05 de juliol 2011

Tipus mòbils 44 - Errates (naturals)

Feia temps que volia recuperar la secció d'anècdotes, una de les meues preferides d'aquest bloc. Avui tornem als vells costums, amb L'informatiu com a altaveu. El Tipus mòbils d'aquesta setmana es titula "Errates (naturals)" i evidencia la incomunicació nord-sud i el desconeixement de la riquesa dialectal de la llengua catalana entre els usuaris mateixos:
"Telefona a l'editorial una dona molt però que molt emprenyada: "He comprat un llibre vostre i està ple d'errrates. Vull parlar amb el responsable immediatament!". Temorosa del que puga ocórrer, la companya que havia agafat el telèfon em demana si voldria atendre-la. Glups!, faig jo. Un llibre ple d'errates és el malson de qualsevol editor. Però no et pots amagar, cal esmenar l'edició el més prompte possible. "Endavant!", responc. I comença una de les converses més estrafolàries que he mantingut mai.

A l'altra banda de la línia, la dona m'explica, nerviosa i alterada, que dies enrere havia adquirit un exemplar d'un llibre infantil i que s'havia trobat amb una obra tan plena de faltes d'ortografia, que la seua filla li havia confessat que no podia continuar llegint perquè li feria els ulls. "Mama, jo així no puc seguir, no entenc res!", diu que va dir. La dona (catalana, ací el matís és important) prosegueix la seua denúncia criticant la poca seriositat de l'empresa i la indecència que significa que no es preocupe com cal pel nivell de llengua que adquiriran els infants, i que li sap "molt de greu", però que vol que li torne els diners.
Quan puc ficar-hi cullerada, li pregunte si em podria facilitar algun exemple d'aquestes errates per tractar d'esbrinar què pot haver fallat, perquè estic tan sorprés com ella mateixa. "Doncs són ben evidents!", replica. "Ja en el títol mateix en teniu una ben gruixuda: El secret de Meritxell, 'la' Meritxell, que no ho veus, que li falta l'article?". Aleshores ho entenc tot i em cau el món als peus amb una barreja de sentiments: no és responsabilitat de l'editorial... és molt més greu. "I mira, a la pàgina 13 diu 'fins que haja (pronunciat a la castellana, arrosegant la jota) dormit'", "'Haja'!”, remarca.""I Mercé, amb l'accent al revés." "I paraules com 'seua', 'granera', 'puga'... com pot estar tan mal escrit?"
Inspire fort i tracte d'explicar-li allò dels matisos dialectals, les diferències en algunes paraules, les particularitats de la flexió verbal... I es fa el silenci. Quan es recupera de la improvisada sessió filològica, la meua interlocutora (i a partir d'aquell instant, exclienta), afirma: "però això ho hauríeu d'indicar a la tapa perquè estiguérem advertits i no comprar-vos els llibres!". I em diu que vol llibres escrits com es parla a la seua comarca, que "tot això que parleu els valencians" està molt bé, però que a la seua filla no li serveix, i que amb les editorials catalanes aquests "problemes" no els té. Jo li explique que no depén de les editorials, sinó de la variant lingüística que empra l'escriptor, de la seua procedència, però em talla a mitjan argumentari i em confessa el que és evident: "no ens entendrem, tu i jo, però igualment tornaré el llibre a la llibreria". I s'acomiada ja més serena, agraïnt l'atenció, amb educació infinita.
Jo em quede amb l'auricular a la mà, dubtant si allò ha ocorregut de veritat o és fruit d'alguna lectura fantàstica recent. I és que n'hi ha dies que sí, que pense que tot està perdut..."
No és una columna basada en fets reals, sínó que són fets reals!

2 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Espectacular! Bé, i tràgic també. La incultura no té fronteres

Tirant al cap ha dit...

Sé que és una expressió molt suada, però... la realitat supera la ficció! A l'article només he contat una part de la conversa...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...