19 de desembre 2010

No dispareu contra l'editor

Enrique Murillo dedica aquest diumenge una columna d'opinió a El País sobre la figura de l'editor, i tracta de respondre a la pregunta que sovint sura sobre aquest ofici: "es pot saber què fa un editor?", i respon "sembla que es dedica als llibres, però no els escriu". És una bona síntesi, però no fa sinó ampliar el nombre d'interrogants. I aclareix:
"Básicamente, un editor es alguien que lee manuscritos, a veces de autores desconocidos. Alguien que los descarta por docenas (en ocasiones, todos nos equivocamos, incluso descarta cosas buenísimas), y por fin elige unos pocos originales, y los publica.
A la hora de elegir, un editor literario se decide a publicar cuando cree encontrar en un manuscrito visión, inteligencia. A veces rebaja ligeramente esa exigencia, pues si un editor se empeña en publicar solo libros excelsos, pero que no venden, acabará no publicando a nadie, porque tendrá que cerrar el negocio. Así que el editor elige un manuscrito y lo publica, en el sentido más fuerte de la palabra: lo hace público, batalla por conseguir para ese libro un lector, muchos lectores.
Y lo hace primero trabajando con el autor, ayudándole a mejorar su manuscrito. Utilizando luego el diseño gráfico, el catálogo, la promoción, luchando por conseguir que se escriban reseñas, que corra la voz."
Us convide a llegir l'article sencer, titulat "No disparen contra el editor", i aprofite la seua empenta per recomanar-vos l'obra de Silvestre Vilaplana, ara que coincideixen a les llibreries dues novetats seues de gran interés. D'una banda, la biografia il·lustrada Joanot Martorell, un cavaller sense fronteres que presentem demà dilluns a la premsa; de l'altra, l'apassionant novel·la L'estany de foc. D'entre les recomanacions que comencen a circular ja a la xarxa al voltant d'aquesta obra (la més reeixida d'autor valencià del 2010, sens dubte), destaque ací la de Martí Domínguez a Vilaweb i la de Manel Alonso al Pica'm: "Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.


Feu-vos un regal i no us la perdeu. Ah... i feu córrer la veu!

3 comentaris:

SM ha dit...

Pobres editors! Suposo que cal haver treballat amb un per saber que són necessaris...

Tirant al cap ha dit...

És que als editors també ens agrada fer-nos les víctimes, Salvador. I enhorabona pel premi. Estàs imparable!!!

SM ha dit...

Gràcies! La qüestió és, efectivament, no parar...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...