13 de desembre 2007

Als comentaristes anònims

Un dels aspectes que més m'agrada del bloc és compartir idees i sentiments amb altres persones, amics o desconeguts, amb qui compartisc l'estima pels llibres i escoltar les seues veus, que es poden llegir als comentaris de cada apunt.
Fa un any i mig que vaig "obrir" aquest Tirant al cap i sempre he rebut amb molta alegria els comentaris i les observacions que hi heu deixat enregistrades, però els últims dies n'han aparegut uns quants que no només no compartisc en absolut (aquest seria un problema menor, en tot cas), sinó que em semblen falsos i deliberadament capciosos; fets amb mala bava, vull dir. I m'ho semblen, sobretot, perquè s'han fet des de la covardia de l'anonimat. Aquest fet per si sol desacredita les persones (o serà només una persona? no ho sabem segur) que vessa aquests comentaris. Però el problema ve quan algú els dóna el crèdit que no mereixen. I jo no vull ser còmplice d'aquest engany. Així doncs, he habilitat la moderació de comentaris.
A partir d'ara, els qui vulgueu deixar-hi comentaris (sempre, sempre, sempre seran molt ben rebuts), us haureu d'identificar, bé amb el nom i cognoms, bé amb alguna adreça de bloc o bé amb alguna adreça electrònica que, si la poseu entre parèntesi al final del correu, no apareixerà publicada. No esborraré cap comentari ja publicat perquè no ho he fet mai, però us convide a que juguem tots net i evitar d'aquesta manera els comentaris anònims de qualsevol tipus: podem parlar de tot, podem criticar-ho tot, però no podem difamar ni mentir ni insultar.
No en aquest bloc.

4 comentaris:

tonibanez ha dit...

Tard o d'hora havies d'arribar a aquest punt. Tot hi hem passat. Trobo que la moderació és l'opció més òptima. Sobre això, mira: misèries catosfèriques

ginjol ha dit...

Copmpletament d'acord amb tu. Jo també ´m'he mirat "els comentaris dels últims dies" a què fas referència i són de pena. No volia ficar la cullerada perquè en alguns d'ells sóc part implicada, i tampoc entraré ara massa a fons. Però que canvien els llibres de text i lectura perquè Bromera no guanye més diners em sembla un plantajament pedagògicament inacceptable. Com a docent, em sembla que aquesta mena de gent sobra al gremi. I repetisc el que vaig dir un dia com a constestació a un altre comentari impertinent que anava més o menys en el mateix sentit. Mon pare és botiguer. Ha passat la vida venent lleixiu i detergent, com més millor, amb la manifesta intenció de guanyar diners. Però el detergent i el lleixiu han fet las cases més higièniques i habitables. No es por fer el mateix amb llibres? Tenim esperit de trinxera? Pensem que com pitjor, millor, i si algún se'n surt de la misèria cultural en què vivim és un venut i un renegat? No entenc res. Només em queda un regust amarg per haver estat jo qui va posar en dansa la paraula "patum" per referir-me als escriptors consagrats. Però he de confessar que la parauleta no és meua: li l'he manllevada a Jeremies Barberà (a cadascú la seua), que la va utilitzar amb aquest sentit a l'últim dinar d'escriptors de la Ribera.

Agustí ha dit...

Em sembla molt bé el que has decisit. Ànim i continua escrivint-nos. Una salutació

Pere ha dit...

Al costat d’aquell que tu ja saps, l’altre esport nacional (tot i que aquest tampoc és exclusiu) és el ressentiment.
Ara que, per tal de treure-li ferro a l’assumpte, això té també una part divertida, que passa quan l’anonimat és només relatiu (i ara per ara hi ha instruments per a veure moltes coses): t'assegure que t’espantaria comprovar fins a quin punt senyors de corbata i prestigi immaculat, amb càrrecs d’aquells que queden bé al currículum i quan els presenten a les conferències, es presten a jugar a aquest tipus de misèries.
Salutacions JC, i que passe prompte la pallola.
Pere (Invasió Subtil)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...