08 de maig 2010

"Fin"


Dissabte passat, "de guàrdia" a la Fira del Llibre de València, em vaig autoregalar Fin, de David Monteagudo (Acantilado). Vaig tenir a les mans l'edició catalana de Quaderns Crema, però vaig preferir l'original a la traducció. Manies meues. Havia llegit crítiques extraordinàries d'aquesta obra, i m'intrigava que en totes s'hi sintetitzava la trama amb mitges tintes, "per no desvelar el final". Bé, doncs ja avise que si seguiu llegint aquestes línies us trobareu amb massa pistes sobre el final.
No direu que no us he advertit: si no heu llegit Fin i ho voleu fer, farieu bé d'abandonar ara aquest apunt!

Dissabte, com us deia, vaig comprar el llibre; diumenge el vaig començar, i dilluns, a les tantes de la nit, me l'acabava. Quina qualitat té un llibre per enganxar-te d'aquesta manera? Passats uns dies en què he pogut pair el final (inesperat? decebedor? precipitat? adequat?) estic convençut que el seu poder d'atracció rau en la complicitat que estableix amb el lector, o si més no, en la que ha establert amb aquest lector que ara us escriu per recomanar-vos-el.
Els personatges són gent de 30-40, normals i corrents fins el punt que no esdevindran herois malgrat la situació límit que l'autor els farà viure. Aquest grup d'examics es reuneixen en una cabana (després d'una introducció massa extensa per al meu gust, redundant en alguns aspectes) per recordar una festa celebrada 25 anys enrere, quan el grup era una pinya. La història realista esdevindrà intriga, misteri, sobrenatural i apocalíptica a mesura que, desconnectats del món (no funciona cap aparell elèctric i no troben cap ésser humà en el seu trajecte cap a la salvació de no saben ben bé què), desapareixen un a un sense deixar rastre i (també inquietant) sense alterar el full de ruta que s'havien marcat d'inici: arribar a una població presumptament habitada, segurs que allà hi trobaran una explicació a aquella situació inversemblant.
"Es curioso la de cosas... la de recuerdos que vuelven a la memoria cuando... cuando pone uno la máquina a trabajar." (pàg. 31)
La grandesa de la literatura naix de la interpretació que fem cadascun dels lectors d'un mateix text a partir de la nostra experiència, del nostre bagatge de vivències i lectures i de la situació personal que tenim (o patim) en el moment de la lectura. A mi, ho reconec, m'ha tocat aquest argument del grup d'amics que es va dissolent a poc a poc sense que els que queden es replantegen la idoneïtat del rumb que han emprés. I és que, com queda palés, ja no tenien tantes coses en comú com un quart de segle enrere. De fet, quedava ben poc cosa d'aquella amistat antiga, passada, finiquitada.
I l'últim personatge també desapareix en l'horitzó.

5 comentaris:

Estonetes ha dit...

Doncs com tinc previst llegir-me el llibre pròximanent, no passarè del primer paràgraf de la teua ressenya.

Salut

Mireia ha dit...

Jo també m'hi he aturat a mitja ressenya!

ginjol ha dit...

Ja en som tres. Fa ràbia!

Tirant al cap ha dit...

Confie que us agrade la novel·la tant com a mi... i que torneu ací per comentar el final. No puc parlar amb ningú (obertament) d'aquest llibre!!!

enric faura ha dit...

Estic tambe a mitja lectura. A veure que passara amb aquest final tan comentat...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...