Literatura sense etiquetes

Fixem-nos en la distribució de títols en una gran llibreria al País Valencià. L’espai més visible l’ocupen les novetats, aclaparadorament o exclusivament en castellà. Als laterals trobarem les seccions, posem per cas, de Best-sellers, Autoajuda, Viatges o Infantil. I en un raconet o en un lateral, poc visibles i en un nombre escàs, els llibres en Valencià (o Valencià/Català, o Otras Lenguas, o algun eufemisme o invent semblant). És una pràctica reiterada que s’ha estés com una taca d’oli tòxic a moltes altres llibreries mitjanes i petites: tractar els llibres en la nostra llengua com si foren un gènere en si mateix. Compacte. Uniforme. Tancat. Que no hi ha best-sellers en valencià? Ni llibres d’autoajuda, de viatges o infantils? Tampoc novetats? És que, potser, els llibres en valencià només se singularitzen per ser en valencià?
En els matisos trobem la riquesa, i és obvi que, d’obres en la nostra llengua, se’n publiquen de tots els gèneres i per a tots els gustos. Reduir tota la literatura que es publica en una llengua a una única etiqueta no només esdevé simplista i empobridor, sinó perillós amb vista al futur. Si partim de la certesa que un llibre en valencià, amb independència de les seues potencialitats concretes, acabarà invariablement en el seu gueto inamovible, que no creix ni s’eixampla siga quina siga la temàtica i l’oferta, quin estímul creatiu o promocional tindran autors i editors?
Posem el cas del llançament d’un escriptor de renom internacional: la versió en castellà ocuparà l’aparador i els espais centrals, i hi haurà piles amb volums des de terra fins l’altura de la mà del comprador. De la traducció en català, però, amb sort hi trobarem un exemplar clandestí o dos en una gòndola convenientment allunyada del centre de gravetat de les decisions compulsives dels lectors, envoltats de les seccions de cuina, pedagogia o esoterisme, tant fa, al mateix nivell (amb sort) que la literatura anglesa o italiana. Veritat que si el client bilingüe sabera que hi ha una versió catalana del mateix llibre, si els posàrem l’un al costat de l’altre en igualtat de condicions, potser (ens arrisquem en la hipòtesi) aconseguiríem que se’l comprara en català (i, contagiats d’optimisme amb aquesta teoria, se’l llegira també)? Però si això no ocorre ni tan sols en les obres que estan en les dues llengües simultàniament... quina presència podem esperar per a la literatura original en català, que només es publica en aquest idioma?
La lluita per fer visible (encara!) el llibre en la nostra llengua requereix obrir molts fronts alhora: s’han d’escriure bones obres, s’han d’editar i publicitar bé i se n’ha de facilitar l’accés al públic potencial. Les llibreries són empreses privades, que en circumstàncies com les actuals ho tenen magre per a tirar endavant, però també han de mostrar (i moltes ho fan, de fet) un compromís amb l’ecosistema cultural més pròxim, que l’ha de realimentar. Hem d’aspirar, tots plegats, a seduir els lectors pel contingut de les obres que publiquem, més que per la llengua en què estan escrites. Però necessitem combatre amb armes equiparables. No podem continuar depenent de la militància dels lectors. Hem de trencar esquemes caducs i normalitzar la presència del llibre en valencià a les llibreries, rescatar-lo de les prestatgeries més inaccessibles i motivar els lectors amb la diversitat editorial de què gaudim al nostre país. Que siguen ells qui trien. Potser ens sorprendríem de la resposta desacomplexada del públic.

Article publicat al Quadern d'El País el 22/4/14.