El premi príncep d'Astúries de les Lletres que es lliura avui a John Banville m'ha fet recordar aquella època preciosa en què vam fer petites proeses editorials al País Valencià. Com quan començàrem a treballar llançaments internacionals en català alhora que els segells en castellà, una coordinació no sempre senzilla, tot siga dit de passada...
Un dels primers (si no el primer) va ser al
setembre de 2006, quan, en la meua etapa a Bromera, incorporàrem un autor aleshores desconegut a casa nostra. La novel·la
El mar, de John Banville, es va publicar amb l'aval pel premi Booker i amb unes crítiques superlatives. La lectura et fascinava per l'elegància de l'escriptura, per la bellesa de cada frase precisa, per l'atmosfera tan ben recreada per l'autor irlandés. Vam lluitar molt pels drets d'aquell títol, que amb el temps ens va obrir moltes portes, portes que en aquell moment anhelàvem obrir.
Sol·licitàrem els drets abans que guanyara el Booker, i aquest "detall" va ser decisiu per guanyar la partida a les editorials més potents (i avesades a negociar drets internacionals) que després de la resolució del guardó se'n van interessar. Finalment, feliçment, vam guanyar la disputa. Era una aposta literària. L'èxit de públic, entrada a les llistes de bestsellers inclosa, ens va sorprendre a tots. També a Herralde, que fins aleshores havia publicat un bon grapat de títols de Banville que no havien tingut vendes signiticatives. Aquella backlist, pel motiu que siga, no ha funcionat tampoc a posteriori.
La tardor de 2006 (fa ja 12 anys!) vaig conéixer John Banville per primera vegada: vam compartir una multitudinària roda de premsa amb Jorge Herralde, i dinar i entrevistes on hi abocava el seu enginy i un bon humor que captivava també en la distància curta. Poc després, l'estiu de l'any següent, va tornar a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar-nos el seu 'alter ego' Benjamin Black. L'editava Alfaguara, que aleshores no formava part de Penguin Random House i estava sota la batuta literària de Valerie Miles.
L'octubre de 2010 Banville tornà a Barcelona per promocionar Els infinits, de la mà d'Herralde (el Banville "literari" el publicava Anagrama; el "Black" comercial, Alfaguara). La foto que acompanya aquest apunt és d'aquell dinar, vertaderament inoblidable, com tots els moments que vam compartir.
De nou, a la tardor del 2011, coincidírem en un altre dinar a Madrid amb els nous responsables d'Alfaguara. Promovíem
A la recerca de l'April, i en aquell àpat començà a gestar-se el
canvi d'editorial en castellà: en endavant, tant Banville com Black han publicat a Alfaguara. El català era, de fet, una de les poques llengües del món en què havíem aconseguit editar en un únic segell les dues facetes de Banville.
No hem tingut ocasió de coincidir de nou, i potser ja no hi haurà excusa per fer-ho en el futur. Siga com siga, l'he continuat llegint (tot i alguna irregularitat que hem de perdonar) amb el mateix plaer que la primera vegada. Banville és un dels grans escriptors del nostre temps, i per a mi ha estat un honor insuperable haver-ne estat editor seu.
