Això era una reina que va tenir set filles que mantenia ocultes del sol per conservar-les blanques com la neu. Tot i la descendència nombrosa, encara necessitaven un príncep hereu (la tradició mana). Però els monarques dormien en habitacions separades, i això posava de molt mal geni el rei. De primer, se’n pujava per les parets; després, per les llànties i els canelobres; i, finalment, s’acostumà a viure dalt dels arbres i en els núvols. Per això, la reina s’encarregarà en persona d’ordir un pla i resoldre el problema successori.L’atzar (“que sempre apareix quan més se’l necessita”) volgué que el corrent del riu deixara a la riba reial un nan de pell fosca. La reina adornà la troballa amb un to de llegenda i el presentà com el digne futur espòs d’una de les filles. L’hereu, per fi. Semblava tenir-ho tot controlat, però no comptava amb la tossuderia del nan ni amb una cort cansada de manipulacions i d’enganys.L’última obra de Carles Cano, distingida amb els premis Carmesina i Samaruc, se serveix de la ironia i els jocs lingüístics (“T’envia la Providència” “No, senyora, treballe pel meu compte”) per bastir una novel·la infantil que fa l’ullet als lectors adults. Un bon títol per compartir en família i riure junts.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CarlesCano. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CarlesCano. Mostrar tots els missatges
01 de juliol 2013
Un clàssic "gamberro"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
