Reivindicació editorial

La història de l’edició contemporània al País Valencià està dispersa en alguns articles, opuscles, catàlegs commemoratius i els blogs o hemeroteques de les webs respectives. Ens falta, però, una panoràmica global que pose en valor les vicissituds de segells grans i petits, dels actuals i els que han desaparegut, per copsar l’abast del que hem aconseguit en l’últim mig segle.

Precisament per aquesta mancança és més remarcable encara l’aparició de l’estudi de Santi Cortés sobre la història de l’editorial Tres i Quatre. A la primera part del volum hi trobem un repàs als orígens, que hem de buscar en els projectes de distribució bibliogràfica la Central del Llibre Valencià i Brot, i l’ajut d’Edicions 62. L’editorial naix el 1968, el mateix any que la llibreria homònima, i al llibre se’n ressegueixen les connexions i els atemptats, la censura i el guiatge de Joan Fuster. En la segona part, centrada en la trajectòria editorial, s’hi analitzen les col·leccions i les obres clau que configuren un catàleg que el 2013 va superar el miler de títols. Una iniciativa editorial en un sentit ampli, amb daltabaixos i clarobscurs, imprescindible per entendre l’evolució cultural al nostre país.

Publicat a Levante-EMV el  27/12/14.

El nou mapa editorial al País Valencià

Fa uns pocs mesos publicàvem "La 'revolució' editorial valenciana", que s'ha convertit ja en una de les entrades més consultades dels qui sobreviviu llegint aquest blog intermitent i (si més no, darrerament) caòtic.

Aquesta setmana, amb motiu de la segona edició de la Plaça del Llibre de València, Montse Serra ha publicat a Vilaweb un il·lustratiu mapa de les editorials del País Valencià on s'hi apunta entre d'altres dades d'interés que Totes les cançons parlen de tu, la primera llavor de Sembra Llibres, "acabarà l'any com a títol més venut del País Valencià i un dels més venuts a tot el país". Un impuls ben encoratjador per acarar nous reptes futus! Tot i algunes absències significatives al mapa, com ara Voramar, el segell en valencià d'Alfaguara; o el grup Tabarca-Marfil-Ecir; o Llibres de la Drassana, una de les bones sorpreses editorials d'aquest prolífic 2014; o Novapàtria i Germania, la primera una escissió recent de la segona; o Perifèric a Catarroja i d'altres projectes que estan sorgint i que donen vitalitat a l'edició valenciana i en garanteixen un futur divers i més ric. En tot cas, el mapa de Vilaweb és oportú per situar-nos, i una manera molt gràfica de veure com s'està reconfigurant el sector d'una manera força accelerada. 

Us anime a escorcollar entre els títols que s'hi citen, perquè segur que hi trobeu novetats interessants. Per a mi va ser un descobriment conéixer l'edició d'El compromís amb la cultura, la història de Tres i Quatre a càrrec de Santi Cortés. Ahir mateix me'l vaig "firar" a la Plaça del Llibre i ja l'he començat. En parlarem amb més detall, segur, però de moment us deixe aquesta cita de Sanchis Guarner que he trobat a la pàgina 36:

Tant de bo la diversitat editorial actual provoque l'interés d'un públic lector més nombrós que el que hem tingut fins ara. I el llibre puga tenir, així, la "funció social" que remarcava Sanchis Guarner i que continuem necessitant.

Vaig jugar poc, preferia llegir

Amb Erri de Luca i Elena Ramírez, editora de Seix Barral, el març de 2012 a la biblioteca Agustí Centelles de Barcelona.

John Banville i Erri de Luca són els autors internacionals per adults més interessants que continuen publicant a Bromera amb assiduïtat. Recorde la contractació de De Luca, que aleshores estava increïblement orfe d'editor en català (havia estat traduït per Joan F. Mira a 3i4, i també havia publicat a Empúries i La Magrana), com una incorporació de primeríssim ordre: no té (encara) el pedigrí del Nobel, però sens dubte mereix els principals guardons literaris (i alguns, els té ja). Especialment, mereix el reconeixement dels lectors, que a casa nostra encara el segueixen poc, diríem que amb respecte excessiu, tot i la brevetat (i amenitat, i bellesa) de les seues obres.

Aquests dies he comprat (sí, comprat!) i llegit (devorat!) El crim del soldat, l'últim títol de De Luca que vaig negociar. Tot i no ser el seu millor llibre (per a mi El dia abans de la felicitat continua sent insuperable entre la producció recent), sens dubte és també una petita joia (una més!), com tots els treballs de l'autor napolità, l'últim escriptor a qui vaig tenir el plaer d'acompanyar de promoció per Barcelona en l'etapa a Bromera. El motiu va ser la presentació a la premsa i al públic d'Els peixos no tanquen els ulls, i recupere del bagul dels records la foto que encapçala aquest apunt.
Quina jornada més meravellosa, aquella...!
No us faré un resum d'El crim del soldat, però us aconselle que hi entreu a cegues, sense llegir el text de la contracoberta ni la majoria de ressenyes que s'han publicat, i que desvelen (ens xafen la guitarra, vaja) la sorpresa final que ens té preparada l'autor i que lliga tota la narració com un llaç preparat amb cura durant les pàgines precedents.
Us deixe, això sí, amb un tast deliciós sobre la grandesa de la literatura (pàgs. 12-13):

"De la meva infància en recordo llibres i cap joguina. Segur que n'hi havia, però es van perdre. Soldadets, trenets, animals, cases. Els jocs són miniatures del món, útils a un nen per sentir-se gegant. Ajuden a créixer suportant la inferioritat.
Vaig jugar poc, preferia llegir. Dins dels llibres no m'era possible imaginar-me gran. Les històries eren immenses; la meva lectura, en comparació, petita. Moltes coses ni tan sols les entenia. Els llibres em confirmaven la meva talla minúscula. Però alguna cosa al meu interior es feia gran. El metge deia que era el fetge, que aleshores es curava amb oli de bacallà.
A mi, en canvi, em semblava que m'augmentava la capacitat d'aire dels pulmols. La lectura de Stevenson em va inflar amb aire d'oceà. La poesia napolitana em desentortolligava la llengua. London em va ensenyar la neu. Les històries dels desastres de la guerra em feien palpitar la vena del front."

La donació del segle

Titular de l'Avui de divendres passat: "Eliseu Climent fa donació de la Llibreria 3i4 a Acció Cultural". Em va sobtar el mot "donació" en aquest context i vaig llegir, encuriosit, la informació que signa Ester Pinter. Començava així: "Eliseu Climent, propietari de l'editorial Tres i Quatre, ha donat la llibreria del mateix nom, que des de l'any 1968 és oberta al centre de València, a l'associació Acció Cultural del País Valencià (ACPV), de la qual ell és el secretari general."Ah.A banda de la donació de la llibreria que duu el nom de la seua editorial a l'associació que encapçala ell mateix, es produeix un trasllat, ja que la llibreria, juntament amb "totes les fundacions i organitzacions de l'entorn de Climent" estaran ubicades al nou Octubre Centre de Cultura Contemporània (Octubre, com els premis de l'editorial? No es deia El Segle, com l'edifici?). M'encurioseix l'expressió "totes les fundacions". Que quantes n'hi ha?També sembla que s'hi traslladarà la revista El Temps. Així doncs, empreses privades, empreses que depenen d'associacions cíviques, fundacions diverses... Tot (hi ha qui ho ha batejat com "l'imperi d'Eliseu Climent") quedarà reunit en el mateix edifici ("un piset de 3.500 metres quadrats", en diu una altra crònica a l'Avui), la rehabilitació del qual, segons El País, ha costat un milió d'euros, sufragats per ajuntaments i la Generalitat (Catalana, no cal dir-ho). En aquest vídeo de Vilaweb, en canvi, la xifra augmenta fins els 10 milions d'euros.Retornant al tema de l'emblemàtica llibreria, en el punt de mira dels feixistes, blavers ultres i intolerants des de fa massa anys, sembla que les motivacions del canvi de propietat no són econòmiques, sinó que la intenció és que "beneficiï ACPV i el seu projecte de construcció nacional".Ah, de nou.I és que hi ha tantes formes de "construir" (en) aquest país...

El purgatori valencià

Feia massa mesos (anys!) que tenia pendent la lectura de Purgatori, i no ha estat per falta de ganes! Els treballs perduts (primera part de la futura trilogia de què forma part Purgatori) és un dels títols imprescindibles de la literatura catalana contemporània, una llista on caldria incloure també l’extraordinària Borja Papa. Buscava, però, el moment adequat. Sabia que el llibre reclamava atenció, temps, dedicació, i no ha estat fins aquest tranquil estiu, els dies previs a la reincorporació a la feina, que he pogut reunir tan estranyes qualitats.

Sempre és una delícia llegir Joan F. Mira, un autor polifacètic i sobradament capacitat per assolir un nivell d’autoexigència molt superior a la mitjana. I això s'agraeix. Sens dubte, Mira forma part del que en algun moment de la novel·la se’n diu “la petita avantguarda solitària, tambors sense tropa, d’un poble petit i passiu”. Petit, passiu i més sovint del que ens agradaria a alguns, intolerant i mesquí. El lamentable nou atac a la llibreria Tres i Quatre n'es una bona prova de la intolerància de què parle. Una intolerància que no hauríem de tolerar. Però, ja ho diu Mira, som un poble passiu.

La novel·la conté un passatge memorable en què el protagonista, Salvador Donat, s’uneix a una manifestació del 25 d’abril al costat de l’alter ego de l’autor. De la seua boca, doncs, surt aquesta amarga síntesi del passat i present del nostre poble: “els valencians perdem una guerra, ve un rei que ens arrasa el país i ens esborra del mapa, i tres segles després tot allò que sabem fer és passejar-lo pintat en un globus, com si això fóra la nostra venjança, és ridícul, aquest no és un país seriós, no és un país. [...] No hem començat mai cap guerra i les hem perdudes totes”.

No es pot dir més amb tan poques paraules.

El Grup 62 creix amb Bromera (i II, de moment)

Parlàvem ací del tractament que ha fet la revista El Temps a la compra-venda (segons com es mire) del Grup 62 en el reportatge "Planeta i 62 tenen tots els números".
Però la perla de la corona la trobem en l'editorial de la pàgina 5 (ojo que vol dir ull: l'editorial, l'espai en què els mitjans expressen la seua opinió corporativa sobre un tema). Diu així: "De fet, els únics guardons de primera línia que han quedat al marge de l'operació Planeta-62-Enciclopèdia Catalana són els premis Octubre, que, a partir d'ara, seran una referència més ressaltadament independent en el magma editorial que s'acaba de crear".
La modèstia és un destorb per a l'ego.
Aclarim alguns conceptes. Imagine que “l’acord sòlid” que esmentaven en el reportatge fa referència en concret a 18 títols (si no he fet mal els deures) coeditats com a Bromera-Columna dins del catàleg de Bromera d'entre el miler que l'editorial valenciana ha publicat en els últims 20 anys. Acords de coedició o de cessió puntuals, habituals en el sector (o és que ara resultarà que Anagrama i Empúries formen part d'un mateix grup?) i que no comporten cap intercanvi accionarial.
Si El Temps no diu el contrari...
D’altra banda, si els Octubre són “els únics” guardons “de primera línia”, m'agradaria saber com qualifiquen els Ciutat d’Alzira (certamen amb 7 modalitats literàries distintes i que enguany estan dotats globalment amb 91.500 euros), o l’Alfons el Magnànim, o l’Enric Valor, o el Vicent Andrés Estellés de Burjassot, per posar alguns exemples (n’hi ha molts més, afortunadament).
L’únic estudi sobre el tema que conec assegura que en 2000-2001 hi havia 833 premis literaris en català, que publicaven 94 editorials o institucions diferents. Que jo sàpia, el nou megagrup (de moment) no n’engloba tantes. És clar que hi ha el risc que aquest conglomerat monopolitze alguns dels principals certàmens, però no tots!
Estem entrant en l'any 1 de la nova era d.C.C. (després del Conglomerat Català; gràcies Schiffrin). El temps (no la revista) acabarà posant cadascú en el seu lloc, perquè el prestigi (des del punt de vista literari) d'uns premis i la seua capacitat de "guiar el consumidor cultural" es pot guanyar de distintes maneres.
No descobriré res nou, doncs, si afirme amb rotunditat que hi ha vida (literària) més enllà dels Octubre. Malgrat el que (segons sembla) somien o ambicionen alguns.

El Grup 62 creix amb Bromera (I)

Ja no es pot ocultar per més temps: Bromera també forma part del nou Grup 62. Ras i curt. Com ho llegiu. Sembla que el gegant editorial català no té aturador. Fins on arribarem! Les negociacions han estat tan secretes, però tan tan secretes que ens ha pillat a tots per sorpresa. Fins i tot als que hi treballem. Gràcies que tenim El Temps per informar-nos amb total objectivitat i posar llum on només hi havia tenebres.

El número 1.158 inclou un reportatge d'Àlex Milian titulat "Planeta i 62 tenen tots els números", centrat en el perill que la nova situació cree "un monopoli gairebé absolut –ens diu– sobre aquells certàmens que guien el consumidor cultural".
Però el paràgraf que em va fer témer pel meu futur laboral (ja se sap que les fusions, absorcions i remasteritzacions comporten acomiadaments "inevitables") és el següent: "Amb la concentració, les editorials independents que encara publiquen –i convoquen– premis literaris s'ha vist reduïda dràsticament, amb l'única excepció de Tres i Quatre i Bromera –que, de fet, té un acord sòlid amb Columna, del Grup Planeta". Ah! I jo sense saber-ho...


L'article es complementa amb un quadre de colorets que, sota el títol "Els principals premis de la literatura catalana", ens detalla els guardons que publica el Grupo Planeta, els del Grup 62 i els d'Enciclopèdia. Hi ha, però, un apartat d'"altres" en què hi figuren tres premis: l'Andròmina, el Ciutat d'Elx (els dos els publica 3i4, segell del "grup" d'Eliseu Climent) i el Ciutat d'Alzira. Aquest darrer, però, amb un asterisc que puntualitza de nou: "Bromera té un acord per editar obres del catàleg de Columna, propietat del Grup Planeta". Torna-li la trompa al xic! Heus ací la quadratura del cercle: si Bromera té vincles "sòlids" amb Columna, que és propietat de Planeta... doncs està clar: Bromera pertany al Grupo Planeta!!! En endavant hauré de mesurar les referències a José Manuel Lara (sempre innocents i benintencionades, de veritat. Pietat: tinc un fill en camí!).

Demà continuarem amb el tema...