 |
| Un moment de la presentació del llibre sobre Al Tall a la Casa de la Cultura de Xàtiva. |
Divendres passat vaig assistir a la presentació del llibre Al Tall, música per a un poble. L'acte va tenir lloc a Xàtiva, amb Pep Gimeno El Botifarra com a mestre de cerimònies. La sala, buida d'autoritats locals, estava en canvi plena de gom a gom de persones que admiren la trajectòria del grup. Vam poder veure el documental elaborat per Esguards "Al Tall, cantant rasant a terra", que us recomane de totes totes. Hi havia Vicent Torrent i Manolo Miralles, xativí de naixement que va sorprendre el públic amb confessions personals que es notava sentides i sinceres. Va ser un d'aquells actes que et fan sentir orgullós del potencial que demostra el País Valencià subterrani, l'extraoficial.
Tornant cap a casa, escoltava el disc que inclou el llibre esmentat, i no vaig poder evitar tornar a emocionar-me escoltant Tio Canya. Allà es va començar a gestar l'article del Tipus mòbils d'avui a L'informatiu: "No jubilaran el Tio Canya".
"Les generacions actuals de valencians (i les que vindran) tenim un avantatge enorme sobre els nostres predecessors, del qual poc sovint en som conscients: nosaltres tenim una tradició cultural en la nostra llengua, una tradició bastida, conreada, fixada, divulgada i ben viva. No podem desaprofitar aquest privilegi; de fet, tenim l’obligació d’aprofitar-nos-en d’aquest llegat llaurat amb molts sacrificis i dificultats, perquè al tio Canya encara no l’han jubilat, malgrat l’edat."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada