23 de novembre 2014

El nou mapa editorial al País Valencià


Fa uns pocs mesos publicàvem "La 'revolució' editorial valenciana", que s'ha convertit ja en una de les entrades més consultades dels qui sobreviviu llegint aquest blog intermitent i (si més no, darrerament) caòtic.
Aquesta setmana, amb motiu de la segona edició de la Plaça del Llibre de València, Montse Serra ha publicat a Vilaweb un il·lustratiu mapa de les editorials del País Valencià on s'hi apunta entre d'altres dades d'interés que Totes les cançons parlen de tu, la primera llavor de Sembra Llibres, "acabarà l'any com a títol més venut del País Valencià i un dels més venuts a tot el país". Un impuls ben encoratjador per acarar nous reptes futus! Tot i algunes absències significatives al mapa, com ara Voramar, el segell en valencià d'Alfaguara; o el grup Tabarca-Marfil-Ecir; o Llibres de la Drassana, una de les bones sorpreses editorials d'aquest prolífic 2014; o Novapàtria i Germania, la primera una escissió recent de la segona; o Perifèric a Catarroja i d'altres projectes que estan sorgint i que donen vitalitat a l'edició valenciana i en garanteixen un futur divers i més ric. En tot cas, el mapa de Vilaweb és oportú per situar-nos, i una manera molt gràfica de veure com s'està reconfigurant el sector d'una manera força accelerada. 
Us anime a escorcollar entre els títols que s'hi citen, perquè segur que hi trobeu novetats interessants. Per a mi va ser un descobriment conéixer l'edició d'El compromís amb la cultura, la història de Tres i Quatre a càrrec de Santi Cortés. Ahir mateix me'l vaig "firar" a la Plaça del Llibre i ja l'he començat. En parlarem amb més detall, segur, però de moment us deixe aquesta cita de Sanchis Guarner que he trobat a la pàgina 36:


Tant de bo la diversitat editorial actual provoque l'interés d'un públic lector més nombrós que el que hem tingut fins ara. I el llibre puga tenir, així, la "funció social" que remarcava Sanchis Guarner i que continuem necessitant.

08 de novembre 2014

L'edició "imprescindible"

El sector editorial en llengua catalana és relativament jove. Entre els segells que continuen actius, el gros dels veterans a Catalunya (amb el permís de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una de les editorials més antigues del món, i de Proa, que data del 1928) té l’origen en la lluita antifranquista dels anys 60 i 70. Al País Valencià, l’edició contemporània arranca amb 3i4 l’any 62, i sobretot en els 80, al caliu de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. A les illes Balears, Moll ha estat durant 80 anys l’estendard de l’edició, i una empresa referent de la cultura catalana en conjunt. Ara, en aquest final d’etapa de tantes coses, anuncia que plega. Però no quedem orfes.
Francesc de Borja Moll va publicar el primer dels 24 volums de l’Aplec de Rondaies Mallorquines l’any 1934, i continuà amb una fita filològica ambiciosa i cabdal: el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) iniciat per mossén Alcover i que comptà amb la col·laboració, entre d’altres, de Manuel Sanchis Guarner. Només la grandesa d’aquestes dues iniciatives fundacionals ja justifiquen l’estupor amb què s’ha rebut en el sector la notícia del tancament. Una notícia d’altra banda previsible, ja que Moll arrossegava tres anys en concurs de creditors i havia intentat reconduir la situació mitjançant campanyes de micromecenatge o de subscripció al “Cercle d’amics de l’editorial Moll”. Una crida d’auxili als lectors que ha estat insuficient per a salvar el compte de resultats. El canvi de seu a una nau més gran, la costosa reimpressió en paper del DCVB (tot i que està disponible de fa una dècada en format digital) i la davallada de vendes del seu fons i de la xifra de negoci tant de la distribuïdora com de la llibreria que gestionen expliquen en bona mesura la situació insostenible a què s’ha arribat. També la política hostil del govern de les Illes amb la llengua pròpia, no ho oblidem. Siga com siga, la realitat és molt tossuda, i els directius de Moll anunciaven aquests dies amb el nus a la gola que donen per acabada una etapa en què ja no es consideren “imprescindibles”.
El tancament de Moll (editorial, llibreria i distribuïdora) coincideix en el temps amb la fallida, a Catalunya, de la distribuïdora Firex21, que representava els catàlegs de Barcino, Castellnou o Meteora, entre d’altres. I les editorials valencianes Marfil, Ecir i Tàndem, en situacions econòmiques límit també, s’han venut les marques i els fons respectius aquest 2014. Senyals inequívocs, tots, que el sempre reduït “negoci” del llibre minva sense remei en un context de fusions, absorcions i transformacions a hores d’ara imprevisible. Malauradament, haurem d’estar preparats, empresarialment i socialment, per superar els sotracs amb què “el mercat” fa caure iniciatives culturals que créiem sòlides, intocables, eternes. Davant la inevitabilitat dels fets, cal, sobretot, salvaguardar el fons bibliogràfic i mantenir accessibles al públic d’alguna manera totes les obres i col·leccions que continuen tenint vigència avui.
No obstant tot això, també hi ha llum enmig de les tenebres. El camí obert per Moll des dels anys 30 ha donat bons fruits, i a hores d’ara existeixen a les Illes altres llibreries, distribuïdores i també editorials com ara El Gall, Documenta Balear o, més recentment, Arrela, que continuen apostant per l’edició en català en condicions difícils. Cauen emblemes, com en el seu dia va desaparéixer la totpoderosa Gregal a València, però sorgeixen referents nous que demanen també la nostra atenció. En l’habilitat empresarial (i l’encert literari) dels editors i en la mà dels lectors còmplices està la continuïtat d’aquestes i altres propostes que, en conjunt, sí que ens són imprescindibles.

Article publicat al Quadern d'El País el 29/10/14.


05 de novembre 2014

Primavera negra








Qui desitge seguir les peripècies de l’inspector Miquel O’Malley, plaer ben recomanable, haurà de regirar catàlegs en tres editorials distintes. I és que una de les característiques de l’obra de Juli Alandes és la dispersió: les sis obres que ha publicat estan cadascuna en un segell, i la pròxima, flamant premi Andròmina, incrementarà la llista. Paga la pena, però, resseguir la trajectòria d’aquest autor, una de les veus literàries més remarcables a casa nostra.
A La mirada delcocodril, el lector s’hi trobarà amb dos plànols narratius aparentment inconnexos. Des d’Àfrica ens arriba la història en primera persona del Cocodril, un franctirador, un sicari, un assassí a sou que sap observar, esperar, camuflar-se i actuar quan cal amb discreció i precisió. A València, immersa en els convulsos dies de la Primavera Valenciana, flueixen uns diàlegs vius en què, a banda de conspiracions molt fosques, els personatges no estalvien crítiques a la megalomania provinciana dels nostres governants i a la corrupció institucionalitzada: “Els lladres més grans ningú no els ha molestat encara. I es creuen fora de perill”. Alerta: enganxa.

Article publicat a Levante-EMV l'1/11/14.

31 d’octubre 2014

Els dorments








Vicent Pascual és un autor clau en la difusió del valencià a l’ensenyament. Creador, ja en l’època de l’extinta Gregal, de llibres de text i d’un popular diccionari que ha acompanyat hores d’estudi a milers d’alumnes d’una generació sencera. Juntament amb aquell material lexicogràfic insubstituïble, l’escriptor de Silla ha fet també incursions en l’univers narratiu. Amb comptagotes, però amb un èxit espectacular: El guardià de l’anell és una de les novel·les valencianes més venudes (i llegides) de tots els temps. Aviat és dit!
Potser per això sobta l’escàs ressò que ha tingut la seua quarta novel·la en trenta anys: Els dorments, un magnífic relat coral amb tocs de ciència-ficció i misteri ambientat en un passat inconcret que ens recorda poderosament el present. Quatre joves amb habilitats especials i una missió per acomplir s’han de reunir per buscar els seus orígens i trobar el seu destí. “No s’han d’obeir les lleis que dicten els poderosos en el seu propi benefici”, diu Frad, el protagonista, i amb aquesta filosofia resoldran les injustícies que troben al seu pas en un regne dominat per un duc sense escrúpols. Una crida a la rebel·lió contra l’immobilisme, una gran lectura.

Article publicat a Levante-EMV el 27/09/14.

24 d’octubre 2014

El (merescut) premi a Banville


El premi príncep d'Astúries de les Lletres que es lliura avui a John Banville m'ha fet recordar aquella època preciosa en què vam fer petites proeses editorials al País Valencià. Com quan començàrem a treballar llançaments internacionals en català alhora que els segells en castellà, una coordinació no sempre senzilla, tot siga dit de passada... 
Un dels primers (si no el primer) va ser al setembre de 2006, quan, en la meua etapa a Bromera, incorporàrem un autor aleshores desconegut a casa nostra. La novel·la El mar, de John Banville, es va publicar amb l'aval pel premi Booker i amb unes crítiques superlatives. La lectura et fascinava per l'elegància de l'escriptura, per la bellesa de cada frase precisa, per l'atmosfera tan ben recreada per l'autor irlandés. Vam lluitar molt pels drets d'aquell títol, que amb el temps ens va obrir moltes portes, portes que en aquell moment anhelàvem obrir.
Sol·licitàrem els drets abans que guanyara el Booker, i aquest "detall" va ser decisiu per guanyar la partida a les editorials més potents (i avesades a negociar drets internacionals) que després de la resolució del guardó se'n van interessar. Finalment, feliçment, vam guanyar la disputa. Era una aposta literària. L'èxit de públic, entrada a les llistes de bestsellers inclosa, ens va sorprendre a tots. També a Herralde, que fins aleshores havia publicat un bon grapat de títols de Banville que no havien tingut vendes signiticatives. Aquella backlist, pel motiu que siga, no ha funcionat tampoc a posteriori.
La tardor de 2006 (fa ja 12 anys!) vaig conéixer John Banville per primera vegada: vam compartir una multitudinària roda de premsa amb Jorge Herralde, i dinar i entrevistes on hi abocava el seu enginy i un bon humor que captivava també en la distància curta. Poc després, l'estiu de l'any següent, va tornar a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar-nos el seu 'alter ego' Benjamin Black. L'editava Alfaguara, que aleshores no formava part de Penguin Random House i estava sota la batuta literària de Valerie Miles.
L'octubre de 2010 Banville tornà a Barcelona per promocionar Els infinits, de la mà d'Herralde (el Banville "literari" el publicava Anagrama; el "Black" comercial, Alfaguara). La foto que acompanya aquest apunt és d'aquell dinar, vertaderament inoblidable, com tots els moments que vam compartir.
De nou, a la tardor del 2011, coincidírem en un altre dinar a Madrid amb els nous responsables d'Alfaguara. Promovíem A la recerca de l'April, i en aquell àpat començà a gestar-se el canvi d'editorial en castellà: en endavant, tant Banville com Black han publicat a Alfaguara. El català era, de fet, una de les poques llengües del món en què havíem aconseguit editar en un únic segell les dues facetes de Banville.
No hem tingut ocasió de coincidir de nou, i potser ja no hi haurà excusa per fer-ho en el futur. Siga com siga, l'he continuat llegint (tot i alguna irregularitat que hem de perdonar) amb el mateix plaer que la primera vegada. Banville és un dels grans escriptors del nostre temps, i per a mi ha estat un honor insuperable haver-ne estat editor seu.

27 de setembre 2014

Odi a les llibreries

“Això nostre no és crisi, sinó setge.” En els mesos previs a la polèmica cíclica que envolta els llibres de text cada inici de curs escolar, el Gremi de Llibreters de València va fer públic un article dur que, malauradament, no ha generat el debat que mereixia. Els llibreters hi assenyalen sense pèls a la llengua un conjunt de “mals hàbits institucionalitzats” que agreugen la delicada situació que travessen. I entre aquestes pràctiques nefastes apunten la venda directa a les AMPA dels llibres adreçats a l’educació, amb descomptes que només són possibles suprimint intermediaris. La baula més feble, “prescindible” en aquest combat desigual, sembla ser la de les llibreries.
La queixa dels llibreters té lògica: si els editors venen els llibres de text directament a les AMPA, dificulten que pares, mares i els joves hipotètics lectors entren als seus establiments. I si els compradors potencials no tenen l’hàbit de visitar la llibreria ni tan sols a l’inici del curs, com trobaran les propostes literàries que fan aquests editors? Aquesta dinàmica perversa, que compta amb l’aprovació tàcita de l’Administració pública, ja que el negoci o transacció es genera en els mateixos centres, aboca moltes llibreries a una situació límit.
Antigament (parlem de fa 10 anys, potser 5), la venda del llibre de text al setembre ajudava a quadrar els comptes de resultats de moltes llibreries petites i mitjanes. Amb els ingressos d’aquelles jornades esgotadores podien pagar lloguers o hipoteques i sous dels mesos en què la clientela no fa reserves ni cues, que eren (i són) la majoria. En el context actual, però, amb els bancs de llibres, la reutilització, les promocions de grans superfícies, la digitalització i un llarg etcètera d’entrebancs, el volum que aporta el llibre educatiu ha minvat de manera considerable per a moltes llibreries independents, que només fan caixa amb la venda de les lectures prescriptives que no facilita l’AMPA a l’inici del curs i amb la rara avis que en el món del llibre anomenem genèricament “lector” o “lectora”.
Cal, doncs, conscienciar pares i mares de la necessitat que els fills (i ells mateixos) tafanegen entre els prestatges de les llibreries; ens cal replantejar la relació entre editors i llibreters per a generar complicitats i no competència; i ens cal, també, impulsar accions des de les llibreries per a seduir d’una manera més eficaç els lectors. “És que la gent no llig”, ens repetim constantment al sector, però si no ens plantegem vertaderament per què no llig tant com ens agradaria, què els oferim i com els ho oferim i reconsiderem la manera com tractem de captar la seua atenció, la situació no millorarà per a ningú.
En aquest petit gran país nostre no ens podem permetre el luxe de perdre les llibreries com a espais de difusió de la cultura i de la llengua pròpies, que també ho són o poden ser-ho. La literatura en valencià no es ven als hipermercats (sovint, ni s’hi troba), ni s’hauria de vendre tampoc mitjançant les AMPA. Necessitem la veu i les recomanacions de llibreters desperts, actius, propositius, que programen actes atractius, que generen xarxes de complicitats i que cooperen amb el teixit associatiu més pròxim. Umberto Eco escrivia dies enrere en L’Espresso una oda breu al llibreter, i destacava la diferència que hi ha “entre l’experiència de demanar un llibre en la web d’Amazon i la de passar temps fullejant llibres en una llibreria, descobrint títols dels que mai havia sentit a parlar i sol·licitant els consells del llibreter”. Reivindiquem la figura d’aquest llibreter en perill d’extinció, no la dels que expenen volums com podrien proveir-nos de qualsevol producte de consum, sinó la dels llibreters amb ofici que coneixen les nostres dolences i són capaços de receptar-nos lectures per a curar-nos el mal de l’ànima. Us necessitem. Per salut.

Article publicat al Quadern d'El País el 25/09/14.


10 d’agost 2014

Cara a cara

El 25 d'abril, diada nacional dels valencians, entre Sant Jordi i la Fira del Llibre i coincidint amb la presentació de Sembra Llibres a la pàtria petita, és a dir, al poble que l'ha vista nàixer, el diari ARA publicava aquesta entrevista "cara a cara" amb Xavi Sarrià, en el suplement Ara Play. És una pàgina molt especial, que va quedar una mica sepultada per l'allau de novetats d'aquelles jornades intensíssimes de promoció de la nova editorial. Per això, em plau rescatar-la ara i ací i compartir-la amb vosaltres. 
M'encanta la il·lustració, obra de Danide!!
(Podeu llegir l'entrevista punxant la imatge.)

28 de juliol 2014

Vivim, malgrat tot








L’estiu és aquella època en què llegim moltes de les obres que hem aparcat durant la resta de l’any per falta de temps. Aquesta és, si més no, la teoria. Fóra bo que, entre bestsellers de moda i premis de temporada, hi deixàrem espai per a la lectura pausada i la reflexió crítica. Cesk Freixas, cantautor d’una sensibilitat exquisida, ens ho posa fàcil amb una obra singular editada per Tigre de Paper.
Paraules per a Gaeta està conformada per 150 textos breus que podem llegir en l’ordre que decidim, altern i lliure, i fruir en qualsevol moment com si foren caramels al paladar; el seu sabor, dolç o amarg segons la temàtica, ens acompanyarà durant hores i potser dies. Unes línies, un paràgraf, una pàgina a tot estirar per reflectir-hi pensaments, sentiments, fragments de vida, de lluites socials, de la política de classe, de l’amor, de la poesia que ens fa alçar-nos, del país que tenim o anhelem. “Vivim, malgrat tot. I aquesta és la vostra gran derrota”, ens diu Cesk. Gaeta és “el que vulguis que sigui, l’espai de temps que encara no hem viscut”. Un lloc per anar de vacances i instal·lar-s’hi una temporada. Un destí infal·lible.

Publicat a Levante-EMV el 26/07/14.

15 de juliol 2014

Educació lectora i literària en el segle XXI

Ja està obert el termini de preinscripció a la primera edició del Diploma d'Educació Lectora i Literària en el segle XXI que impulsa la Universitat de València en col·laboració, entre d'altres, amb l'AEPV i FULL (Fundació Llibre i Lectura). 
Es tracta d'un postgrau que es presenta com "una formació especialitzada i professionalitzadora del professorat tant per als futurs mestres d'educació Infantil i Primària com per als mestres en actiu dels nivells educatius que no han tingut oportunitat d'aprofundir en els coneixements per a l'educació lectora i literària en el context actual. Els objectius principals d'aquest diploma d'especialització són, entre altres, a reflexionar sobre el fet de llegir, aprofundir en la didàctica de la lectura en els diferents nivells educatius, desenvolupar i millorar la competència lectoliterària docent i dels diferents nivells professionals de l'ensenyament de la literatura i la lectura, així com promoure pràctiques innovadores de recerca i millora professional."
Hi farem una petita aportació docent dins del mòdul Agents i factors implicats en l’educació lectora i literària. Trobareu més informació del curs en aquest enllaç.

04 de juliol 2014

La bombolla dels premis ha esclatat

"Fins fa poc, cada institució, cada poble, cada vil·la gran o menuda volia disposar (i disposava) del seu certamen literari propi. Si no tenies un auditori, una piscina coberta i un guardó de poesia o narrativa (els més ambiciosos abraçaven també l’assaig i el teatre) no eres ningú en l’imaginari que imaginaven. I així, encadenant flors naturals i sopars amb parlaments grandiloqüents funcionaven les coses, fins que un dia un regidor de Cultura va suplicar als membres d’un jurat, lletraferits reunits per a l’ocasió, que deixaren deserta alguna de les modalitats que debatien. “Qualsevol”, en concret. No havia llegit ni una sola línia del mig centenar d’originals presentats (cap gènere no l’atreia tant per a fer aquest pas), però necessitava compensar partides pressupostàries i retallar, retallar, retallar.
D’aquesta manera detectàrem el principi del final de la bombolla dels premis literaris. Un primer avís al qual s’hi van sumar prompte altres fórmules d’estalvi, com ara la baixada de dotacions, la supressió de modalitats, el canvi d’editorial privada a publicació local semiclandestina, la mort silenciosa per inanició d’un bon grapat de certàmens i una derivada enginyosa: la reconversió a biennals de guardons que fins aleshores es convocaven cada any. I enteneu “biennals” en un sentit ampli: bé pot ser cada dos anys o, senzillament, mai més.
Seria veritablement il·lustratiu fer un mapa complet dels premis que han desaparegut al nostre país en els últims anys sense deixar rastre ni provocar laments: el Far de Cullera de narrativa juvenil, els Vila d’Almassora, el Bancaixa de Narrativa Vicent Andrés Estellés, el Vila de l’Eliana, el Vila de Teulada, els Ciutat de Borriana, l’Empar de Lanuza de Meliana, el de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim, els Ciutat d’Elx, el premi de novel·la juvenil La Safor, que va ser flor d’un any... I hi podríem incloure, entre molts més que deixem pel camí, l’Enric Valor infantil que va prometre la Diputació de València ara fa dos anys “per unanimitat dels partits polítics presents en la Corporació” i del qual no hem tornat a tenir notícia. Deu ser que, una vegada venuts els titulars i la foto, ja s’havia assolit l’objectiu.
Alguns, com els de Vila-real o els Ciutat de València, han esborrat gèneres de les bases i han reduït la dotació econòmica fins un 70 %. El veterà Ciutat d’Alcoi de teatre ha passat de literari a “projecte de producció escènica”. Els Soleriestruch de Castelló de la Ribera canvien enguany de nom i han provocat la dimissió del jurat i l’eixida de l’editorial (Bullent) que els publicava. Però el desficaci i la desfeta van més enllà. N’hi ha, de premis, com l’Enric Valor de la Diputació d’Alacant, que estan pendents de lliurar-se des del mes de febrer [[actualització: aquest dimarts es van lliurar, per fi]], i d’altres que, senzillament, no s’han convocat encara al juny: el Carmesina, un referent infantil; el Xaro Vidal de Carcaixent, sense notícies des del 2012; els juvenils de Paterna; els Ciutat de Xàtiva o el de literatura eròtica de la Vall d’Albaida, un guardó singular que “per falta de pressupost” s’anuncia ara biennal.
Haurem de reconéixer que s’ha abusat del recurs dels premis a obra inèdita, però no oblidem que són l’únic suport de moltes institucions en la literatura pròpia. Més enllà d’això, en massa casos no hi ha res més. Fixem-nos, si no, en els pressupostos del cap i casal. Quan desapareixen, els nostres governants deixen, ras i curt, de promoure la literatura i la lectura en valencià. Ara que els premis van de davallada, convindria repensar l’estratègia i recordar que hi ha moltes alternatives útils: des dels plans municipals de foment lector ben dissenyats fins a la creació de circuïts de presentacions, clubs de lectura, programes d’estímul a la difusió del llibre en l’àmbit local o comarcal o la potenciació de guardons de la crítica a obra publicada, amb repercussió social i en vendes. I, ben muntades, aquestes accions també permeten incloure el moment estel·lar dels discursos polítics... amb foto inclosa!"
Article publicat al Quadern d'El País el 26/6/14.

03 de juliol 2014

Lluitant contra l'oblit


Avui es compleixen 8 anys de l'accident del metro de València, una tragèdia que va acabar amb la vida de 43 persones i en va deixar 47 més greument ferides. 8 anys després, encara hi ha moltes incògnites per resoldre, i continuem sense responsables polítics ni de cap tipus. Aquesta és la taca més negra en el negre expedient del partit que ens omnigoverna. I tot això que ha passat durant aquests 8 anys s'ha de conéixer, s'ha d'explicar, s'ha de difondre i continuar generant debat. 
Amb aquest objectiu, a Sembra Llibres treballem amb la periodista de Levante-EMV Laura Ballester per traure al mes de setembre el primer volum sobre l'accident del metro de València, una història que s'havia d'escriure i s'havia de publicar. És una obra necessària. Si més no, nosaltres necessitem que quede escrita, impresa i a l'abast dels lectors que vulguen prendre consciència amb una obra rigorosa i panoràmica. Perquè, tots junts, Lluitem contra l'oblit.
En aquest enllaç trobareu més informació sobre l'obra que preparem.
I en els enllaços següents, alguns dels primers comentaris que ja ha fet la premsa:
I aquest perfil sobre Laura Ballester, per Salvador Enguix:
Lluitant contra l'oblit arribara a les llibreries el 12 de setembre. Mentrestant, continuarem mostrant el nostre suport a les víctimes de l'accident. Avui tenim una ocasió magnífica per estar al seu costat i reivindicar justícia i dignitat. A les 19h, tots i totes a la plaça!

23 de juny 2014

Arrels



Malgrat la crisi, al País Valencià estan sorgint iniciatives editorials ben interessants. I no sempre independents i/o petites (que no són necessàriament sinònims). El Grupo SM acaba d’engegar un projecte que vol fer visible el seu arrelament al territori mitjançant el segell SM Arrels. A banda de la línia de llibre de text nova que s’aixopluga sota aquest paraigua, hi ha també, per primera vegada, una oferta literària específica per al mercat valencià, i amb autors valencians de renom (Enric Lluch, Teresa Broseta, Francesc Gisbert, Mercè Climent, Pepa Guardiola...).
Joaquina Barba obri la nova col·lecció “El Vaixell de Vapor” d’SM Arrels amb ClarianaParc, una novel·la de la sèrie Blava adreçada a lectors a partir dels 7 anys i protagonitzada per Enric, un xiquet poruc i insegur que se sent atret per la llegenda d’un misteriós parc d’atraccions que, segons conten, va aparéixer i desaparéixer anys enrere de manera inexplicable. És així com una nit de Sant Joan, quan diuen que tot és possible, la màgia empenta Enric a viure una aventura amb una ballarina, un mico i dos bessons que l’ajudaran a superar les seues inseguretats. 

Article publicat a Levante-EMV dissabte 21/6/14.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...