21 febrer 2012

Esgarrifança


Són les set de la vesprada. Quinze furgons de la policia dita “nacional” s’exhibeixen a les portes de l’IES Lluís Vives de València. Els de la local han tallat el tràfic i impedeixen el creuament de carrers als vianants. L’estació del Nord resta, així, parcialment inaccessible. Desenes d’antidisturbis baixen de les furgonetes, disciplinats, amb pas ferm. Protegeixen els uniformes sense identificar amb els escuts mentre intimiden amb la porra. Venen alliçonats, el seu cap acaba de dir en roda de premsa que els joves són “els enemics”. La delegada del govern central, al seu costat, ha donat la callada per resposta.

A per ells, doncs!

Primer el fum, més tard les flames. Un contenidor crema a la cantonada de Bailén. El cotxe de bombers arriba prest, amb les sirenes en marxa. Comencen les primeres carreres. Sorolls, crits, nerviosisme, desconcert, algú que cau i una mà anònima que l’alça per continuar la fugida cap enlloc. Al fons, vora Sant Agustí, s’escolten veus que bramen, que criden unànimes, que clamen amb contundència una lletania que semblava oblidada: “llibertat, llibertat”. Goles enfurides, xiulits espontanis, vianants estupefactes. Televisions que graven, que retransmeten, que difonen. Ciutadans que fotografien amb els mòbils, que piulen, que comparteixen la desgràcia. Ningú calla allà, tots donen la cara.

Ells usen la força, nosaltres la raó.

Els antiavalots acordonen la zona. Moviments de furgonetes, portes metàl·liques que s’obrin amb violència, llums blaves intermitents, cames que tremolen. I, de sobte, un brogit eixordador. Com en una superproducció de ficció, com si allò fóra una pel·lícula americana i no el cor del cap i casal un dia qualsevol de finals de febrer, arriba l’helicòpter. Rostres incrèduls miren al cel. Perplexitat. Estupefacció infinita. I un nou colp d’efecte a ras de terra. “Pam, pam, pam, pam, pam.” Sonen cinc trets dispersos. “Seis”, recompta una senyora a prop meu. Tant fa, un de sol era ja una desmesura, una bogeria, una sinistra desraó. Boles de goma i joves que corren desorientats. La gent crida des de tots els racons d’aquella plaça improvisada: “covards, covards”. Es refereixen a la policia, és clar. Més carreres per Xàtiva, empentes a criatures, porrades a diputats, insults a adolescents, amenaces a periodistes, botes que xafen rostres amb acné, mans nues enlaire. Plors, dolor, por i una indescriptible sensació d’esgarrifança que gela l’espinada.

No sé si ha despertat, com apunten alguns, una “primavera valenciana”, però aquesta desproporcionada intervenció policial contra uns adolescents que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat presagia el final irreversible i tràgic d’una època. Les forces que haurien de mantenir l’ordre han fet un incomprensible pas de gegant cap a una dimensió de conseqüències incertes. Anit, en l’avantsala d’un nou 23F, ens van transportar al passat en un túnel del temps fosc i abissal. Els joves estudiants no estan sols, no poden estar sols, han de saber que estem amb ells. Perquè tots som, avui i demà, estudiants de nou. Estem aprenent a aturar la desraó. Els poderosos omnigovernants ens han endinsat en la nit més negra d’aquest país. I ens hem de donar pressa, perquè la seua vilesa no té límits. Tampoc el menyspreu que ens professen a colp de porra.
Tipus mòbils 70. Publicat a L'Informatiu el 21/2/12.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...