Avui s'acompleix un any de la mort d'Enric Solbes. Ha estat una absència estranya, perquè crec que no ha passat ni un sol dia des d'aleshores que no l'haja recordat amb enyorança, amb nostàlgia i amb admiració creixent. Des que vaig començar a treballar a Bromera, sempre he tingut alguna obra original d'Enric a la vista. Fins divendres passat, aquesta era la panoràmica que gaudia des de la meua cadira:
Aquest matí, però, m'han tornat a canviar d'ubicació. A diferència de la mudança anterior, ara no he omplit gàbies de reciclatge. Com Herta Müller, tot el que tenia, ho duia al damunt. Les vistes des del nou despatx són infinitament més asèptiques (per dir-ho finament): una paret buida, que em sembla inabastable i enorme, en el sentit figurat i en el real. Avui he notat, allà sol, més que mai, l'absència serena d'Enric, els seus consells còmplices, la seua mirada única.
L'homenatge íntim, que em plau compartir amb vosaltres, ha estat l'adquisició personal de Captiva, una de les últimes creacions d'Enric:
Benvingut a casa, Enric!
3 comentaris:
Molt bona elecció per a casa!
I de la resta, els llocs són circumstancials.
Gràcies, Begonya, la veritat és quan vam veure l'exposició pensàvem adquirir un altre quadre, però en veure ara aquest... senzillament ens va captivar!
Una abraçada,
JC
Cal veure la sort que tenen alguns.
Els artistes sempre seran recordats per la seua obra. D'altres serem oblidats i no tindrem ni una mirada trista que ens recorde.
Tinc un gravat de Solbes des de l'any 92 penjat al saló (encara que hem canviat de casa sempre ha viatjat amb mi) i ara no passa el dia que no em faça recordar la bonhomia d'Enric i la seua amistat sincera oferida a dojo des del somriure més tímid.
Manel J.M. Romero
Publica un comentari a l'entrada