L'amor crema com palla d'arròs

Avui s'ha estrenat un nou episodi del programa Un país de llibre, que realitza l'equip "audaç" de Barret Films. En aquesta ocasió, l'han dedicat a l'amic Pasqual Alapont, que ens parla d'El racó de Penèlope, obra amb la qual va guanyar el Premi Gran Angular que convoca l'editorial Cruïlla.

Temps enrere vam tenir l'oportunitat de recomanar aquesta divertida novel·la d'Alapont. Després de veure el capítol (que podeu gaudir ací, "actuació" de Toni de l'Hostal inclosa), he agafat de nou el llibre. Recupere ací algunes de les frases que vaig subratllar durant la primera lectura:

• "Per molt lluny que arribe, un home té necessitat de saber que hi ha un lloc on sempre pot tornar, un lloc on un dia va ser feliç."
• "L'amor crema com palla d'arròs, i no té aturador fins que desapareix l'últim bri."
• "Quin valor té empunyar l'espasa quan la victòria és segura?"
• "Que insegur és el nostre món si un revés del destí pot capgirar en un minut les nostres conviccions més sòlides."
• "Les coses passen, i el millor que podem fer és adaptar el nostre vaixell als canvis de l'oratge."

Una garantia. Llegiu-lo. Gaudiu-lo. Recomaneu-lo.

Cuina tres estrelles

"Si busqueu aquest Nadal un plat saborós, de bona digestió i somriures garantits, El Racó de Penèlope, premi Gran Angular, és un plat que es devora amb fruïció."

Així acabava l'article de dissabte al diari Levante-EMV, un fragment que va quedar fora de maqueta, però que recupere ací al bloc. Si punxeu la imatge, podreu llegir la ressenya sencera.

Els 100 d'avui

A l'entrada del palau de congressos de Santiago on se celebra la 32a edició del Congrés LIJ de l'IBBY hi ha l'exposició "Els 100 d'avui": una selecció de 60 il·lustradors i 40 escriptors representatius de la LIJ actual a l'Estat espanyol. Entre els autors valencians seleccionats, Pasqual Alapont, Carles Cano i Joan Pla.

La literatura és evasió

Tracte de desconnectar i no puc: no em lleve del cap la imatge triomfant de Lluís Motes a Canal 9 la nit electoral mentre a Tele 5 emetien "La que se avecina".
Llig una vegada i una altra als diaris que el que votàvem diumenge passat eren unes primàries de les “generals”, les (sembla) importants de veritat. Però jo el que realment tenia en la ment era com evitar passar més de dues hores a l’ambulatori (com l’última vegada) perquè em miren en dos minuts si tinc un constipat o una al·lèrgia, o que el meu fill puga accedir finalment a una plaça a l’escoleta pública del meu poble, de totes totes insuficient (13 places per a una població de 22.000 habitants i noséquants PAIS!).
La literatura és evasió, i per això prove amb els llibres. Des de diumenge n’he devorat dos d’aquells enquadernats i amb tapes (breus els dos) i estic acabant un original infantil força interessant. Desconnectar del món proporciona molt de temps. Ho recomane com a teràpia.
Vaig començar amb En la línia dels tres punts, que Pasqual Alapont ha publicat en la competència. Una adolescent de 12 anys, Virgínia, apassionada pel bàsquet, ha de fer front a la separació dels seus pares. Els problemes de caire psicològic barregen moments tendres i emotius amb els habituals tocs d'humor de l'autor; aquest contrapunt humorístic, ací, el posa Víctor, el germà menut a qui li encantes les pizzes d'ou que li deixa menjar son pare. Impecable Pasqual, com sempre.
I he tornat a Pamuk.
El castell blanc és d’aquelles obres intenses que cal rellegir per assaborir completament. Comença com una novel·la de pirates: estem al segle XVII i els turcs apressen un vaixell cristià que viatja de Venècia a Nàpols. El protagonista, que es fa passar per metge, és capturat i venut com a esclau a un científic d’Istanbul. Fins ací tot sembla molt convencional, però què passa si resulta que amo i esclau s’assemblen físicament com dues gotes d’aigua? I si aquesta extraordinària similitud fóra un secret del qual mai no en parlen? I si l’amo decideix que no alliberarà l’esclau fins que aquest li ensenye tots els seus coneixements, des dels veritablement rellevants fins els més insignificants? Doncs que el que semblava una novel·la de Pérez Reverte esdevé una inquietant intriga i una reflexió brillant sobre la identitat personal i les relacions Orient-Occident. Ai, amics i amigues, això és Pamuk!
Ben recomanable per “fugir” de l’espai i el temps que ens han tocat viure.

Setmana Internacional dedicada a la LIJ

Ahir es va inaugurar a Barcelona la Setmana Internacional del Llibre Infantil i Juvenil sota el lema "Llegir ens porta lluny". Fins el 4 de febrer, se succeiran al CCCB nombrosos tallers professionals, taules redones, simposis editorials i visites guiades. Hi haurà presència valenciana mitjançant l'exposició de llibres de les editorials que s'hi han volgut afegir i la intervenció, dissabte 3 de febrer, de Pasqual Alapont en una taula redona al costat d'Emili Teixidor, Gemma Lienas i M. Carme Roca.

Al fil d'aquesta Setmana, que vol contribuir a difondre i prestigiar la LIJ, ens fem ressò d'una campanya que va en aquesta mateixa direcció, en denunciar l'ínfima qualitat de la nova col·lecció infantil d'El País, "Mis primeros clásicos". Ací en teniu un tast de l'escrit:

"Por el mismo precio de la simplificación literaria obtenemos también una aberración en la ilustración. Si parece imprescindible que para que un libro infantil sea tal debe llevar dibujitos, ahí van, acompañando al resumen. Sin ningún fin estético, sin ningún afán de belleza, se entrega a los niños un conjunto de ilustraciones estereotipadas, tópicas y casposas; pero, eso sí, en un formato de libro y bajo el epígrafe de “mis primeros clásicos” que resulta incuestionable."

I jo no puc deixar de pensar que precisament aquestes pèsimes publicacions de "productes" no fan sinó prestigiar les publicacions bones de les editorials professional que vertaderament creuen en la importància de la LIJ com un BÉ CULTURAL. Llàstima, però, dels infants que només coneixeran aquest tipus de (insistisc) "productes".

Porrot d'Honor per a Alapont

Silla és una illa magnífica, un oasi cultural quasi utòpic en què tot és possible, fins i tot retre homenatge a un escriptor. I per si això no fóra prou delicte, anit es permeteren l'extravagància de guardonar un autor que ha reeixit en els dos gèneres més ignorats per les instàncies acadèmiques: el teatre i la literatura infantil i juvenil. Em referisc a Pasqual Alapont.

Els organitzadors de l’acte em demanaren que fera un repàs a la trajectòria professional i literària de l'homenatjat però que, per favor, per favor, que fóra breu. Així doncs, vaig tractar de condensar en poques paraules la trajectòria d’un autor que comopta amb 69 obres vives enregistrades a la base de dades de l’ISBN i més de 40.000 entrades al Google.

Per no fer-ho massa llarg tampoc ací, reproduïré només un fragment del que vaig dir allà :

Si un dia algú s’atrevira a posar en risc la seua vida i elaborar un cànon objectiu (realment objectiu, vull dir) de les millors obres de la literatura infantil i juvenil valenciana, per justícia caldria que hi figuraren títols seus com No sigues bajoca!, Menjaré bollycaos per tu o L’infern de Marta, per citar-ne només alguns.
I si aquesta llista tarda uns anys a redactar-se estic convençut que caldrà incloure més obres de l’autor que homenatgem aquesta nit. Perquè Pasqual és, malgrat tot i sobretot, un escriptor seriós, treballador, que revisa i reelabora insistentment cadascun dels diàlegs, cadascun dels paràgrafs, cadascun dels gags que tant ens fan riure, cadascun dels passatges d’acció que ens emocionen i ens captiven.
Amb esforç i constància, Pasqual ha esdevingut un dels escassíssims escriptors professionals del nostre país, i el més representatiu, sòlid i amb projecció dels que conreen la literatura infantil i juvenil. I no exagere si qualifique Alapont de luxe per
a les nostres lletres. És un escriptor polifacètic, capaç d’escriure amb el
mateix nivell de disciplina, rigor i autoexigència una obra de teatre com una
targeta de Nadal.