[L'editor Gordon Lish "retocant" els escrits de Raymond Carver. Il·lustració d'Adam Zyglis. Buffalo News.]Deia Goethe que els editors són els fills del dimoni, i que hi havia d'haver un infern especial per a ells. En l'època de Goethe, els editors eren impressors; en l'actualitat n'hi ha de tot, des d'escriptors frustrats a comerciants, des de nostàlgics a emprenedors, passant, afortunadament, pels amants dels llibres. En el futur... qui sap què ens té reservats el futur. Confie que alguna cosa millor que un "infern especial"!
Aquest cap de setmana he seguit de prop una discussió ("Editorials sempre i només?") al bloc Salms, de Josep Porcar, motivada per algunes de les afirmacions que reproduïa aquesta entrevista (i que m'he permés matisar en els comentaris d'aquest apunt). No hi havia cap ànim polemista en les meues declaracions (serà per això que entrevisten tan pocs editors als mitjans?), però benvingut siga el debat al voltant del món del llibre i de l'edició, que són els eixos que motivaren la creació d'aquest bloc personal.
És per això que voldria allargar un poc la discussió.
Abans de continuar, m'apresse a aclarir que l'editor 'xungo' del títol d'aquest apunt fa referència a Gordon Lish, entrevistat diumenge a Público. Són ben conegudes les seues polèmiques intervencions en els textos de Raymond Carver, fins el punt que els "retocs" de l'editor (retalls de més de la meitat del text o canvis de començaments o finals de relats, entre altres) van dotar l'escriptor d'una veu única. Llegim a Público:
Amb la publicació de Beginners, que "recupera" els escrits originals de Carver (és a dir, no editats per Lish), els lectors poden comparar edicions i decidir quin dels dos Carver prefereixen. Alhora, convida a especular sobre què hauria passat si l'escriptor haguera viscut en l'època actual i s'haguera decantat per l'autoedició en alguna de les múltiples modalitats en paper o electrònic."Sus tijeretazos, más que el texto original, habían creado el estilo abrupto y brutal que hizo de Carver una figura de la nueva literatura estadounidense. [...] Con la consagración y la fama, Carver se resistía cada vez más a la intervención de Lish, pese su agradecimiento y admiración."
La polèmica Carver-Lish servia d'excusa en aquest apunt (que he llegit via Moleskine) per reflexionar sobre l'ofici d'editar, i va molt bé per complementar les opinions que s'han expressat fins el moment al voltant de l'apunt a Salms. Deia Gregory Cowles a PaperCuts:
"Els lectors encara tenen una visió idealitzada de l'escriptor (de qualsevol escriptor) com un artista solitari que atén els dictats de la musa. [...] Fins i tot els lectors qualificats creuen que el treball de l'editor es limita a descobrir genis i dur els seus escrits immaculats a la impremta, potser després de canviar una o dues comes."
La relació autor-editor és, tal i com conclou aquest ben recomanable article, invisible en la cultura actual. I allò que és invisible tendim a pensar que és inservible i, per tant, del tot prescindible. Crec fermament que no és així. La vàlua o interés present i futur d'aquest ofici d'editar ens l'hem de guanyar els editors mateixos dia a dia amb la qualitat i oportunitat dels treballs literaris que posem a l'abast dels lectors.
Rebrem moltes crítiques, i reconeixements, és clar, no n'esperem cap. Però aquest, diguen el que diguen, és un ofici amb futur.
12 comentaris:
Hehehe! és vosté malvat, senyor Girbés: Carver!!
He seguit atentament la polèmica, i li faig arribar la meva solidaritat. Personalment, encara no conec cap autor que es negui a publicar en paper, per molt ciberactivista que sigui.
La millor intervenció, la més hil·larant, és aquella del 90% que els editors robem als autors.
Caldria fer un post explicant els costos d'un llibre i la feina invisible que hem de fer els editors; des del cost del paper o la distribució o la correcció, fins al cost psíquic d'haver de suportar segons quins egos inflamats...
una abraçada
Amic Art, has tocat el moll de l'os de l'assumpte. La qüestió del 90% és una de les més cridaneres que vaig veure entre els comentaris i, en efecte, mereix un apunt monogràfic i didàctic. No el descartem pas!
Una abraçada "solidària".
Senyors,
Sóc plenament conscient de què el 90% que no es queda l'autor no se'l queda l'editor, només faltaria!! Vaig voler subratllar aquesta xifra en si mateixa perquè em resulta massa escandalosa. ¿O a vostès els sembla bé que el creador rebi només un 10% del benefici que genera la seva obra? Conec prou el procés dels costos d'edició d'un llibre de paper, i és potser tot això el que caldrà reformar o replantejar-se en el futur immediat amb l'arribada de l'edició digital o de la publicació on line. Massa intermediaris. Massa sangoneres que xuclen entremi entre l'escriptor i el lector, que són al capdavall els que compten o haurien de comptar. Però també entenc la seva postura... ¿Què han de dir, si ambdós són editors de paper?
Sovint he escoltat dir que el reconeixement ha de ser una conseqüència del treball, no un objectiu. Així que, és clar, tot arribarà si, com tu dius, l'editor s'ho guanya. El blog és un bon lloc per mostrar quin és aquest treball "invisible" dels editors que hi esmentes. L'exemple Carver-Lish (o Lish-Carver), la seua relació, potser no és excepcional en la història de l'edició, però, en fi, tampoc la veig jo tan freqüent entre l'editor i els "seus" escriptors, almenys a casa nostra —i esmena'm per favor si vaig errat. Tan estreta és? Com deia al Facebook, considere imprescindible els criteris de treball editorial des del valor de l'experiència i des del punt de vista tècnic, però, insistisc, no creus que en un futur poc llunyà les relacions escriptor-editor-lector poden veure's profundament modificades per les noves possibilitats d'edició i autoedició digitals? M'agradaria saber quina és la teua opinió sobre això, més enllà dels percentatges.
Subal, vull puntualitzar que vaig ser jo qui va "obrir foc", un foc respectuós, però no dubtaré a defensar Girbés si el debat se'n va de mare, com ja he fet als comentaris del meu bloc. Una cosa és matisar coses d'una entrevista i una altra mamprendre-la a tort i a dret.
Per últim, ací un altre fil, en aquest cas de l'Emili Morant:
http://emilimorant.blogspot.com/2009/11/reflexions-mig-obligades-sobre-un-cas.html
En honor a la veritat he de dir que he conegut editors heroics, d'aquests a què cal estar agraït sempre i que treballen al costat de l'autor (aguantant-ne, si cal, les dèries). Tanmateix, també n'he de conegut d'altres menes. S'ha d'estar a l'aguait de l'evolució de l'edició. El paper manté tot el pes encara, però la cosa canviarà. Convivència? És possible.
Hola!
Porto ja força estona bloguejant pel teu blog, i la veritat que article rere article cada vegada m'agrada més. No només trobo què és molt interessant sinó que crec que el recomanaré des de el meu. Et vinc a donar a conèixer el meu blog de cultura “L'imperdible de l'Ànima” [www.imperdibleanima.blogspot.com], un blog totalment d'informació cultural, donant a conèixer aquelles darreres novetats dins del món de la cultura. Així doncs, espero i desitjo amb tota l'ànima, que t'interessi. Espero rebre notícies teves. Fins aviat :)
L'imperdible de l'Ànima. (jordicirach)
Amic Josep, el foc el vas obrir d'una manera absolutament respectuosa i amb un estil sublim. No ho nego, i et felicito, perquè des de sempre has estat molt elegant, i el debat és noble, gràcies a la teva delicadesa i els teus arguments raonadíssims. I t'he de dir que tens raó: els adverbis que utilitzà el senyor Girbés no eren els adequats, i el senyor Girbés ha donat les explicacions corresponents.
He estat pensant en afegir-me al debat, no ho dubti, però em frena una mena de compromís que em sembla que tinc amb l'obra, amb l'autor, amb l'agent literària, amb la vidúa de l'autor, amb el traductor, amb el corrector, amb l'impressor, amb el llibreter... amb el lector.
Sap, ahir li comentava a una amiga que els escriptors i els editors hem d'actuar com una mena de reis mags davant del lector. Si els editors comencem a explicar les misèries diàries que ens anem trobant... afectaria positivament a l'obra i a l'autor? Em sembla que no.
Tanmateix, a veure si trobo les paraules justes i prou ambigües per poder parlar amb llibertat. Tampoc tinc gaire temps. Les meves tasques d'editor no m'ho permeten: avui a quarts de nou defenso la nostra última novetat de narrativa, d'un escriptoràs genial però gairebé desconegut en el nostre país. Dijous, també. Arribaré a casa pels volts de la una, si no més tard. Vindrà la tele. Sap què costa que vingui la tele? Cal enviar els llibres als diaris. Cal llegir manuscrits. Cal perseguir als distribuidors per a que et paguin. Cal portar-li els llibres als distribuidors, que afortunadament demanen, i etcètera. cal que la bona literatura sobresurti entre la mediocritat.
Aquesta és una de les funcions dels editors, suposo.
En fi. Vaig a currar.
abraçades a tots.
T'entenc Subal. Ja he vist que les "High windows" reclamen tasques de distribució als comentaris del teu blog. També ho referia al meu post. Cada dia s'han atendre un fum de focs. Paciència. Salutacions cordials.
Un debat molt interessant estés per tants blogs que no sé on deixar la meva contribució... Jo crec en els editors implicats que ajuden a millorar les obres (Lish és un extrem). Si la literatura digital es salta l'agent i l'editor perd dos fitlres importants que permeten que les obres que arriben al públic siguin millors (no sempre passa, és clar).
Hi ha molta gent que viu al voltant del negoci de la literatura, perquè és un negoci com qualsevol altre. El fet que estiguin venent "art" no converteix les editorials i les llibreries en ONGs. Per altra banda, l'escriptor és l'única persona de tot aquest negoci (junt amb el traductor i pocs més) que no rep un sou fix a final de mes, sinó que cobra en funció del seu èxit. Potser això és una cosa que caldria meditar quan parlem de percentatges
Molts focs per a atendre aquests dies, Josep! Aquest debat, però, m'agrada i m'interessa especialment: en tot moment s'ha fet, per totes les bandes, des del respecte, tot i les legítimes discrepàncies.
Em demanes opinió sobre els canvis en les relacions escriptor-editor-lector en un futur immediat. I tant que estan canviant i canviaran! Ara, per exemple, podem creuar emails o comentaris directament amb els autors que llegim. Als seus blocs, per exemple. Aquest és un canvi molt significatiu: al Facebook ens etiquetem com "amics" dels nostres autors! Ens posem, així, al mateix nivell.
Sobre la possibilitat que els autors posen paradetes pròpies a 5 euros el llibres, el "risc" existeix, però les provatures que s'han fet fins el moment no han reeixit en excés, i per alguna cosa serà. Per què Dan Brown publica en editorials i no crea una empresa pròpia d'autopublicació, autodistribució i autopromoció? Doncs perquè les editorials encara li aporten alguna cosa (vendes, s'entén, que els americans no van amb collonades).
Gràcies, Jordicirach pel teu comentari. El teu bloc també és ben interessant.
I gràcies també per les teues aportacions, Salvador. Sobretot per haver optat per TaC a l'hora de deixar el teu comentari. Certament, l'oferta era (és) àmplia!
Escriure és un acte creatiu i editar un acte industrial. Força sovint són actes que van junts, però més cops no tenen res a veure.
La revolució digital en el món del llibre canviarà molts principis, paràmetres i fets que ara donem com a inamovibles.
Tanmateix la figura de l’editor o intermediari entre el creador i els lectors continuaran sent necessària en molts casos. Potser no en tots, però si en molts. I els editors s’hauran de posar les piles i modificar actituds i comportaments.
Però l’acte de creació literària està deslligat de tot això. És un acte intim, de llibertat.
Canviarà la revolució digital l’acte d’escriure i llegir? Circumstàncialment força però substancialment crec que no massa.
Canviarà la revolució digital la funció de l’editor? Circumstàncialment molt i substancialment força.
La revolució digital, entre altres aspectes, comporta un procés de desintermediació, i aquí és on l’editor es veurà afectat.
Però insisteixo, això és un tema de la indústria, no de l’artista que crea.
Llarg debat
Publica un comentari a l'entrada