva i moderna.
I pel que fa a la demanda, hem d’aconseguir que els lectors puguem trobar amb naturalitat la producció editorial en la llengua pròpia a les prestatgeries i als aparadors de tots els punts de venda imaginables: des de les grans superfícies als quioscs i les gasolineres. Allà on hi ha un llibre en castellà, hi hauria de poder coexistir un dels nostres. Sembla lògic, no? Doncs en la pràctica no ho és tant. D’una banda perquè no he vist mai cap llibre en català en una gasolinera (és clar que jo pose gasolina a la Ribera del Xúquer, i amb això ja ho he dit tot), però també perquè sembla que qualsevol obra que es publique en català, siga de la matèria que siga, ha d’anar a parar, inexorablement, a la secció de “Català” (a València s’estila posar-hi “Comunidades Autónomas”, tan asèptic i impersonal com ple de significat).
Un llibre de butxaca en català, per posar un exemple que està de moda, és un llibre en català, sí, però és, sobretot o fonamentalment, un llibre de butxaca, i hauria de ser tractat com a tal. Aquest tipus d’edició està pensat, ací i a la Xina Popular, per a un públic específic que busca libres econòmics, però en molts punts de venda encara no se n’han assabentat, i en la pràctica un llibre de butxaca en català substitueix una novetat en català. Per tant, no estem guanyant presència en els punts de venda, sinó substituint llibres amb un PVP de 18 o 20 euros per altres que costen 8 o 10 euros. Mal negoci, doncs. Això no passa amb l’edició de butxaca en castellà, on són un complement al compte de resultats, no un (perillós) substitutiu.
I, per descomptat, urgeix fomentar la lectura, especialment o preferentment en la nostra llengua. Ens calen plans ambiciosos i duradors dissenyats amb la cura suficient perquè tinguen en compte les especificitats de cada territori al qual s’hi adrecen i hi actuen en conseqüència per superar la creixent desigualtat en el nostre àmbit lingüístic. Altrament correm el perill que els indicadors s’estanquen en les zones on més han avançat i que freguen el zero definitivament i irreversiblement allà on les xifres ja són més baixes.
Ens calen també més esforços inversors en dotació bibliotecària. Potser no tant a Catalunya, on durant els últims anys s’han multiplicat els pressupostos destinats a millorar l’oferta de les biblioteques, però al País Valencià estan tan estancades que fins i tot tenim el trist honor de ser l’única autonomia que no té pressupost suficient per acomplir el pla estatal de dotació bibliotecària. En 2007 es van perdre els 4 milions d’euros que preveia aquest pla, i veurem què ocorre al llarg del 2008, i més enllà...
Promocionar-nos de portes enfora està molt bé, i a Frankfurt hem fet un pas endavant evident en aquesta assignatura pendent, però aquest encert col·lectiu és només una part de tot el que ens queda per fer i que podem fer a poc a poc o a grans gambades, però començant d’immediat i sense aturador. Orhan Pamuk, que té lectors arreu del món, declarava recentment a The Guardian que, per a ell, la satisfacció més gran és ser llegit al seu propi país. “Aquesta és la part més difícil”, reconeixia. Aquest és, també, el nostre gran repte.

22 d’agost 2008

Tirant a la platja

Em trobe provisionalment a uns metres de Marina d'Or, la macrourbanització més coenta del món. A la vora de la platja, doncs, he trobat temps (per fi!) per llegir Kafka en la orilla, la novel·la de Haruki Murakami que tenia pendent des dels temps de mariacastanya. [Per si cal un aclariment (cal?), he llegit l'edició en castellà que em van regalar; i ben agraït, que valia 24 euros!]
Una lectura hipnòtica i absorbent que m'ha tingut enganxat en un món irreal (més irreal encara que Marina d'Or) durant 4 dies. En arribar a un final (per a mi) decebedor i impropi, he quedat amb més interrogants que respostes. Amb milers de caps solts voltant-me el cervell pense que, per contar el pas de l'adolescència a l'edat adulta del protagonista no feien falta tantes metàfores inexplicables, buides de sentit la majoria. Però, alhora, el vell Nakata (un d'aquells personatges que fan gran una novel·la enlluernadora però no extraordinària) continua amb vida dins meu i em sembla que m'acompanyarà molt de temps.
Cerque opinions a la xarxa i trobe de tot: des d'expressions com ¡Vaya petardo! fins llibreters que consideren que ens reconcilia amb la millor literatura de tots els temps o aquest "Una obra maestra envuelta en papel de bestseller". Siga com siga, jo m'ho he passat molt bé llegint-la.
"Vuelvo a la sala de lectura, me siento en el sofá, regreso al mundo de Las mil y una noches de Burton. Y el mundo real a mi alrededor se va borrando poco a poco igual que las imágenes de la pantalla en un fade out. Me quedo solo. Me adentro en el mundo que late entre las páginas. No hay nada que me guste más."

21 d’agost 2008

IntraFrankfurt (L'Odissea) III - Canviar la realitat amb l'escriptura

L'article comença ací i continua ací.

Canviar la realitat amb l’escriptura
En el seu exquisit discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura, l’autor turc Orhan Pamuk (recordem que Turquia, amb estat i premi Nobel, serà la convidada d’honor a Frankfurt aquest 2008) reconeixia que un dels principals motius que l’espenten i l’animen a escriure és perquè “només canviant la realitat puc assimilar-la”. Això, però, no és suficient.
Fa poc, un autor valencià de llarga trajectòria em confessava que l’única eixida que li veia al seu treball és guanyar premis literaris, perquè ni amb les vendes dels seus llibres ni amb l’escassa repercussió als mitjans de comunicació que pot tenir una obra escrita en valencià, ni amb la insuficient (quasi inexistent) crítica literària que hi ha (constructiva i fonamentada, s’entén) i que l’ajudaria a créixer com a escriptor, amb res de tot això podia compensar les hores, els dies, els mesos de tenaç escriptura i reescriptura, temps manllevat a la família, als fills, a les persones que estimes.
Un moment delicat de crisi no creativa, sinó anímica o espiritual que ja va afectar fa uns mesos Toni Cucarella, quan va anunciar a Vilaweb que deixava de publicar, i es queixava amb amargor que la cultura catalana “s’ha esmicolat definitivament. [...] I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica.” Poc abans, Ferran Cremades, guanyador dels premis Prudenci Bertrana, el Joanot Martorell i, en dues ocasions, del Sant Jordi, va trencar el seu llarg silenci editorial per publicar una novel·la. Aquesta, però, i per primera vegada, estava escrita en castellà. Es tracta de casos aïllats o de símptoma d’una malaltia contagiosa? A hores d’ara no ho sabria dir, però hauríem de trobar a temps la vacuna que permeta prevenir-ne els efectes nocius de la seua expansió.
D’altra banda, els escriptors i escriptores valencians al voltant de la trentena que hagen publicat alguna obra destacada en els últims anys (especialment en l’àmbit de la narrativa i l’assaig) es podrien comptar amb els dits d’una mà i ens en sobrarien més de la meitat. I això tampoc és anecdòtic. El fet que el premi El Lector de l’Odissea haja quedat desert per primera vegada en la seua trajectòria “amb l’objectiu de preservar el prestigi assolit per l’únic premi de lectors que es convoca al país”, com expressen els organitzadors a la web, és també un nou toc d’atenció.
En aquest context resulta, doncs, especialment interessant incentivar l’aparició de noves veus, especialment joves, i premiar l’excel·lència, que implicaria no només els llibres de qualitat literària indubtable, sinó també els que tenen aquella estranya qualitat de “crear” lectors, llibres amb capacitat d’arribar a un públic nombrós. Entre aquests hem de fer un esment especial als adreçats a infants i joves. Fa poc el CLIJCAT va elaborar un manifest que signàrem la majoria dels editors que publiquem LIJ. M’agradaria rescatar ací breument la queixa que hi expressàvem (una vegada més) per la invisibilitat de la literatura infantil i juvenil, que només es trenca quan apareix un bestseller, quan intervenen fortes campanyes mediàtiques o en un parell de dates assenyalades al llarg de l’any, així com la necessitat vital que la LIJ s’incorpore en el dia a dia d’infants i joves amb la implicació de TOTS: editors, escriptors, il·lustradors, llibreters i bibliotecaris…, però també de pares i mares, escoles, institucions, mitjans de comunicació...
Tornant al tema dels premis, potser cal recordar que poden i deuen quedar deserts quan no es troba, entre les presentades, una obra que destaque per algun motiu temàtic, estilístic o, en tot cas, estrictament literari. Posats a demanar, demanem també més imaginació a les escasses institucions o empreses que volen invertir en cultura literària: hi ha més opcions a banda de la creació de nous guardons literaris! Aquestes jornades de Vilafranca en són un bon exemple.

Literatura catosfèrica
S’ha parlat molt dels autors convidats a Frankfurt i dels actes programats i poc de la feina soterrada però sovint efectiva que s’ha fet amb l’excusa o motiu de la Fira del Llibre per excel·lència. Cal lloar especialment les interessants jornades formatives programades per a les editorials, tot i que s’acumularen a final d’any (poca previsió) i es feren totes a Barcelona (hi ha vida a la perifèria!).
Una de les que més èxit va tenir (i, de fet, s’ha repetit) és la de “Màrqueting online del llibre”, impartida per Javier Celaya. I està molt bé que siga així perquè, en conjunt, el sector està prou lluny de l’evolució que estan experimentant, en aquest camp, altres països del nostre entorn. Som un mercat petit, però hem d’actuar amb ambició, i la xarxa 2.0 és una opció gens menyspreable de difusió, publicitat, promoció i màrqueting a la que els editors no podem renunciar.
Els blocs, per exemple, s’estan convertint en el modern “boca a boca” o “boca-orella”, un canal dinàmic mitjançant el qual cada vegada més gent de procedència i interessos diversos s’informa i, sobretot, opina i comparteix recomanacions. I, des del punt de vista de la creació, és un focus d’ebullició permanent i una font inesgotable d’idees i material per a nous llibres. Biel Mesquida afirma que en la catosfera “es fa una part essencial de la literatura del present”, i el blocaire Toni Ibàñez rebla el clau en assegurar que la literatura catalana “serà catosfèrica o no serà”. La Catosfera, especialment la catosfera literària, bull, com la cassola al forn ausiasmarquiana, de creativitat. Una creativitat que, com altres virtuts de la xarxa social 2.0, s’ofereix gratuïtament als internautes. Guanyar presència a Internet és una estimable opció de futur per a escriptors i editors.

[Continuarà...]

15 d’agost 2008

La que menys

Ja ho hem dit en nombroses ocasions, però ho reiterem una vegada més amb aquest article-resum elaborat per Alfons Garcia: la valenciana és l'autonomia que menys diners dedica a la dotació bibliotecària.

14 d’agost 2008

IntraFrankfurt (L'Odissea) II - Una llengua, un mercat

L'article comença ací.



“Una llengua, un mercat”
Tot i que el lema pot sonar antic, l’hem de reivindicar cada dia de paraula i (sobretot) amb fets. Els editors tenim molt a dir al respecte: què (i a qui) publiquem i on (i com) ho promocionem i ho tractem de vendre són qüestions de gran interés. Les fronteres autonòmiques han compartimentat, fragmentat i empetitit el nostre mercat cultural i moltes editorials han acabat interioritzant aquest handicap i incorporant-lo al seu treball habitual.
Però aquest problema no afecta només l’àmbit de la cultura: ens falten clarament mitjans de comunicació (premsa escrita, revistes, portals web, ràdios i televisions) que abasten la totalitat del territori i amb audiència suficient com perquè la seua influència siga perceptible. S’ha parlat molt de l’atemptat que suposa tancar els repetidors de TV3 al País Valencià, però ben poc de l’escassa audiència (menys d’un punt de share) que té o tenia la televisió pública catalana en aquelles terres, fruit, sens dubte, de l’escàs interés que tradicionalment ha demostrat per fer-se ressò de la realitat valenciana.
També l’Avui o La Vanguardia o El Periódico resulten testimonials als ulls dels lectors valencians i balears. Quan els mitjans de comunicació tradicionals fallen, cal redoblar esforços i ser més imaginatius per buscar fórmules noves de cohesió i, així mateix, donar suport a les iniciatives que empren les noves tecnologies com a canal d’expressió.
El nostre sector editorial està amenaçat també per altres perills que no són uniformes des del punt de vista territorial, com ara els sistemes de gratuïtat de llibre de text. Al País Valencià, on la majoria dels manuals d’ensenyament obligatori s’elaboren a Madrid o a Barcelona, s’ha optat per la solució del xec-llibre, per a tranquil·litat del sector. L’edició en llengua catalana al Principat està fortament condicionada per l’edició de text no universitari, que representa un 42% de la facturació. Qualsevol modificació de les condicions objectives que puguen afectar al mercat del llibre de text dels nivells obligatoris a Catalunya modificarà el panorama de la facturació de llibres en català i afectarà l’estabilitat i el futur del sector. El sistema de reutilització és, com s’ha demostrat en els territoris on s’ha implantat ja, el més nociu per a la cadena d’elaboració, distribució i venda de llibres. Sembla mentida, però cal insistir-hi (encara).

[Continuarà...]

11 d’agost 2008

IntraFrankfurt (L'Odissea) I

Heus ací el text d'un servidor inclòs al llibre col·lectiu La literatura catalana després de Frankfurt, que recull les ponències de les Jornades El Lector de l'Odissea celebrades en febrer a Vilafranca. Per la seua extensió (i perquè en estiu no tenim més pa per alimentar la criatura), el reproduïrem en diversos apunts.



“Després de tanta polèmica pública, de tanta crítica i de tanta satisfacció, de tants articles, declaracions, debats, discursos i altres penes i alegries patriòtiques, vejam si posem una mica de seny.” Són paraules de Joan Francesc Mira que semblen haver inspirat els organitzadors d’aquestes jornades, als quals agraïsc d’entrada la seua amable invitació a participar-hi. Només des de la calma i la reflexió podrem traure l’aigua clara i avançar cap a la consolidació de la cultura literària que compartim catalans, valencians i balears. I aquest és l’objectiu principal d’aquesta lloable iniciativa.
Parlar de l’estat de la literatura catalana després de la Fira del Llibre de Frankfurt implicaria que aquesta cita internacional ens ha canviat d’alguna manera, i no crec que siga cert. Recorde aquells dies a la ciutat alemanya com un miratge, quasi com el Paradís, on els polítics no només no tenien por de veure’s en contacte amb els escriptors, sinó que fins i tot hi buscaven la foto. Els mitjans de comunicació de Catalunya estaven per tot arreu i segurament aconseguirien transmetre aquells dies el mateix que Canal 9 amb l’America’s Cup: que l’univers sencer estava pendent de nosaltres.
Activitats, exposicions, taules redones, conferències, xarrades i trobades de tot tipus se succeïen o se solapaven en aquell raconet del pavelló 5.1 on les nostres lletres tractaven de cridar l’atenció d’agents i editors d’arreu del planeta. Hi havia poc de públic amb aparells de traducció, ja m’enteneu, però, en compensació, el món ens va dedicar els 5 minuts de glòria que tanta inversió i tants esforços, tantes polèmiques i tires-i-arronses va meréixer. Tornàrem cofois tots.
Diu Mira en el mateix article d’El Temps d’on hem extret les paraules prèvies, que els qui participem de la cultura catalana tenim “l’actitud dels pobres, precisament perquè som pobres, perquè estem acostumats a no ser quasi res dins de les pròpies fronteres (qualssevol que siguen aquestes fronteres), i per tant tota ocasió de lluïment ens pot fer fugaçment feliços. Llavors confonem fàcilment una fira de llibres i d’editorials amb una mena de circ universal, d’aparador que el món sencer contempla.” I molts ja hem comprovat que això no és ben bé així. D’altres, ni abans ni després no ho han volgut veure.
Una vegada apagats els focus que ens enlluernaven, ens podem tornar a veure amb la llum natural i, potser, fins i tot coincidir que, malgrat la importància innegable de l’esdeveniment, no hi havia per a tant. Frankfurt no ha canviat la literatura catalana, però qui sap si ha influït en la percepció que en tenim nosaltres de nosaltres mateixos. I no em referisc només als que ens dediquem a la cosa de la ploma i el paper, sinó als lectors (que no a “la gent”) en general.

Horror: definim la cultura catalana
La polèmica primera sobre què és i què no és cultura catalana és ben significativa d’un estat de coses que, lamentablement, no hem resolt encara i que potser (malauradament) no resoldrem mai. Vist des de València, on ens dirigeixen polítics que no només celebren el tancament dels quatre canals públics de la CCRTV, sinó que hi col·laboren activament, l’expressió “cultura catalana” resulta llunyana, no sé si dir ja “estranya”. El ben cert, també, és que massa sovint s’ha transmés la idea potser no premeditada però sí interioritzada amb naturalitat, que la convidada d’honor a Frankfurt era Catalunya, i no la cultura que Catalunya comparteix amb altres territoris. O aquest efecte m’ha fet a mi.
Siga com siga, els esforços humans i econòmics que s’han invertit per donar a conéixer a l’estranger alguns autors escollits han contribuït a situar la cultura catalana entre les cultures del món. I això, per si sol, ja és una fita. Perquè, sí, és cert, ningú de nosaltres recordarà res del que van fer, en els últims anys, països convidats com ara Corea o l’Índia, però tots sabíem prèviament que els coreans i els indis tenien i tenen una cultura pròpia, tot i que la ignorem en bona mesura. Però quants editors a Finlàndia, Hongria o el Canadà no hauran descobert ara, gràcies a l’impuls de Frankfurt, que hi ha una “cosa” singular i universal anomenada Cultura Catalana, signifique això el que signifique? I bé sabem que conéixer l’existència d’una “cosa” és el primer pas (imprescindible) per mostrar una mínima curiositat al respecte. Això, remarquem-ho abans de continuar, ho hem aconseguit.
Si treballem per mantenir viva la flama del desig (i ací hi ha molta feina a fer), els rendiments seran molt més productius en el futur. Comptem amb avals tan importants com els èxits d’Albert Sánchez Piñol, Maria Barbal o Jaume Cabré o, en l’àmbit de la literatura infantil, Les Tres Bessones. Són la punta de llança que tota literatura necessita, les credencials que podem exhibir per tractar de divulgar l’extraordinària feina dels nostres millors creadors.
Tant de bo que, tot plegat, servira per apujar l’autoestima dels lectors autòctons i que poguera contribuir a enfortir les nostres lletres també de portes endins. És l’efecte “IntraFrankfurt”, al qual, roda i volta, tornaré en aquest escrit.
Ara tenim un bon grapat d’autors i d’editors que han viatjat i que, en un únic recinte, han pogut contemplar i admirar l’aclaparadora oferta mundial de llibres. Aquesta experiència, per força, ha de ser enriquidora, perquè en la mateixa mesura que hem d’exportar la nostra creativitat, també hem de ser capaços d’incorporar el més destacat del panorama internacional. En aquest sentit, les traduccions a la nostra llengua no només de bestsellers o d’autors reconeguts, sinó de tot aquell que tinga res a dir-nos, són imprescindibles. Val a dir que en els últims mesos han sorgit iniciatives en aquest camp tant des dels grans grups (com és el cas de l’editorial L’Avenç dins d’RBA) com segells nous (Adesiara, Accent) amb empenta i convicció i alguns títols notables en els seus llançaments respectius. Bon senyal.

Un balanç positiu
El balanç de Frankfurt 2007, doncs, amb llums i ombres, és clarament positiu tot i que, com diu Joan Francesc Mira en l’article citat, “un premi Nobel fa molt més per la projecció d’una llengua o d’una literatura que deu fires de llibres, de Frankfurt o Guadalajara”. En aquest sentit es va pronunciar també el vicepresident de la Generalitat Catalana, Josep-Lluís Carod Rovira, durant la Nit de Santa Llúcia. En el seu discurs va proclamar (sense rubor) que si Catalunya tinguera un estat propi ja tindria un premi Nobel de literatura.
És ben notòria la tendència dels polítics a l’exageració i l’autobombo, els hi va amb el sou, però ja va bé que puguem transmetre aquest optimisme a la societat, aquesta confiança que tenim molts autors bons i alguns de certament extraordinaris; autors que són traduïts i llegits ací i a fora; autors que treballen tenaçment perquè la nostra siga una llengua viva, útil per a comunicar, emocionar, entretenir i reflexionar. En tenim, és innegable, i hem de treballar perquè siguen més coneguts o ens trobarem (ens trobem ja) amb la paradoxa que autors catalans de vendes envejables a Alemanya resulten absolutament desconeguts per als lectors potencials al sud del Sénia.
[Continuarà...]

08 d’agost 2008

Més sobre Pippa Lee

En un apunt recent parlàvem de la novel·la de Rebecca Miller The Private Lives of Pippa Lee. La coberta anglesa és aquesta:


I l'americana (s'ha posat a la venda aquesta setmana), aquesta:



Sembla increïble que siga el mateix llibre, no?

04 d’agost 2008

Viva La Vida

Des que em vaig comprar (sí, sí: comprar) l'últim disc de Coldplay que no pare d'emocionar-me amb les noves cançons i de maleir el dia que NO vaig aconseguir les entrades per al concert de Barcelona.
Si voleu gaudir de l'estiu un poc més (jo ja estic oficialment de vacances, tot i que rodejat d'originals), ací teniu el vídeo de Viva La Vida. Èpic, transcendent, segurament excessiu. 100% Coldplay!


Hear Jerusalem bells are ringing
Roman Cavalry choirs are singing
Be my mirror my sword and shield
My missionaries in a foreign field
For some reason I can not explain
I know Saint Peter will call my name
Never an honest word
But that was when I ruled the world
Oooooh Oooooh Oooooh

01 d’agost 2008

La Gallego anglesa

A Laura Gallego l'han qualificada un milió de vegades com "la Rowling espanyola", però mireu la coberta del seu penúltim llibre:
I la del pròxim de la Rowling:

Tenen un aire en comú, no?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...