Tipus mòbils 38 - Quan el poble es torna boig

"Qui ha exercit d’interventor en alguna cita electoral pot donar testimoni de com de llarga es fa la tensa espera fins el recompte de vots. Si, a més, no representes el partit que, més que guanyar, arrasa, la cosa es complica.

Encetes el dia (molt matí) amb il·lusió. La precampanya ha durat quatre anys, i saps que aquell dia es decidirà el destí del teu poble durant quatre anys més. Els nervis no t’han deixat dormir. Entres al col·legi un poc perdut, perquè ets novell en la funció, i et presentes a tots els presents. T’asseus a la taula, en el raconet que t’han deixat els dos interventors del partit gran (que prèviament t’han suggerit una altra ubicació). Pocs minuts després ja t’hauran deixat (de manera indissimulada) sense espai. Aguantaràs els papers sobre els genolls, decidit a no moure’t d’allà: si no volen que hi sigues, deu ser un bon lloc! Al llarg del matí, als altres interventors els duran bocates i begudes refrescants. Tu portes el kit de supervivència de casa.

Com que estàs en un districte que no és el teu (el col·lectiu que representes té escassa implantació en determinades zones de la ciutat), no coneixes pràcticament ningú dels que ve a votar. Ells tenen uns fulls amb unes marques curioses al costat d’alguns noms. Tu no tens cap indicació enlloc. Tots i cadascun d’aquells noms amb ratlleta al costat van, i voten, i tu et fixes que els seus sobres a les Corts tenen una tonalitat més pàl·lida, i que hi ha diferències en la tipografia externa. Ells també ho saben, i fan marques noves. I se saluden, perquè ells se saben els noms i dos cognoms, i els pregunten amb un somriure gran per la família, i lloen els seus vestits nous, comprats per a la comunió, i que quina calor que fa, i açò i allò.

Després d’un breu esmorzar ixes a estirar les cames. Ja és quasi migdia i estàs engarrotat. Allà de peu, fora de les mirades de la gent que composa la mesa, un elector que ix i que mai hauries identificat com a votant de la teua opció et felicita per la feina d’aquests últims anys. I una dona que entra, també. I de sobte et canvia la cara, i ja no ho veus tot perdut. Comença a arribar gent jove, amb il·lusió, i una filla convenç el pare perquè agafe la teua papereta, i ell la mira amb els ulls mig entelats, la besa en una galta i fa el pas. I tu levites en aquell cantonet teu, al marge de la taula, i et preguntes si hauries de fer alguna marca. Decideixes que no. Un home t’acluca l’ull després de fixar-se en la teua credencial. I un altre et somriu. I tu et poses roig.

Quan tanquen les portes i comença el recompte, certifiques que n’hi ha moltes paperetes del teu partit. N’hi ha moltes més d’un dels grans, però has superat de llarg l’altre (ja no tan gran). I telefones a la seu per cantar els resultats, i et confirmen, aleshores sí, que s’han duplicat els regidors de l’última legislatura, i que el gran que arrasava ha perdut la majoria absoluta. Ets educat i saps que no és elegant pegar bots d’alegria, així que tragues saliva i acumules adrenalina. Aleshores veus que els interventors del partit que governa(va) parlen pel mòbil, i les seues cares es desdibuixen a càmera lenta. Pengen, i sents el seu comentari de perplexitat. “Com pot ser que aquests pugen tant?”, diu un, i l’altra respon: "¡Este pueblo se ha vuelto loco!”. És un moment memorable, una frase per al record que resumeix el futur."

L'informatiu, 24 de maig de 2011.