30 de maig 2007

La literatura és evasió

Tracte de desconnectar i no puc: no em lleve del cap la imatge triomfant de Lluís Motes a Canal 9 la nit electoral mentre a Tele 5 emetien "La que se avecina".
Llig una vegada i una altra als diaris que el que votàvem diumenge passat eren unes primàries de les “generals”, les (sembla) importants de veritat. Però jo el que realment tenia en la ment era
com evitar passar més de dues hores a l’ambulatori (com l’última vegada) perquè em miren en dos minuts si tinc un constipat o una al·lèrgia, o que el meu fill puga accedir finalment a una plaça a l’escoleta pública del meu poble, de totes totes insuficient (13 places per a una població de 22.000 habitants i noséquants PAIS!).
La literatura és evasió, i per això prove amb els llibres. Des de diumenge n’he devorat dos d’aquells enquadernats i amb tapes (breus els dos) i estic acabant un original infantil força interessant. Desconnectar del món proporciona molt de temps. Ho recomane com a teràpia.
Vaig començar amb En la línia dels tres punts, que Pasqual Alapont ha publicat en la competència. Una adolescent de 12 anys, Virgínia, apassionada pel bàsquet, ha de fer front a la separació dels seus pares. Els problemes de caire psicològic barregen moments tendres i emotius amb els habituals tocs d'humor de l'autor; aquest contrapunt humorístic, ací, el posa Víctor, el germà menut a qui li encantes les pizzes d'ou que li deixa menjar son pare. Impecable Pasqual, com sempre.
I he tornat a Pamuk.

El castell blanc és d’aquelles obres intenses que cal rellegir per assaborir completament. Comença com una novel·la de pirates: estem al segle XVII i els turcs apressen un vaixell cristià que viatja de Venècia a Nàpols. El protagonista, que es fa passar per metge, és capturat i venut com a esclau a un científic d’Istanbul. Fins ací tot sembla molt convencional, però què passa si resulta que amo i esclau s’assemblen físicament com dues gotes d’aigua? I si aquesta extraordinària similitud fóra un secret del qual mai no en parlen? I si l’amo decideix que no alliberarà l’esclau fins que aquest li ensenye tots els seus coneixements, des dels veritablement rellevants fins els més insignificants? Doncs que el que semblava una novel·la de Pérez Reverte esdevé una inquietant intriga i una reflexió brillant sobre la identitat personal i les relacions Orient-Occident. Ai, amics i amigues, això és Pamuk!
Ben recomanable per “fugir” de l’espai i el temps que ens han tocat viure.

2 comentaris:

esperança camps ha dit...

jc, em sembla que a aquestes hores, ni la literatura, per bona que siga ens pot ajudar a remontar. per què aquest autoodi? per què l'omertà? en tot cas, només fent una anàlisi curosa i seriosa del que ha passat aquest país es podrà curar de la malaltia silenciosa.

Tirant al cap ha dit...

Sóc conscient, Esperança, però estic tan desorientat que no sé cap on tirar...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...