30 de novembre 2006

La catosfera, un poc més freda

El visitant ocasional o fidel (que algun n'hi ha ja) d'aquest bloc personal (remarque, una vegada més, aquesta "particularitat") s'haurà adonat que per fi he aprés a posar etiquetes als apunts (encara es diuen "labels", però algun dia trobaré com valencianitzar el mot) i que a la barra de la dreta hi he afegit durant els últims dies altres blocs literaris, d'escriptors o simplement bitàcoles que m'interessen i que seguisc habitualment. N'hi haurà més.
Entre els blocs d'escriptors que recomane (i que seguisc amb vertader interés des de fa temps) hi ha el de Toni Cucarella. L'últim apunt seu (que sembla ser que dissortadament serà l'últim) m'ha desconcertat. Breu però contundent, es titula "Adéu":
Als amics i amigues que heu seguit aquest blog, us haig de donar les gràcies per l'interès. I us comunique que a partir d'avui deixaré d'actualitzar-lo.
Salut

No cal dir que és una molt mala notícia. El bloc de Cucarella és un dels històrics, franc, directe, transparent i punyent, de vegades polèmic, sovint combatiu i sempre ferm en les seues conviccions. Una visita obligada.
Ja no és possible posar-hi comentaris, però m'agradaria pensar que aquest "Adéu" de la catosfera no serà sinó un "Fins després". Estarem atents, Toni. Ja et trobem a faltar.

29 de novembre 2006

Esteu convidats

Toni Ibàñez prepara un ciberespectacle per a la presentació de L'Oracle Imminent a Catalònia, dilluns que ve, amb la presència espectacular i esperadíssima de Mireia Galindo. Jo m'hi he fet còmplice entusiasta de la iniciativa, participativa, innovadora i de resultat incert. Ho contarem en aquest bloc. Si sobrevivim...

Nota: Parafrasejant El Llibreter, Gràcies Vilaweb per l'enllaç!

28 de novembre 2006

Per fi

Fa temps que volia llegir un text "compromés" com aquest, tot i que no s'esmente per a res cap iniciativa relacionada amb el món del llibre...

Amb Mira per Barcelona (i més!)

Ahir presentàrem Almansa 1707, després de la batalla als mitjans de comunicació de Barcelona. La recepció, com en el cas de València, ha estat immillorable, i la repercussió de l'obra en ràdios i premsa, magnífica. Es nota que hi ha interés pel tema i per la visió divulgadora (i més realista que la historiografia habitual) que en dóna Mira.
Insistisc: és una obra de lectura imprescindible.
Com a novetat al que s'ha dit i es dirà, no puc estar-me de compartir amb els lectors anònims i silenciosos d'aquest bloc un fet singular, extraordinari, revolucionari, transcendental. Fa uns dies ens fèiem ressò ací d'un article de J.J. Pérez Benlloch en què denunciava el silenci a què RTVV ha sotmés Joan Francesc Mira i tants altres escriptors i intel·lectuals valencians al llarg de la seua existència (ara i abans, cal recordar-ho). Un fet que qualificàvem com a "luxe suïcida".
Doncs bé, ací teniu una imatge inèdita, insòlita, de la roda de premsa de València dijous passat:

No, no és cap fotomuntatge. De veritat, jo estava allí, rere el càmera, tan perplex com potser ho està el visitant ocasional d'aquest espai virtual. Desconec si han emés la notícia o no (no seria la primera vegada) o si algun directiu de la cadena ha estat ingressat en urgències per crisi nerviosa en veure les imatges a punt per als Notícies 9. Siga com siga, els més escèptics tindran una ocasió més lluïda: dilluns 18 de desembre, Joan Francesc Mira participarà en el programa "Encontres" de Punt 2.
La batalla d'Almansa es lliura ara en els mitjans audiovisuals. Assistim a l'anhelat contraatac austracista?

26 de novembre 2006

El perfeccionista Barnes

En el transcurs d'aquest inoblidable dinar, John Banville va recomanar El perfeccionista en la cocina, de Julian Barnes. L'editor d'Anagrama, visiblement complagut (anunciava una segona edició), no estalvià elogis per aquesta obra breu d'un "aficionat tardà als fogons", com s'autoqualifica l'autor.
Ja ho podeu imaginar: no havien passat ni deu minuts des que m'acomiadava de l'Herralde i ja tenia l'exemplar en les meues mans. Obligacions diverses m'han fet ajornar la lectura, però al remat jo també he pogut gaudir d'aquest deliciós divertiment de Barnes, bellament il·lustrat i pulcrament editat. Aquestes són algunes de les perles que conté i que, potser, us facen obrir la gana (de llegir):
  • "¿Es una 'taza' un término genérico rudimentario o una medida norteamericana concreta?"
  • "No entraré en el apasionante debate [...] sobre cómo pelar una cebolla sin lloriquear, aunque les advertiré que si intentan, como hice yo una vez, ponerse gafas de soldador, los cristales de plástico se empañarán y habrá mucha sangre en la tabla de picar."
  • "Nunca compres el recetario del chef expuesto en un lugar prominente a la salida del restaurante. Recuerda: por eso, en principio, has ido al restaurante, para probar su cocina, no tu pobre versión de la misma."
  • "La relación entre cocina profesional y doméstica tiene similitudes con un encuentro sexual. Una de las partes suele ser más experimentada que la otra; y cada una de ellas debería tener el derecho de decir, en cualquier momento: 'No, esto no lo hago'."
  • "Cocinar es la transformación de una incertidumbre (la receta) en una certeza (el plato) por medio del ajetreo."
  • "Cocinar consiste en apañarte con lo que tienes: infraestructura, ingredientes, nivel de competencia. Es un proceso falible en el cual cada pequeño éxito requiere alabanza, de preferencia más de la que se merece."

Aquest dilluns, dinar a Barcelona amb un comensal de luxe: Joan Francesc Mira. La promoció d'un llibre també reporta moltes satisfaccions.

25 de novembre 2006

El Guardó d'Or de Josep Lozano

Una de les grans satisfaccions personals que he pogut gaudir des que vaig iniciar la meua vinculació al món editorial és conéixer de primera mà persones que admire pel seu treball o pel seu compromís amb "causes" que compartisc, sovint perdudes d'avantmà. Per fortuna, podria aportar un bon grapat de noms, amb algun dels quals tinc el privilegi de compartir la feina diària, però em centraré en un: Josep Lozano.
Anit, precisament en la data del seu 58é aniversari, va rebre, a l'Alginet natal, el Guardó d'Or del Bloc Nacionalista Valencià. Enric Morera (qui, per cert, anuncià les anhelades bones notícies per a principi de la setmana pròxima) comenta al seu bloc que aquest és "un reconeixement honest, sentit, per a un autor i una persona extraordinària". Subscric les seues paraules i m'alegra comprovar com alguns partits polítics, associacions cíviques i governs municipals reconeixen la immensa i silenciosa (per silenciada) tasca que duen endavant amb dignitat, contra totes les adversitats, els nostres escriptors i escriptores.
Així doncs, enhorabona, amic Josep, endavant i... confiem no haver d'esperar 10 anys més per a gaudir de la teua pròxima novel·la!

23 de novembre 2006

Després de la batalla

De vegades, un editor publica el que vol i resulta que l'encerta.
Avui hem presentat en una roda de premsa multitudinària (i extraordinària: ben bé una conferència exclusiva, irrepetible) un llibre "de compromís", però de compromís en el millor sentit de la paraula: un llibre compromés, no de circumstàncies; oportú, no oportunista. Es tracta d'Almansa 1707, després de la batalla, elaborat amb la mestria habitual de Joan F. Mira, i en el qual hem posat una gran dosi d'il·lusió per contribuir a explicar i divulgar entre el gran públic uns fets transcendentals de la nostra història col·lectiva. Transcendentals però en realitat poc coneguts, i sovint silenciats. Potser perquè, com diu Mira: "continua havent-hi dos bàndols, els botiflers i els austracistes, dos models d'entendre el país. I continua havent molts botiflers al poder, ara i abans".
Per a Bromera és la culminació d'un any de celebracions, i la principal contribució a la commemoració (que no celebració) en 2007 dels 300 anys de la Batalla d'Almansa. N'hi haurà d'altres també importants, com la novel·la juvenil Vent d'Almansa, de Josep Franco, que ja comença a arribar a les llibreries; o l'especial de la revista L'Illa que estem preparant per a Nadal; o l'exposició que l'any que ve recorrerà nombroses ciutats valencianes. Però estic convençut que, amb el temps, aquesta obra de Joan F. Mira ("una obra de funció pública", com l'ha qualificada amb encert l'autor mateix) esdevindrà un títol de referència en al catàleg de Bromera. Un llibre que hauria de ser de lectura (i assimilació) obligatòria.

22 de novembre 2006

¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad!

Les obligacions familiars em tenen feliçment atrapat en un món que fa olor a Nenuco. És per això que arribe tard a quasi tot, aquests dies.
Faig un volt per la catosfera i trobe un apunt indignat d'El Llibreter: els organitzadors (sic) del Saló del Llibre de Barcelona han obviat els blocs en català del llistat de bitàcoles recomanades al seu web. Vergonyós. Subal i Jauss, i també Txetxu, han denunciat l'afer, i vull afegir-me a la protesta.
Però el tema no queda ací. Sembla que els temps estan canviant també allà dalt. Llig a Vilaweb que el premi Llibreter d'enguany ha reconegut l'obra El quinto en discordia, primer volum d'una trilogia del canadenc Robertson Davies (atenció a la foto de l'enllaç: de veritat l'autor és del segle XX?). L'editorial "afortunada" ha estat Libros del Asteroide. El cas és que no hi ha al mercat encara versió en català i que el Gremi de Llibreters participa en l'organització dels dos actes esmentats: el premi i el Saló. Tanta polèmica per no res...

Nota d'actualització 23/11/06:
Vilaweb s'ha fet ressò de la protesta i el Saló ha rectificat. Blocaires al poder!

21 de novembre 2006

Dia del Llibre Valencià

Avui el diari Levante-EMV denuncia un "oblit" ben significatiu dels nostres patriòtics governants:
Ni Saló del Llibre, ni entrega de los premios a los libros mejor editados ni tan sólo una simple celebración de una efeméride que la propia administración autonómica creó hace unos años para impulsar el libro editado en la Comunitat Valenciana y conmemorar la fecha en que se editó la primera edición de Tirant lo Blanc.
Serà qüestió de prioritats, segurament. No obstant això, els editors valencians continuem treballant amb ambició tot buscant el que ens demanava fa uns dies Biel Mesquida: "normalitat".

Així, ahir, mentre era a Barceona en la xarrada sobre Frankfurt 2007 que organitzà l'AELC amb assistència de la plana major de la Buchmesse (vuit alemanyes parlant en alemany tot i que algunes es podien expressar perfectament en castellà o català. "Coses de l'organització", s'excusaren), presentàvem dins de la 8a Setmana Europea de la Ciència i la Tecnologia el llibre Viure per a la ciència, del premi Nobel de Medicina Sydney Brenner, que ens visitava de nou. L'obra, coeditada per Bromera i el fabulós Servei de Publicacions de la Universitat de València, és un exemple d'aquesta anhelada "normalitat" que, malgrat tot, encara som capaços de projectar.
Trobareu més informació al bloc El buit del temps, de l'impulsor de la col·lecció "Sense Fronteres" Juli Peretó.

20 de novembre 2006

Vidal Beneyto, honoris causa

La Universitat de València investeix avui doctor honoris causa el prestigiós sociòleg José Vidal Beneyto. Entre els nombrosos mèrits que atresora el seu brillant currículum, la Universitat destaca que és "el primer valencià que s’introduí en aquesta disciplina [la sociologia] durant l’etapa franquista, quan es tractava d’un camp desconegut per a tota una generació", i remarca també "el vessant humanista i social de Vidal Beneyto, qui s’ha caracteritzat per la impulsió decidida de la cultura de la pau, la promoció cultural i, en general, els valors de la democràcia i la comunicació intercultural, tan pertinents per a la construcció de la convivència social als nostres dies”. Ací trobareu un tast de les seues col·laboracions habituals en premsa.
José Vidal Beneyto és un orgull per al poble de Carcaixent, on va nàixer. Per a quan un carrer, una avinguda o una plaça amb el seu nom?

19 de novembre 2006

Sierra i Fabra, la censura i la llibertat

Arribe tard a la sessió de Jordi Sierra i Fabra al Congrés Internacional d'Educació Literària i Societat però, així i tot, encara puc comprovar, una vegada més, el seu poder magnètic sobre l'audiència: proximitat, claredat expositiva, exemples quotidians, tocs d'humor, alguna referència escatològica que fa esclatar de riure els presents... En fi, allò que se'n diu una xarrada "viva". Com a mostra, aquests apunts:
  • "Llegir és un acte de rebel·lia"
  • "Fa anys que lluite contra la censura editorial; afortunadament jo no l'he de patir perquè tinc llibertat per publicar on vulga"
  • "Els comités editorials estan sotmesos a la dictadura dels venedors"
  • "No tinc agent literari perquè m'agrada el contacte directe amb els editors"
  • "Molts escriptors són professors, i això fa que s'autocensuren en els continguts, que busquen una rendibilitat didàctica en els seus textos"
  • "L'autor està limitat per un fotimer de condicionants del mercat. Hi temes censurats, especialment en la LIJ, i demane als editors alt i clar: 'Volem ser lliures!'"

A l'igual que en la conferència d'Isabel-Clara Simó, l'editor apareix, ja ho veieu, com el dolent de la pel·lícula. És per això que no hi havia cap representació del sector editorial valencià participant al Congrés? Propose als organitzadors que en la pròxima edició incloguen una sessió de desgreuge dels editors. Cony, que no tenim la culpa de tot!

Comprove que l'autor ha complit la paraula i ha penjat la conferència a la seua web: "Hacia una refundación del libro, la escuela y la España joven del siglo XXI (Historia de una incertidumbre)". Està en castellà, tot i que ell la va pronunciar en català. Us la recomane.

16 de novembre 2006

Provocadora Isabel

Ahir vaig assistir als primers actes del Congrés Internacional d'Educació Literària i Societat: un èxit de participació (120 alumnes inscrits) que, segons em confirma Xavier Mínguez, una de les persones encarregades de la coordinació d'aquesta nova cita per al món de la LIJ, tindrà continuïtat biennal. Una bona notícia: sempre he cregut que l'eficàcia de les iniciatives és directament proporcional a la capacitat dels organitzadors per mantenir-la en el temps.
La sessió d'Isabel-Clara Simó va ser, com acostumen a ser totes les de l'autora, viva, lúcida i provocadora. El títol de la sessió ja ho era, sens dubte: "Hi ha una literatura juvenil?". Aquest interrogant, plantejat per una de les escriptores que més ven entre el públic jove (avui mateix ha eixit del forn la 22a edició de Raquel), no pot ser més que una provocació directa. Us faig partícips d'alguns altres "titulars" que vaig anotar durant l'enriquidora sessió, i amb els quals no estic necessàriament d'acord:
  • "Qui ha dit que les classes han de ser divertides?"
  • "Les edicions infantils dels clàssics universals són una banalització de la cultura"
  • "La sentència 'Els bons autors ja se'n sortiran' és infame; hem de rebel·lar-nos contra afirmacions d'aquest tipus"
  • "La LIJ és una invenció, una concessió al mercat"
  • "El cànon de la LIJ demana un protagonista jove (de la mateixa edat que el lector), al qual li passen les mateixos coses que al lector, escrites amb un llenguatge accessible (si és possible, amb un glossari final), que siguen fàcils de llegir i amb poques pàgines. I aquest motlle s'aplica irremissiblement"
  • "El nostre error és convertir la LIJ en una eina educativa"
  • "Molta de la LIJ actual és banal, superficial, i jo em pregunte si és literatura o simplement indústria"

14 de novembre 2006

Educació literària i societat

Anna Díaz-Plaja inaugura demà dimecres el Congrés Internacional d'Educació Literària i Societat, organitzat conjuntament pel Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura EU de Magisteri Ausiàs March de la Universitat de València i la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.
Sota el títol "Literatura juvenil. L'ensenyament de la literatura als joves", diversos experts en LIJ com ara Pedro Cerrillo, Carlo Frabetti, Josep Antoni Fluixà, Isabel-Clara Simó, Pasqual Alapont, Eduardo Alonso, Vicent Borràs o Jordi Sierra i Fabra analitzaran temes com la lectura a Secundària, la tradició oral, l'animació lectora a l'ESO i al Batxillerat o l'educació literària. Fins divendres, se succeiran els tallers, les taules redones, els debats, les sessions de contacontes i els recitals poètics en un programa ben atractiu que podeu consultar ací.

11 de novembre 2006

Predicar amb els deserts

El tradicional sopar de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira 2006 va reunir anit vora 900 persones, un rècord d'assistència que corrobora la transcendència cultural i social d'aquest esdeveniment anual, tot i que alguns dels principals mitjans de comunicació catalans (no tots, per sort), com també les primeres espases dels nostres governants, continuen sense voler adonar-se'n.
Pel que fa als polítics, a banda de l'habitual absència de màxims representants del PP i del govern de la Generalitat (per què aquesta al·lèrgia irracional al món de les lletres?), hi havia Isabel Escudero, Agustí Cerdà, Enric Morera i Glòria Marcos (en taules separades...). I per contribuir a difondre rumors entre les males llengües de la catosfera, apuntarem que també hi era Albert Pèlach, director general d'Enciclopèdia Catalana...
Entre les notícies de la nit, vam conéixer que Fernando Sapiña serà a partir d'ara el nou director de la col·lecció de divulgació científica "Sense Fronteres", en substitució de Juli Peretó. La sorpresa, però, va arribar al final, quan es va desvelar que el XVIII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira quedava desert, per primera vegada en la seua trajectòria. El jurat reconeix en l'acta que hi havia obres "acceptables" (fins i tot publicables, admeten en privat), però que cap destacava "de forma extraordinària". Deixar deserta una convocatòria és sempre una decisió molt delicada que no entusiasma ningú, però que, al meu modest entendre, resulta de vegades necessària.
Segons aquest estudi (des d'ací animem qui corresponga a actualitzar-lo), anualment es convoquen al voltant d'un miler de premis literaris en català. Està capacitat el nostre país, la nostra cultura (qualsevol cultura, diria jo) per produir mil bones obres cada any? A mi em sembla que no, i per això crec que el més honest amb els lectors és declarar desertes aquelles convocatòries en què no hi ha obres "extraordinàries". Perquè... quina ha de ser la funció d'un guardó literari (remarque: literari) sinó "premiar" les millors creacions, contribuir a destriar el gra de la palla?
En tot cas, per si l'honestedat no és al·licient suficient, l'alcaldessa d'Alzira va confirmar anit que s'acumula la dotació econòmica per a la pròxima convocatòria. Així doncs, narradors del món, uniu-vos: el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira tindrà una dotació extraordinària de 36.000 euros, un bon grapat "de les antigues pessetes". Temptador, oi?

09 de novembre 2006

20 anys de llibre

Aquesta és la setmana per excel·lència d'Edicions Bromera. Enguany, a la tradicional vetlada de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira, que se celebra demà a la nit, s'hi afegeix la commemoració dels 20 anys de l'editorial. Divendres passat, com ja comentàrem ací, s'hi va celebrar el primer dels actes festius previstos. Avui, Enric Sòria publica un article sobre l'aniversari de Bromera en la secció "Cartes de prop" del suplement Quadern d'El País. Com que cal tindre un mínim de sis llicenciatures i estar subscrit al diari del grup Prisa per poder-lo llegir (requisits que no estan a l'abast de tothom), transcric ací el seu article:

Divendres passat, l’editorial Bromera celebrava els seus 20 anys d’existència amb un acte discret (però emotiu, que se sol dir) al Paranimf de la Universitat de València, mentre la major part del seu equip treballava de valent organitzant les diverses activitats que envolten els premis literaris d’Alzira, que tindran lloc el 10 de novembre.

Els qui coneixem de fa temps l’editor de Bromera, Josep Gregori, no ens hem estranyat gens de la discreció amb què ha celebrat l’aniversari, perquè Gregori prefereix l’eficàcia al gegantisme. Ell es dedica a publicar llibres i a vendre’ls, tants com pot, i no pretén representar cap altra cosa que el que és, detall que s’agraeix en un país on abunden tants filòlegs amateurs, columnistes inquisidors i polítics encoberts. Potser per això, els premis d’Alzira no són els més ben embolicats d’aquest país, però l’editorial que els convoca sí que és, de lluny, la més potent, i solvent. Ja fa temps que Bromera és l’editorial en valencià que publica més llibres, amb tiratges més alts, amb més varietat de col·leccions i amb millor distribució. Amb ben comptades excepcions, els seus títols són els únics que arriben amb normalitat a les llibreries de Barcelona, on se suposa que els editors valencians tenen també un mercat. Al cap de 20 anys, cal reconéixer que Josep Gregori ha aconseguit crear una gran editorial a Alzira; no solament la va consolidar en els primers 10 anys —quan encara es podia—, sinó que ha sabut mantindre- la durant una dècada molt astringent —per dir-ho així— per al llibre en valencià. Per això, la major part dels escriptors valencians tenen algun llibre editat en Bromera, i molts d’ells és ací on s’han pogut donar a conéixer. Sense Bromera, el panorama de la literatura valenciana seria molt diferent del que és. Vull dir que encara seria més estret.

Tot això no era gens evident fa vint anys. El recent desastre de Gregal dissuadia a molts d’emprendre noves aventures editorials, i tampoc era habitual que algú intentara muntar una empresa d’aquesta classe fora de València. Llavors se suposava que només les capitals, amb la seua xarxa de llibreries, els mitjans de comunicació, etc., podien servir de caixa de ressonància adequada per a aquesta mena de negocis. Per això, quan en 1986 vam saber que un jove alzirenc d’aspecte neorural havia fundat una editorial a Alzira, els periodistes de l’època no li vam prestar una atenció desmesurada.

Al cap d’un any ja véiem que ens havíem equivocat. Bromera no solament editava llibres a bon ritme, sinó que també aportava idees noves. En una col·lecció juvenil, “A la Lluna de València”, havien començat a aparéixer traduccions de clàssics com Swift, Stevenson, Poe oWilde. Abans, ben rarament una editorial d’aquest país s’havia atrevit a publicar un llibre traduït al valencià, per l’augment dels costos que això significava o per falta de voluntat, amb l’argument peregrí que, per a traduir, ja estaven les editorials catalanes. Com a bons patriotes subsidiaris, nosaltres ens havíem de conformar amb el color local. Per contra, dins del seu àmbit, molt orientat al públic escolar, Bromera havia apostat des del principi per ser una editorial normal. També va ser la primera editorial valenciana a crear una revista de promoció lectora, L’Illa, o a dedicar una col·lecció sencera a les qüestions sociolingüístiques, o una altra als temes científics, o a recuperar els textos de Joan Fuster en assequible format de butxaca. Traduir, parar especial atenció al mercat escolar, promoure la lectura i alhora fer-se publicitat, cobrir buits massa detonants, reeditar clàssics vigents: no eren idees insòlites, ni tan sols massa originals. Però va ser Bromera qui les va posar en pràctica. Per això, no va tardar a pujar com el seu nom suggeria.

L’estiu de 1988, vaig entrevistar Josep Gregori per a la revista El Temps. En aquell moment, només en sabia que havia escrit una novel·la curiosa i malfadada i que, abans de ser editor, havia treballat en una impremta. Vaig comprovar que Gregori tenia les idees clares i tota l’editorial al cap; el que Bromera era i el que havia de ser. Després vaig conéixer el que en podríem dir el seu gabinet de consulta, una colla entusiasta de gent de la Ribera: Víctor Oroval, Josep Antoni Fluixà, Jeremies Barberà, Vicent Borràs, Josep Ballester, Salvador Bataller, etc. Tots eren llavors jóvens i amb talent —el talent el conserven—, i els seus caràcters, hàbits i interessos eren tan variats com es puga imaginar. A les sensates ordres de Gregori, formaven un equip de primera. Bromera no solament estava situada a Alzira, sinó que extreia la seua vitalitat de l’empenta cultural i humana de la comarca. Se’n servia i alhora la potenciava. També en això, Bromera ha sigut un exemple. Quan s’instaura el trellat, aquest país dóna molt més de si del que la gent es pensa.

En Bromera, el trellat, com el risc econòmic, corre a càrrec de Josep Gregori. Un bon editor és sempre un personatge rar, perquè ha de tindre alguna cosa d’amfibi. S’ha d’estimar els llibres, però sobretot ha de ser un empresari hàbil, si vol fer algun servei a la literatura i a ell mateix. Per als escriptors, que solem ser uns negociants pèssims,la de la cultura i el mercat és una mescla molt desconcertant, i els nostres tractes amb els qui millor la representen —els bons editors— són essencialment insegurs. Amb tot, un aprén a distingir prompte el bon editor del que no ho és. Per això, crec que no m’erraré gens si dic que Josep Gregori va ser el primer bon editor que he conegut, i un dels millors de tots. En un país i en una llengua com els nostres, segurament un bon editor ha ser i ha de fer alguna cosa semblant al que, amb discreció i amb eficàcia, és i fa Josep Gregori. Fa 20 anys que ho demostra, i és una gran sort.

06 de novembre 2006

Tirant lo Blanch, per dret propi


M'arriba la nova revista Lletres valencianes, ben passadeta per la "peluqueria" i amb marcianades com que Felip Tobar publique els seus articles en castellà (imagine que perquè no li'ls "corregisquen") i m'adone que encara no he parlat d'un article molt interessant sobre Tirant lo Blanch que va publicar Juli Capilla en el número 17. El motiu és la commemoració dels 30 anys de vida d’aquesta empresa formada en l'actualitat per una editorial especialitzada en ciències jurídiques, socials i humanitats; cinc llibreries: quatre a la ciutat de València i una, virtual (també disponible en català); una distribuïdora pròpia i una completa base de dades on-line, amb textos legals, doctrina i jurisprudència que funciona per subscripció i que genera una bona part dels ingressos totals.

Amb 34 col·leccions, més de 250 novetats anuals, un fons de 1.700 títols de 1.200 autors i un centenar de treballadors en total, Tirant lo Blanch és una rara avis de l’edició valenciana: una empresa d’èxit, centrada en el llibre tècnic i universitari però amb una distribució molt àmplia que els permet vendre amb total normalitat a la resta de l’Estat i a l’Amèrica llatina. Mantenen oberta una oficina a Madrid.

Durant aquestes tres primeres dècades de funcionament ha sabut estar atenta a les innovacions tecnològiques i aprofitar en el seu benefici les oportunitats de negoci de les noves tecnologies. Salvador Vives, director general de l’empresa, assegura tenir molts projectes a la vista: “el que més m’encoratja d’este ofici –afirma- és la possibilitat de crear, de fer coses noves, d’innovar”. L'últim projecte és Tirant Abogados, un servei de disseny i manteniment de pàgines web per a bufets d'advocats.

Fins ara, Tirant lo Blanch publica exclusivament en castellà. Tant de bo entre les iniciatives futures hi haja l'edició en valencià. Trobar aquest tipus d'obres de l'àmbit jurídic i tècnic en la nostra llengua seria un revulsiu normalitzador extraordinari.

05 de novembre 2006

El feliç "retorn" de Vicent Enric Belda

Vicent Enric Belda va publicar l'any 1998 la novel·la juvenil L'estirp de l'horror. No hi consta en cap lloc, però aquella obra va resultar finalista del Premi Bancaixa. Bé, no "oficialment", però sí que va estar en la selecció final. La novel·la, amb lleugers retocs, podia resultar de gran interés, i efectivament, ha gaudit d'una bona acceptació per part dels lectors i també de la crítica. Des d'aleshores, però, no havia publicat res.
Ara, feliçment, La llegenda de l'amulet de jade, guardonada amb el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, el retorna al primer pla amb la novel·la. Aquesta és la valoració que va exposar Ferran Bataller, en nom del jurat del premi, en l'acte celebrat divendres:
En el món de les lletres, encara són molts els qui veuen la literatura infantil com el germà menut i indefens de l’altra, la gran. No cal insistir més en el desencert d’aquesta idea, la realitat mateixa de les obres infantils que actualment podem trobar a les llibreries ja ho fa. El que a nosaltres ens queda és simplement llegir i escriure bona literatura per a xiquets. I dic “simplement”... per dir-ho d’alguna manera.
Per contribuir a aquest propòsit, els diversos jurats del Premi Vicent Silvestre ja fa onze anys que seleccionen entre els participants l’obra que per la seua qualitat i valor literaris mereix ser guardonada i publicada.
En aquesta edició, l’onzena, s’hi han presentat 23 originals, un bon nivell de participació que ha anat acompanyat d’interessants propostes narratives i d’una qualitat literària molt digna entre les obres participants que, tot i córrer el risc de caure en el tòpic, hem dir que no ens han posat les coses gens fàcils.
Però calia triar-ne una, i, com ja sabeu, ens vam decidir per l’obra La llegenda de l’amulet de jade, de Vicent Enric Belda. L’autor, natural d’Agullent, és professor de llengua i literatura, i aquesta no és la seua primera obra ni el seu primer guardó, ja va aconseguir el VII Premi Samaruc a la millor novel·la juvenil l’any 1999 amb la novel·la L’estirp de l’horror.
L’obra guanyadora del Vicent Silvestre 2006, La llegenda de l’amulet de jade, narra la història de Víctor, un adolescent que, després del trasbals causat per la mort
del seu pare, comença a treballar com a repartidor en un restaurant xinés. Allí coneix Li Bei, una xiqueta encisadora amb qui descobrirà l’amor i els misteris d’una vella llegenda xinesa relacionada amb un inquietant amulet de jade, en la qual es veurà irremisiblement immers. Les contradiccions internes del jove i els seus vagarejos en moto per la ciutat conviuran amb els agitats esdeveniments de la vida de la sempre fascinant Li Bei i la narració d’episodis d’una llegenda que retrata la Xina rural i tradicional en un món aparentment llunyà en l’espai i el temps, però només aparentment.
Cal destacar d’aquesta obra l’elaboració i el rigor del llenguatge amb què es narra la història, la força d’uns personatges sòlids i ben construïts, la capacitat per gestionar la tensió narrativa en una successió d’esdeveniments que mantenen l’atenció del lector i l’habilitat en la descripció d’un món oriental que amara l’obra des del prinicipi. Una obra elaborada que potser es troba a mitjan camí entre el lector infantil i el juvenil, adequada especialment per a xiquets de 12 i 13 anys, que tindran garantides les emocions i una bona lectura.
Per aquests i altres motius, l’hem considerada mereixedora de l’Onzé Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.

04 de novembre 2006

Andreu Martín guanya el Bancaixa

Fragments del text de valoració de l'XI Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, llegit ahir en nom del jurat en l'acte celebrat ahir al Paranimf de la Universitat de València:
L’any passat celebràvem el desé aniversari del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, un guardó que amb poc de temps s’ha guanyat una posició molt destacada com a referent de la literatura juvenil en la nostra llengua. La qualitat de les obres i l’envejable nòmina dels autors guardonats al llarg d’aquesta primera dècada de vida corroboren aquesta afirmació.
És en aquest context que cal valorar la difícil determinació que va prendre el jurat en aquella edició: deixar deserta la convocatòria podia interpretar-se de moltes maneres, però en l’acta corresponent, el jurat hi va palesar l’esperit constructiu de la resolució. Hi havia obres dignes, publicables, però no hi trobàrem en cap de les presentades la llum que il·lumina els treballs que mereixen ser destacats amb un guardó d’aquestes característiques. Amb aquella decisió es pretenia també encoratjar els escriptors i escriptores, il·lusionar-los a superar-se i remarcar, una vegada més, la transcendència de la literatura juvenil en la consolidació de l’hàbit lector en la nostra societat.
Per sort, Bancaixa, patrocinadora i impulsora d’aquest certamen, ho va entendre a la perfecció i va voler contribuir a augmentar el prestigi del certamen doblant enguany, de forma extraordinària, la dotació econòmica.
I val a dir que tot plegat ha donat un resultat fantàstic: no només hi ha concorregut un nombre molt elevat de creadors –31 en total--, sinó que, a més, enguany la qualitat de moltes de les propostes presentades ha superat amb escreix les expectatives més optimistes, fins el punt que hi ha hagut 5 o 6 obres que perfectament haurien merescut el guardó. El meu agraïment, doncs, en nom del jurat, als autors que han confiat en el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil com a plataforma d’inici o de consolidació de les seues trajectòries literàries.
Com acabem de conéixer, l’onzé premi Bancaixa de Narrativa Juvenil ha recaigut en Andreu Martín per l’obra La nit que Wendy va aprendre a volar. [...] Una novel·la que s’adscriu clarament al gènere negre o policíac, un registre en el qual Andreu Martín ha excel·lit. L’acció –continua, incessant— transcorre en una única nit, en la qual els lectors són arrossegats per una trama trepidant en què s’hi barregen assassinats, mafiosos, persecucions en cotxe, desenganys amorosos, personatges amb moltes coses a amagar, farsants que no són el que semblen i un tresor que ha desaparegut d’una camra oculta. Un tresor llegendari que es relaciona amb els jueus que fugien del terror nazi i que podria significar la resurrecció d’una de les organitzacions secretes més temibles del món: els Illuminati.
Ingredients, com veieu, molt atractius però, sobretot, molt ben travats i encaixats en una història que atrapa des de les primeres línies i esquitxada amb tocs de suspens i d’humor. Una novel·la que ha seduït unànimement el jurat i que, estem segurs, contribueix a dignificar encara més el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. Els lectors, a partir de la primavera, podran jutjar-la i, sobretot, gaudir-la. Els assegure que aquesta és una obra que fomenta la lectura.
Més informació ací i ací.

03 de novembre 2006

20 anys de Bromera

Aquesta vesprada, a les 19 hores, celebrem al Paranimf de la Universitat de València els 20 anys d'Edicions Bromera. L'acte començarà amb l'anunci del veredicte de l'onzena edició dels premis Bancaixa de Narrativa Juvenil i el de Narrativa Infantil Vicent Silvestre. Coneixerem el guanyador d'ací a unes hores (avance: hi ha molt bons llibres enguany!), tot i que l'acte de lliurament oficial es farà divendres pròxim, dia 10, en la tradicional vetlada literària a la Sala Rex d'Alzira.
Hi haurà una sessió de contacontes per a adults i, en acabar, obsequis commemoratius i un vi d'honor per brindar per aquests primers 20 anys de vida de l'editorial. Si podeu anar-hi, malgrat la pluja que cau (per fi!) sobre València, hi esteu convidats.

02 de novembre 2006

Luxe suïcida

Oportuna reflexió de J.J. Pérez Benlloch avui a El País:

"A propósito de los personajes que desfilan y parlotean en los espacios llamados culturales y de debate de TVV nos hemos preguntado si en alguna ocasión J.F. Mira ha sido convocado o glosado a lo largo de estos 20 años del mentidero televisivo autonómico. Y resulta que no. Resulta que la estulticia instalada en el mentado ente ha ignorado o discriminado a nuestro intelectual eximio. [...] Nos hemos referido a un gran escritor y pensador ninguneado por los medios públicos de comunicación. Excusamos decir qué suerte corren y les espera a cuantos bullen en esa plétora de excelentes narradores que hoy nutren el mercado de la lengua valenciana. Nunca pisarán un plató ni su obra será divulgada desde la secuestrada TVV."

Quin país més mediocre tenim que ens permetem luxes suïcides com aquest?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...