Bon dia, Enric!

Tal dia com avui, fa tres anys, acomiadàvem Enric Solbes en un tanatori ple a vessar de desenes d'amics que l'estimaven. Continue pensant molt en ell, en el seu art i en la seua humanitat, en els valors que encarnava i contagiava i que s'han esvaït, segurament per sempre, d'alguns dels projectes que compartíem.

Fa aproximadament un any em van demanar col·laborar en una publicació commemorativa sobre Enric, un llibre que patrocinà la UGT-PV. El resultat d'aquell treball de diversos autors (Carles Alberola, Romà de la Calle, Jesús Huguet, Josep Franco...) s'intitula Enric Solbes en homenatge. L'obra es va presentar a finals de maig, pocs dies després que em comunicaren que estava inclòs a l'ERO de Bromera. Ja no podia, doncs, dir-li "bon dia" cada matí al quadre del que parla aquell article. Mai més no ho he pogut fer de nou. L'acte va ser especialment trist, molt dur de pair. 

Aquest és el text que vaig escriure, i aquest, el quadre del que parle:

 'Els lectors' (2008), d'Enric Solbes.

"Hi ha absències que no arriben a ser-ho. Els artistes, els bons artistes, els creatius, els innovadors, els que s’arrisquen i marquen camins poc transitats no desapareixen mai del tot, i la seua ombra d’influència s’allarga amb el pas del temps. Les bones persones, aquelles de cor noble i amistat sincera, tan difícils de trobar com un tresor en una illa deserta, deixen una petja encara més profunda. Per això Enric Solbes, que tenia aquestes virtuts, continua ben present entre nosaltres.

Vaig tenir la immensa fortuna de conéixer Enric Solbes a principis dels anys 90 del segle passat, quan vaig començar a col·laborar amb Edicions Bromera. Ell va ser molts anys company de treball i l’autor de la imatge corporativa de l’empresa, del disseny de les seues col·leccions, de les portades d’un gran nombre de títols i de les il·lustracions d’un bon grapat d’èxits de la literatura infantil i juvenil, com ara L’últim roder. En aquella novel·la emblemàtica de Josep Franco, Enric va posar cara i ulls a Eugeni el frare, i el va fer cavalcar no només per les pàgines d’una novel·la inoblidable, sinó també per l’imaginari col·lectiu de milers de lectors que l’han gaudida al llarg de l’últim quart de segle.

El seu treball com a il·lustrador i dissenyador, i el seu coneixement profund de l’art de la tipografia, ha contribuït d’una manera decisiva a prestigiar l’edició valenciana contemporània. És un llegat inesborrable, impagable, que li devem al seu talent i versatilitat, i a la saviesa acumulada que pouava amb moderació per abocar, a poc a poc, amb la calma amb què acarava cada nou repte, en detalls aparentment casuals de cada obra que ens regalava.

Més enllà del seu innegable geni, hi ha l’aspecte humà, que és potser la faceta que resultava més impactant. Enric Solbes estava a les antípodes del clixé que tenim dels artistes. Era una persona discreta, ordenada, senzilla, metòdica, humil i poc donada als protagonismes ni als actes públics.

La pintura i la il·lustració es presta a rampells valoratius apressats i poc consistents. De vegades diguem d’un quadre, d’una imatge, d’una coberta “m’agrada” o “no m’agrada” sense saber ben bé per què. Costava molt discrepar del seu criteri. Quan li exposaves una crítica a algun dels seus treballs (un “no m’agrada” que havies de justificar), t’escoltava sempre amb respecte i en acabat, amb una mirada sorneguera i educació exquisida, era capaç d’argumentar llargament sobre qualsevol aspecte de la imatge que havia generat. I convéncer-te! Des de l’elecció de la tipografia basant-se en les reminiscències històriques o sensitives que provocava al lector inconscient fins l’últim reflex de llum d’un marge de la composició. Sempre et desarmava amb explicacions irrebatibles que palesaven la profunda documentació que comportava cada detall que hi incloïa.

L’any 2009 es va crear Edi.cat, una empresa que uneix tres editorials independents (Angle, Bromera i Cossetània) per promocionar els seus catàlegs respectius, tant en format paper com en digital. Una de les primeres accions que van impulsar va ser una publicitat conjunta de les seues novetats més atractives, i li demanaren a Enric Solbes que elaborara el tríptic promocional. Semblava un encàrrec senzill: col·locar 15 cobertes de llibres (5 de cada editorial) en un full que es doblega en 3 parts. Això és tot. Però Enric va copsar a la primera el principal entrebanc: la distribució dels llibres havia d’estar repartida en aquell espai de manera que ninguna editorial tinguera més protagonisme que la resta. Aleshores, Enric va posar en pràctica una teoria basada en puntuacions que adjudicava a cada coberta. Si un llibre estava al centre de la pàgina principal, tenia la màxima puntuació, perquè és allà on el lector mira primer. En canvi, la que estava a la part inferior d’una de les cares externes, tenia els punts mínims. I, així, seguint aquest mètode, va puntuar cadascun dels espais que havien d’ocupar aquelles 15 cobertes i va distribuir els llibres de manera que la suma dels punts dels 5 títols d’una editorial foren idèntics als de les altres dues. Dit d’una altra manera: va aconseguir el que semblava impossible, que les novetats de les tres editorials tingueren, als ulls del lector, un pes mil·limètricament equitatiu en un mateix espai. Vaig seguir aquell procés i la resolució bocabadat, amb admiració absoluta. Que no seria capaç de fer amb obres de més envergadura un artista que es preocupa per aquests detalls aparentment insignificants!

El temps que hem passat amb Enric hem aprés a valorar aquests petits detalls que marquen la diferència entre el que està ben fet i el que és insuperable. Des de fa un any, a l’entrada principal de l’editorial hi ha un quadre seu de gran format, Els lectors. Cada matí, sense fallar-ne cap ni un, el mire quan entre i li dic amb el cor “Bon dia, Enric!”. Perquè a mi les seues ensenyances i la seua obra em continuen pintant els dies grisos amb els milers de colors amb què ens alegrava la vista i ens despertava els sentits."