27 d’octubre 2015

Anècdota del dia - Un llibre no s'explica

I quin gust, exhumar aquesta secció que tant m'agrada! 

Telefonada: –T'envie el meu original: l'has de publicar –Em pots avançar alguna cosa? –Els llibres no s'expliquen, es lligen Comencem bé...

09 d’octubre 2015

No ens alimenten les molles



Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré lo que me done la gana! Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.
Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.
Però alerta.
Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.
Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.
El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.


Article publicat a Vilaweb el 9 d'Octubre de 2015.

11 d’agost 2015

Per una València més "literària"


L'any 1474 va eixir dels tallers de Lambert Palmart, al barri del Carme de València, el primer llibre literari imprés a la península ibèrica: les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria. A la Universitat de València se'n conserva un únic exemplar, que perviu com a testimoni silent d'un passat en què la innovació i la cultura literària eren clau en una ciutat rica.
Aquest podria ser un excel·lent punt de partida sobre el qual construir un pla integral que reivindique la València literària d'abans i d'ara mateix: difondre el Segle d'Or patrimonial i bibliòfil, potenciar l'edició actual, fer visible el talent dels nostres millors creadors, reforçar la feble xarxa de llibreries independents, innovar en l'àmbit bibliotecari, impulsar plans de foment de la lectura reals, tangibles, efectius, i generar circuïts i sinergies en el món del llibre i amb els veïns i visitants.
Turisme cultural, si ho voleu. Intern i extern.
Edimburg és un dels millors exemples al món de ciutat que s'estima els llibres, les lletres i l'edició, A hores d'ara impulsa un "barri literari" dins d'un pla d'actuacions en aquesta línia global i sostingut en el temps. Seria factible, una iniciativa semblant al cap i casal? Les autoritats valencianes han viscut durant les últimes dècades d'esquena (quan no directament enfrontades) a la lletra impresa. Tenim un món per descobrir, està (quasi) tot per fer! Posats a somiar en transformacions positives dins de l'onada revitalitzadora que vivim, fixem-nos en models d'exit com el d'Edimburg i siguem ambiciosos en la construcció d'una ciutadania més culta.  València i els valencians bé ens ho mereixem.
Recursos (i no em referisc als diners) no ens en falten.

09 de febrer 2015

La dificultat de ser adult




“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: ‘Bon dia, nois. Com està l’aigua?’. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira a l’altre i fa: ‘Què collons és, l’aigua?’.” Amb aquesta paràbola arrancava David Foster Wallace, tres anys abans de suïcidar-se, el seu parlament en l’acte de graduació d’una promoció de joves al Kenyton College. El que segueix és una reflexió sense “collonades retòriques” de la quotidianitat que els espera, als joves, en el seu trànsit a la vida adulta. De la realitat més òbvia, que és sobre la que més costa parlar. Sobre la vida. Sobre l’aigua.
Hi ha llibres breus, i d’altres infinits. L’aigua és això és un volum, deliciosament editat per Periscopi, que no s’acaba mai, malgrat l’aparent senzillesa. Hi passem ràpides les pàgines, de text escàs, però les idees s’acumulen, el cap ens fa voltes. Hi tornem de nou. I passem les pàgines més a poc a poc. Subratllem, prenem notes, reflexionem. I amb cada relectura ens queda la sensació que no l’hem acabat de digerir encara complet. Com la vida mateixa.


Article publicat a Levante-EMV el 31/01/15

11 de gener 2015

Reivindicació editorial





La història de l’edició contemporània al País Valencià està dispersa en alguns articles, opuscles, catàlegs commemoratius i els blogs o hemeroteques de les webs respectives. Ens falta, però, una panoràmica global que pose en valor les vicissituds de segells grans i petits, dels actuals i els que han desaparegut, per copsar l’abast del que hem aconseguit en l’últim mig segle.
Precisament per aquesta mancança és més remarcable encara l’aparició de l’estudi de Santi Cortés sobre la història de l’editorial Tres i Quatre. A la primera part del volum hi trobem un repàs als orígens, que hem de buscar en els projectes de distribució bibliogràfica la Central del Llibre Valencià i Brot, i l’ajut d’Edicions 62. L’editorial naix el 1968, el mateix any que la llibreria homònima, i al llibre se’n ressegueixen les connexions i els atemptats, la censura i el guiatge de Joan Fuster. En la segona part, centrada en la trajectòria editorial, s’hi analitzen les col·leccions i les obres clau que configuren un catàleg que el 2013 va superar el miler de títols. Una iniciativa editorial en un sentit ampli, amb daltabaixos i clarobscurs, imprescindible per entendre l’evolució cultural al nostre país.

Publicat a Levante-EMV el  27/12/14.

07 de gener 2015

Univers de rimes i imatges








Entre els molts noms insignes de la il·lustració valenciana contemporània, un dels més reeixits, per la seua qualitat, originalitat i dedicació a la literatura infantil és sens dubte el de Paco Giménez. El seu treball és sempre un luxe per als sentits, i ho demostra una vegada més en l’últim àlbum de poesia per a infants (i no tant) que ha elaborat per a Perifèric Edicions.
Diversos i dispersos versos perversos dels universos posa rima i ironia als contes clàssics, amb una volteta de rosca. Així, per exemple, el gat amb botes s’acabarà menjant la rateta presumida després d’haver estat abandonat per un egoista marqués de Carabàs. I pàgina rere pàgina, els dibuixos potents de línia fina a tinta negra i roja ens mostren amb la mateixa elegància vaixells pirates imponents, bruixes malvades o asteroides que graviten al voltant d’una versió lliure d’El Petit Príncep. Tot sense reiterar mai els versos que acompanyen, sinó arredonint-los i complementant-los amb mestria tot i formant un univers propi. Ara que s’acosta el Nadal, aquesta obra multipremiada, desbordant de personatges extravagants, és una opció magnífica per compartir i gaudir en família.

Publicat a Levante-EMV el 29/11/14.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...