M’han dit "provincià" (i no me’n sé avenir)

Tot va començar (i disculpeu l’autobombo) amb aquest article publicat a l’ESCACC: Alternatius a la força. Es tracta d’una (breu) visió personal sobre la (pobra) oferta mediàtica en llengua pròpia al nostre país. La tesi és clara i està explícita a la primera frase: “El panorama comunicatiu del País Valencià es caracteritza per una dependència quasi absoluta de grups mediàtics forans i per un ús residual de la llengua pròpia”. De fet, no hi ha ni una sola capçalera als nostres quioscos que siga netament (i ja costa que ho siga només “parcialment”) valenciana. I cap ni una, ni d’ací ni del més enllà, usa el valencià com a llengua d’expressió, tret d’alguns articles, seccions o suplements puntuals.
És per això que considere que Vilaweb (que comanda amb extraordinària professionalitat Vicent Partal, valencià ben orgullós dels seus orígens) forma part de les propostes en català que hem de considerar com a pròpies, ja que atén amb assiduïtat la nostra realitat (fins i tot té algunes edicions comarcals). I que l’arribada, a partir del dia 26, del diari ARA als punts de venda al País Valencià (inicialment, només a les comarques de València i Castelló) és una excel·lent notícia. No obstant això, en alguns comentaris a la xarxa se m’ha titllat de “provincià” perquè aquests dos mitjans (i cite textualment) “existeixen des de fora, gràcies a un suport foraster, i allò valencià és un complement en ells. Esperar en el seu èxit empresarial i de públic un èxit nostre, un progrés nostre, dels valencians, és un error propi d'una mentalitat provinciana (encara que, en comptes de mirar cap a Madrid, mirem cap a Barcelona)”.
Tot i la discrepància de fons, que ja he expressat, el debat em sembla poderós i necessari, i és per això que el porte a aquesta columna.
La meua pàtria és la meua llengua, i no trobe contradiccions entre reclamar (o anhelar) un espai comunicatiu propi, elaborat amb periodistes valencians i amb accionariat autòcton amb l’alegria perquè als quioscos del nostre país es puga llegir a diari en valencià alguna cosa més que la pàgina de la secció “Panorama” de Levante-EMV. Per això, la decisió de l’ARA em sembla coratjosa i valenta, especialment en els temps que corren. Sobretot perquè no substitueix ni anul·la cap altra iniciativa periodística ja existent, sinó que fa una modesta aportació a la més que desitjable normalització de la minsa oferta mediàtica en valencià, que encara es manté a anys llum del que ens agradaria.
Si filem molt prim, haurem de reconéixer l’humiliant derrota: no tenim cap mitjà netament valencià als nostres quioscos, i només al sector audiovisual o a la xarxa trobem un poc (només un poc) de consol. Però revertir aquesta situació està a les nostres mans, reclamant als mitjans tradicionals més presència de la nostra llengua, donant impuls a projectes engrescadors com el que teniu ara mateix en pantalla o reivindicant amb totes les (escasses) forces que ens queden que una altra televisió pública valenciana és possible. Ens hem manifestat al carrer perquè ens retornen la llibertat de sintonitzar TV3, però fa massa temps que ens deixàrem robar Canal 9, la nostra. I les dues opcions són del tot compatibles: una RTVV valenciana, pública i de qualitat i la possibilitat de gaudir de la programació de la CCRTV. Digueu-me provincià, però crec que sóc més somiatruites. Un tocaboires. Un il·lús, vaja.

Tipus mòbils 68. Publicat a L'Informatiu el 7/2/12.