[Recordeu el nom tot i que coste un poc: Arnaldur Indridason. Altament recomanable.]
Tot i que ja he començat a llegir els primers originals del Ciutat d'Alzira de novel·la, he tingut temps per acabar una lectura que tenia a mitges des de feia un temps, tot i les ganes d'acabar-la. És curiós, però des que, l'estiu passat, vaig gaudir de La mujer de verde (llibre que recomane a tothom, sempre amb èxit), no havia comentat en aquest bloc la meua admiració per Arnaldur Indridason, i mira que en parle sempre que tinc ocasió! Quan em pregunten quin llibre t'hauria agradat editar i no vas poder, no dubtaré a assenyalar aquella obra sobre el maltractament d'aquest autor islandés. Un gran llibre, sí senyor.
Bé, doncs cap al final de La voz, el tercer títol de la sèrie que protagonitza Erneldur Sveinsson publicat per RBA (en trau un de nou aquesta tardor, L'home del llac, que procuraré llegir en català... si el trobe a València!), hi ha un apunt a la pàg. 250 amb el qual vaig connectar d'immediat, com si Indridason sabera el que em passava i em parlara directament:
"...uno adopta una posición y no hace nada para modificarla. Porque no deseamos hacerlo, supongo. Y va pasando el tiempo, y con los años uno acaba por olvidar los sentimientos, la razón por la que lo comenzó todo. De manera voluntaria o involuntaria, vamos dejando pasar las oportunidades de reparar lo que se torció, y de repente es ya demasiado tarde para intentar arreglar las cosas."
Alguna cosa semblant vaig (re)viure divendres, poques hores abans d'ensopegar amb aquest fragment. Els problemes que no es parlen no se solucionen, s'enquisten, es podreixen i ho contaminen tot. Ja ho deia Bunbury, que "el tiempo no es un doctor". Però dos no parlen si un no vol. Ja us dic: com si l'autor l'acabara d'escriure pensant en mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada