21 de febrer 2012

Esgarrifança


Són les set de la vesprada. Quinze furgons de la policia dita “nacional” s’exhibeixen a les portes de l’IES Lluís Vives de València. Els de la local han tallat el tràfic i impedeixen el creuament de carrers als vianants. L’estació del Nord resta, així, parcialment inaccessible. Desenes d’antidisturbis baixen de les furgonetes, disciplinats, amb pas ferm. Protegeixen els uniformes sense identificar amb els escuts mentre intimiden amb la porra. Venen alliçonats, el seu cap acaba de dir en roda de premsa que els joves són “els enemics”. La delegada del govern central, al seu costat, ha donat la callada per resposta.

A per ells, doncs!

Primer el fum, més tard les flames. Un contenidor crema a la cantonada de Bailén. El cotxe de bombers arriba prest, amb les sirenes en marxa. Comencen les primeres carreres. Sorolls, crits, nerviosisme, desconcert, algú que cau i una mà anònima que l’alça per continuar la fugida cap enlloc. Al fons, vora Sant Agustí, s’escolten veus que bramen, que criden unànimes, que clamen amb contundència una lletania que semblava oblidada: “llibertat, llibertat”. Goles enfurides, xiulits espontanis, vianants estupefactes. Televisions que graven, que retransmeten, que difonen. Ciutadans que fotografien amb els mòbils, que piulen, que comparteixen la desgràcia. Ningú calla allà, tots donen la cara.

Ells usen la força, nosaltres la raó.

Els antiavalots acordonen la zona. Moviments de furgonetes, portes metàl·liques que s’obrin amb violència, llums blaves intermitents, cames que tremolen. I, de sobte, un brogit eixordador. Com en una superproducció de ficció, com si allò fóra una pel·lícula americana i no el cor del cap i casal un dia qualsevol de finals de febrer, arriba l’helicòpter. Rostres incrèduls miren al cel. Perplexitat. Estupefacció infinita. I un nou colp d’efecte a ras de terra. “Pam, pam, pam, pam, pam.” Sonen cinc trets dispersos. “Seis”, recompta una senyora a prop meu. Tant fa, un de sol era ja una desmesura, una bogeria, una sinistra desraó. Boles de goma i joves que corren desorientats. La gent crida des de tots els racons d’aquella plaça improvisada: “covards, covards”. Es refereixen a la policia, és clar. Més carreres per Xàtiva, empentes a criatures, porrades a diputats, insults a adolescents, amenaces a periodistes, botes que xafen rostres amb acné, mans nues enlaire. Plors, dolor, por i una indescriptible sensació d’esgarrifança que gela l’espinada.

No sé si ha despertat, com apunten alguns, una “primavera valenciana”, però aquesta desproporcionada intervenció policial contra uns adolescents que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat presagia el final irreversible i tràgic d’una època. Les forces que haurien de mantenir l’ordre han fet un incomprensible pas de gegant cap a una dimensió de conseqüències incertes. Anit, en l’avantsala d’un nou 23F, ens van transportar al passat en un túnel del temps fosc i abissal. Els joves estudiants no estan sols, no poden estar sols, han de saber que estem amb ells. Perquè tots som, avui i demà, estudiants de nou. Estem aprenent a aturar la desraó. Els poderosos omnigovernants ens han endinsat en la nit més negra d’aquest país. I ens hem de donar pressa, perquè la seua vilesa no té límits. Tampoc el menyspreu que ens professen a colp de porra.
Tipus mòbils 70. Publicat a L'Informatiu el 21/2/12.

15 de febrer 2012

La llarga Nit d'aquest país

La revista Saó, el cantant Paco Muñoz i el Cor de l'Eliana, guardonats en la IX Nit d'Escola Valenciana.
 “No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.
Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.
La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.
Tipus mòbils 69. Publicat a L'Informatiu el 14/2/12.

12 de febrer 2012

M’han dit "provincià" (i no me’n sé avenir)

Tot va començar (i disculpeu l’autobombo) amb aquest article publicat a l’ESCACC: Alternatius a la força. Es tracta d’una (breu) visió personal sobre la (pobra) oferta mediàtica en llengua pròpia al nostre país. La tesi és clara i està explícita a la primera frase: “El panorama comunicatiu del País Valencià es caracteritza per una dependència quasi absoluta de grups mediàtics forans i per un ús residual de la llengua pròpia”. De fet, no hi ha ni una sola capçalera als nostres quioscos que siga netament (i ja costa que ho siga només “parcialment”) valenciana. I cap ni una, ni d’ací ni del més enllà, usa el valencià com a llengua d’expressió, tret d’alguns articles, seccions o suplements puntuals.
És per això que considere que Vilaweb (que comanda amb extraordinària professionalitat Vicent Partal, valencià ben orgullós dels seus orígens) forma part de les propostes en català que hem de considerar com a pròpies, ja que atén amb assiduïtat la nostra realitat (fins i tot té algunes edicions comarcals). I que l’arribada, a partir del dia 26, del diari ARA als punts de venda al País Valencià (inicialment, només a les comarques de València i Castelló) és una excel·lent notícia. No obstant això, en alguns comentaris a la xarxa se m’ha titllat de “provincià” perquè aquests dos mitjans (i cite textualment) “existeixen des de fora, gràcies a un suport foraster, i allò valencià és un complement en ells. Esperar en el seu èxit empresarial i de públic un èxit nostre, un progrés nostre, dels valencians, és un error propi d'una mentalitat provinciana (encara que, en comptes de mirar cap a Madrid, mirem cap a Barcelona)”.
Tot i la discrepància de fons, que ja he expressat, el debat em sembla poderós i necessari, i és per això que el porte a aquesta columna.
La meua pàtria és la meua llengua, i no trobe contradiccions entre reclamar (o anhelar) un espai comunicatiu propi, elaborat amb periodistes valencians i amb accionariat autòcton amb l’alegria perquè als quioscos del nostre país es puga llegir a diari en valencià alguna cosa més que la pàgina de la secció “Panorama” de Levante-EMV. Per això, la decisió de l’ARA em sembla coratjosa i valenta, especialment en els temps que corren. Sobretot perquè no substitueix ni anul·la cap altra iniciativa periodística ja existent, sinó que fa una modesta aportació a la més que desitjable normalització de la minsa oferta mediàtica en valencià, que encara es manté a anys llum del que ens agradaria.
Si filem molt prim, haurem de reconéixer l’humiliant derrota: no tenim cap mitjà netament valencià als nostres quioscos, i només al sector audiovisual o a la xarxa trobem un poc (només un poc) de consol. Però revertir aquesta situació està a les nostres mans, reclamant als mitjans tradicionals més presència de la nostra llengua, donant impuls a projectes engrescadors com el que teniu ara mateix en pantalla o reivindicant amb totes les (escasses) forces que ens queden que una altra televisió pública valenciana és possible. Ens hem manifestat al carrer perquè ens retornen la llibertat de sintonitzar TV3, però fa massa temps que ens deixàrem robar Canal 9, la nostra. I les dues opcions són del tot compatibles: una RTVV valenciana, pública i de qualitat i la possibilitat de gaudir de la programació de la CCRTV. Digueu-me provincià, però crec que sóc més somiatruites. Un tocaboires. Un il·lús, vaja.
Tipus mòbils 68. Publicat a L'Informatiu el 7/2/12.

06 de febrer 2012

Entrevista a Alta fidelitat de Ràdio 9

Em complau compartir ací l'enllaç a l'entrevista sobre la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea" que em van fer, al ritme de Pocoyó, per al programa "Alta fidelitat". Tot i que la conversa em va "pillar" enmig de la festa de Nadal de l'escola de Marc, envoltat (literalment) de xiquets jugant al pati de l'escola, crec que no es nota massa... O potser sí?
Gràcies als professionals de Ràdio 9 que lluiten des d'aquella casa per fer visible la cultura valenciana i en valencià!

04 de febrer 2012

Alternatius a la força




Arran del Tipus mòbil "La revolta possible (o no)", la gent de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (ESCACC) es va interessar per publicar una breu panoràmica de la situació del valencià als mitjans del nostre país. Així es com es va gestar "Alternatius a la força", una visió personal sobre aquesta qüestió, que considere d'una extrema importància per al nostre futur col·lectiu.

(Anècdota (o no): És curiós que, en l'URL de l'article, "força" es convertisca en "forca"... "Alternatius a la forca"... No hi vull traure cap conclusió apressada...)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...