La senyora Cecília es va plantar un dia davant l’Ecce Homo de la seua ermita i va decidir que allò no podia ser. El cristo estava fet un ídem: difuminat, repelat, envellit. El pas del temps, la humitat i la deixadesa dels responsables del manteniment d’aquell indret havien fet estralls en la pintura. Necessitava a crits una restauració profunda. Era ja un clamor popular. I ella se sentia l’escollida. Volia ajudar, contribuir a que l’església fóra menys decadent, que quedara més bonica i lluïdora. En una paraula: que estiguera en el mapa.
Així que no ho dubtà: va anar a la capital i es va comprar uns pinzells i el kit de pintura més complet que va trobar i un dia, de bon matí, conscient que qui matina rep l’ajuda divina, es posà un vestit nou, elaborat en una sastreria amiga per a l’ocasió, i s’assegué amb parsimònia davant aquella obra que representa el Nostre Senyor flagel•lat. Actuà amb ambició, abocant-hi tot el talent que covava des dels temps de les tenebres i que, per circumstàncies històriques que no venen al cas, no havia pogut mostrar encara.
Primer va ser només la capa del Creador. No s’atrevia a més per por a la reacció del públic, de gust clàssic i tradicional. Amb la mà encara tremolosa per l’emoció, imità el color exacte que havia escollit dècades enrere l’artista i li va fer uns retocs lleugers. Aquella primera actuació en el quadre li va quedar tan i tan bé, que quatre anys després, encoratjada pels veïns del poble i pels estaments eclesiàstics, que havien renovat generosament la confiança en la seua persona, es decidí a reprendre l’operació i a fer-hi canvis més profunds.
Fou aleshores quan s’atreví a acarar el rostre.
En aquella ocasió, però, va sentir com un raig travessava de part a part el seu esperit i pouava en les profunditats del seu ésser. Amb la inspiració que provenia directament de Déu, es trobà immersa en un estat de gràcia pròxim a la santedat, que li permetia explorar amb gosadia extramurs de l’ermita i veure allò que encara no havia estat revelat als humans. Es reencarnà en el Salvador mateix i, posseïda de virtuts que desconeixia, actuà amb determinació màxima. Amb els ulls clucs i les orelles immunes a la crítica, donà solta al pinzell i va idear una fesomia innovadora. Havia concebut una imatge grandiosa, plena de llum i color per alegrar els dies tristos dels seus conciutadans i de tots aquells visitants que s’hi volgueren contagiar de l’optimisme aparentment innat dels indígenes.
Però quan aquell flaix de llum celestial es va extingir, es va escoltar un primer fil de veu que criticava la desmesura de la intervenció. No era un retret nou, però fins aquell moment ningú no l’havia volgut atendre. La imatge de Jesús havia transmutat en quelcom híbrid i indescriptible. Els fidels es mostraven incapaços de reconéixer la imatge primigènia perquè no hi quedava ni rastre del dolor que havia estat la seua essència. I a aquella veu dissident se’n van unir d’altres, més altes i més clares, que ressonaven i s’amplificaven entre les parets del santuari.
A poc a poc, s’hi congregà a les portes una munió de vilatans contraris a aquella acció, amb les mans unides en un prec unitari per recuperar la identitat perduda. La premsa, les ràdios, les càmeres de televisió van córrer fins aquella població remota a la qual mai abans no havien dedicat atenció, i van convertir els actes de la senyora Cecília en el barret de rialles general. I allò va indignar encara més la població, que havia de pagar amb el desprestigi col•lectiu les errades personals d’aquella il•luminada. Fins que un dia va dir prou i es va rebel•lar i van fer fora Cecília, el retor i tots aquells que havien estat còmplices de la desfeta i la ignomínia.
La beneïda, que no entenia la reacció irada d’aquells que fins aleshores havien lloat amb belles paraules el seu treball, només repetia una vegada i una altra, amb la mirada perduda en l’horitzó imaginat: “el retor ho sabia, el retor ho sabia!”. I és que ella sola havia aconseguit el que tothom anhelava: posar el poble en el mapa. Això era innegable.
Publicat a l'ARA el 23/08/12.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada