McCourt inoblidable

Hi ha ocasions, en aquest ofici, que pots gaudir del privilegi de conéixer persones realment especials i publicar treballs que t’han marcat d’alguna manera a la vida. Contribuir a la difusió de l’obra de Frank McCourt és una de les satisfaccions personals més grans que he tingut com a editor.
El primer contacte amb McCourt el vaig tenir amb la lectura de Las cenizas de Angela. M’havia resultat impossible trobar l’edició en català d’aquest llibre, i finalment vaig adquirir l’edició en butxaca de Maeva i me la vaig endur a Egipte de viatge de noces. De temple en temple i, sobretot, amb la pau que es respirava en la immensitat del llac Assuan, vaig devorar aquella commovedora i terrible història autobiogràfica, que vaig compartir amb la meua dona: és l’única vegada que hem llegit un mateix llibre de manera simultània. En finalitzar la lectura, els dos havíem quedat igual d’impactats. I vaig començar a preguntar pels drets d’aquella novel·la, que considerava injust que estiguera descatalogada en català malgrat l’enorme èxit que tenia en castellà.
Tot açò (experiència personal inclosa) vaig tenir l’oportunitat de contar-li-ho a Frank McCourt, el 16 de maig de 2006, moments abans de començar la multitudinària roda de premsa de presentació d’El professor. Aquells minuts de conversa relaxada però intensa, els dos sols en la recepció de la residència d'estudiants de Madrid, són dels que es recorden tota la vida. Li vaig demanar que em dedicara l’edició rebregada que havia passejat per Egipte i va mostrar una afabilitat exquisida i un sentit de l'humor encomanador (n'hi ha prou amb llegir El professor, fixeu-vos en aquesta lectura pública de l'autor). L'intens agraïment que li tinc com a lector no han fet sinó créixer des d'aquell moment.

Recorde tot açò sota la commoció de la notícia sobre la mort de Frank McCourt als 78 anys. Dies enrere ja ens en vam fer ressò en aquest apunt del càncer que patia. Aleshores semblava que se'n recuperaria i que podria acabar la gran il·lusió de la seua vida: escriure una novel·la de ficció. No ha estat possible, però per a sempre ens quedaran els seus llibres de memòries, la lectura dels quals recomane encaridament. I també la seua fama d'orador extraordinari. Feu-vos una passejada pel Youtube (ací, per exemple, a la seu de l'ONU) i ho comprovareu.

[A la foto, brindant amb el 'cocktail McCourt', nom amb què l'hotel Savoy de Londres va batejar una beguda en honor a l'autor, que hi va passar allà una bona temporada per escriure El professor.]