16 de juny 2010

Año 'Martorel'


Aquest matí, a les portes del Monestir de Sant Miquel dels Reis de València, on s'havia de celebrar una conferència de Vargas Llosa sobre el Tirant lo Blanc, comentàvem que una persona es fa realment major quan perd la capacitat d'indignar-se. Qui ens anava a dir que allà dins de la capella del monestir anàvem a rejovenir tant!
I és que per moltes vivències que acumules, per molt que s'evidencie el retrocés lingüístic programat al mil·límetre pels actuals governants, costava d'imaginar que també els (en altres temps) intocables clàssics del nostre segle d'or foren ara patrimoni castellà. El perill (per si algú encara no se n'havia assabentat) no ve del Nord, sinó de l'Oest. Aquells, segons la creença popular, ens volien "furtar la paella"; aquests ens volen deixar sense cap referent propi. Cap ni un.
El cas és que s'hi presentava el primer acte de l'Any Martorell, amb cartell (preciosista i preciós) de Manuel Boix i espai web a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Però ni la ment més retorçuda de molts dels allà convidats no podia imaginar que tot l'acte d'homenatge al màxim exponent de la literatura en valencià es desenvoluparia en castellà. No només ha resultat indignant i indigne, sinó vertaderament humiliant, intolerable, increïble però cert.
El presentador, Carlos Marzal, no en va amollar una en valencià. La consellera de Cultura, Trini Miró, també monolingüe en castellà. La sorpresa, vés per on, vindria de boca de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa: no només va confessar en una intervenció brillant, apassionada, que descobrí el Tirant amb la versió de Martí de Riquer, sinó que ens delectà llegint part del monòleg de Carmesina mentre s'allita amb Tirant en un valencià que ja voldríem per a molts dels presentadors de Canal 9.
De fora vindran... i encara com!

4 comentaris:

Josep Lluís ha dit...

Que lamentable. I l'apunt de l'enllaç vivències (el vídeo), vergonya aliena.

Des de fora vénen però ni ens fan fora ni ens fan tant de mal com diu la dita. La culpa és nostra. Ells, els forasters, sovint mostren més respecte pel valencià que els qui viuen ací, els qui es vanten d'un nom i uns colors i menyspreen l'idioma dia rere dia, no fent-lo servir.

Salut

Carles ha dit...

Increïble. Quan ja pensem que no es pot caure més avall, encara ho fem. Entren ganes d'arrencar a fugir d'aquest país i no parar fins a arribar a Suècia, abans de veure com pot acabar tot açò...

David ha dit...

Home, el fet que fora Vargas Llosa l'únic que parlara en valencià, en contrast amb Trini MIRÓ i Carlos Marzal (MARÇAL) potser hauria de fer pensar que el perill no ve de l'oest sinó de dins, no? Camps, Barberà, Rus, Giner, Fabra, Ripoll, etc. no em semblen cognoms molt occidentals sinó més aviat casolans.

Tirant al cap ha dit...

Josep Lluís, Carles, no ens faran fora ni arrancarem a córrer perquè estimem el nostre país i perquè això és el que molts d'ells voldrien.
David, tens raó: el perill més perillós el tenim a casa. I també és fotut reconéixer que qui emprara el valencià fóra un dels més il·lustres (i entusiastes) signants d'aquell Manifiesto en Defensa de la Lengua Común, com apuntava Núria Sendra al Facebook fa uns dies...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...