07 de gener 2007

Escriure al País Valencià

M'hauria agradat que les declaracions de Toni Cucarella encetaren un debat sobre l'ostracisme a què estan condemnats la majoria dels escriptors valencians. No ha estat així, i aquest fet revela fins a quin punt s'ignora la tasca silenciosa i silenciada dels nostres creadors.
Ignasi Mora parlava fa uns dies al seu bloc d'aquesta qüestió a partir d'un fet que vam apuntar també ací: el pacte EU-Bloc "s'oblidà" dels lletraferits. Un oblit gens menor, atés que (se suposa) són les opcions polítiques que més sensibilitat haurien de tenir envers aquestes qüestions.
El cas és que avui em desperte amb aquesta notícia (felicitats, Martí!) i em ve al cap aquesta altra (felicitats també, Manolo!) i pense que potser no és una coincidència que un dels premis catalans més veterans i un dels més recents però amb major dotació econòmica, un a Barcelona i l'altre a Mallorca, hagen anat a mans de dos escriptors valencians en poc de temps. I aleshores em fixe en la repercussió del premi Josep Pla a la premsa valenciana pensant que en parlarien molt precisament perquè el guanyador és valencià, i constate açò:

- El Levante destaca que una col·laboradora seua ha quedat finalista del Nadal, tampoc esmenten Martí Domínguez al subtítol: només li dediquen dos o tres línies a partir del tercer paràgraf.

- A Información hem d'esperar molts més paràgrafs per arribar al Josep Pla en una notícia que es presenta sota el paraigua "Galardones de las letras hispanas".

- Las Provincias ho deixa per a les últimes línies i puntualitza que Martí Domínguez és valencià "de origen madrileño".

- Mediterráneo només té espai per a un breu sobre el guardó en castellà; del Pla, res de res.

Ja ho comentàvem fa uns dies: aquest és un mal crònic. Tenim una societat molt poc lectora, uns escriptors totalment invisibles als ulls dels mitjans de comunicació (i, per tant, de la societat a la que informen) i unes institucions que no atenen aquestes carències (serem fins, aquesta vegada). Conclusió: l'enemic el tenim a casa.

3 comentaris:

ulyse ha dit...

i tenim uns periodistes a qui el nom de martí domínguez no els sona de res. el nom de martí domínguez barberà, vull, dir, l'il·lustradíssim avi del nostre amic, professor de periodisme, per cert. en fi. és el que hi ha.

Lletra ha dit...

Tens més raó que tot el santoral junt, J. C. També jo he tractat de fer-me ressó d'aquesta circumstància. Però, què anem a fer-li? Se m'ocorren algunes idees, totes boges, clar. Des d'allò "que inventen ellos" a la formació d'una mena d'associació d'escriptors valencians que escriuen en català, fins a tenir la temptació de dedicar-me a la cria dels snauzher miniatura. No és cap broma, no. Un animalet com aquest costa 800 euros. Amb una camada de 8, l'amic Martí haguera guanyat més pasta que amb el "molt reconegut" premi Josep Pla. I, damunt d'això, estaria millor considerat.

Tirant al cap ha dit...

ulyse, si això és com dius (i em tem que tens bona part de raó) estem definitivament perduts. Els escriptors actuals són ignorats, i els "classics" tampoc són reconeguts com a referents. Quin país!
Enviar-ho tot a pastar fang, Lletra, és una temptació massa perillosa com per fer-la realitat. No hem de treballar des de la resistència, sinó posar en marxa tots els (pocs) mecanismes al nostre abast per capgirar la situació. On hi ha problemes hem de veure reptes, i tractar de superar-los amb esforç i professionalitat. Sóc dels qui pensa que, al remat, triomfen els bons. Com a les pel·lícules de l'Oest...
I, per cert, on dius que es poden aconseugir eixos animalets en miniatura? Em cabran un grapadet al pis?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...