10 de desembre 2007

La genètica i l'atzar (I)

Fa mil anys (dia amunt, dia avall) vaig prometre que penjaria ací, en versió original, l'article "La genètica i l'atzar (Sobre les corbes de Sharon Stone)", que publicava al número 3 de Trama&Texturas. Finalment, promesa acomplida (en dos apunts, que és llarguet):

És la primera vegada que tracte de respondre’m una pregunta tan incòmoda com la que em plantegen els amics de Trama&Texturas mitjançant un extens qüestionari/interrogatori: per què sóc lector? M’ho prenc, no com una acusació, sinó com un repte. És com tractar d’esbrinar per què vaig nàixer a Carcaixent, per què tinc els ulls de color marró (obscur) o per què m’agraden tant els U2. No ho sé, la veritat, supose que per qüestions d’atzar o de genètica. Llegir significa per a mi plaer i coneixement, i la lectura forma part de la meua vida d’una manera tan absolutament indestriable que no és possible ja l’una sense l’altra.
Però el que més m’ha intrigat sempre és com em vaig convertir en lector. Fa uns mesos vaig publicar un llibret titulat Llegir per a créixer. Guia pràctica per a fer fills lectors (no
penseu que us el vull vendre: és de distribució gratuïta). Ha estat un encàrrec de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura amb l’objectiu de convéncer els pares i les mares de la importància de promoure la lectura en l’àmbit familiar. Un dels suggeriments més reiterats en l’obra és que els fills han de veure els pares traginant amb llibres, llegint, per comprovar que la lectura és útil, satisfactòria i gratificant. Donar exemple és, sens dubte, el millor consell per a fomentar la lectura, potser el més eficaç.
El
cas és que, quan jo era menut, a casa ningú llegia, i pràcticament tampoc no hi havia llibres, només uns volums escassos de quan els meus pares estaven subscrits al Círculo de Lectores. Edicions en tapa dura quasi solemnes que, segons conta una llegenda familiar, el meu pare llegia a les nits a ma mare. Segur que es va quedar sopa amb aquella col·lecció de l’obra completa de Blasco Ibáñez que jo no m’atreviria a tocar fins molts anys després quan, gràcies a una voluptuosa Sharon Stone (això sí que és animació lectora!) en l’adaptació cinematogràfica, em vaig sentir “seduït” per Sangre y arena. Llàstima que la prosa de l’insigne escriptor valencià no estiguera a l’altura de les corbes de l’Stone; la col·lecció continua agafant pols en la prestatgeria més alta de la meua biblioteca.
En realitat em vaig convertir en lector per casualitat, gràcies als còmics. Quan era un xiquet i Zipi y Zape, Tintín, Pumby i Superlópez formaven part del meu cercle d’amics íntims, els meus pares van tenir la brillant idea d’obrir un modest negoci familiar que, temps a venir, resultaria ruïnós. Deien que era un quiosc, però en realitat era el Paradís, amb lectures inesgotables que es renovaven cada dia. A banda de nombrosíssimes càries provocades per la ingesta constant de llepolies, aquella experiència, que va durar 7 o 8 anys, em va deixar una empremta inesborrable com a consumidor voraç de premsa i revistes. Un vici que, amb la irrupció d’Internet, no ha fet sinó augmentar.
En aquella època van entrar a la meua vida, per la porta gran (del quiosc), la nova etapa de TBO, els col·leccionables de llibres i les primeres promocions dels diaris. Recorde especialment una col·lecció juvenil d’Espasa-Calpe que recollia des de la meua admirada Christine Nöstlinger fins a Wolfgang Ecke i Las aventuras de los detectives del faro; i aquella altra titulada “La locomotora”, d’Alborada, amb títols com El viejo y el mar o El hombre invisible, entre tants altres. I la promoció de l’extint diari El Sol, que durant els mesos previs a la fallida va regalar uns llibrets que encara conserve a casa. O aquella febra, a la que m’hi vaig sumar des del principi, dels llibres «Elige tu propia aventura», de Timun Mas, i tants altres imitadors (de «Multiaventura» a «¡Vive tu propia aventura!») que devorava com es devoraven aquells llibres: de davant cap enrere, de la metitat cap al principi, de l’endret i del revés, sempre perseguint el final feliç que més em convenia.

[...]

2 comentaris:

Cavallermigpartit ha dit...

Ah, senyor Tirant... Ha escrit vosté Superlópez i, ho confesse, n'ha fiblat. Veritables obres mestres com "Los cabecicubos" (escrita i dibuixada en plena Transició!*), "En el país de los juegos, el tuerto es el rey" o "El asombro del robot". Vinyetes bigarrades, però no mal combinades, plenes de cabines telefòniques i Teats Tanda.

-------------------------
Escric "plena" perquè sembla que la "Transició" ha d'anar indefugiblement unida a aquest adjectiu.

ginjol ha dit...

Curioses coincidències. Els meus pares no tenien quiosc, sinó una botiga de poble on es venia (pràcticament) de tot. El meu racó preferit era on hi havia un expositor de l'editorial Bruguera, amb tots els còmics de Zipi y Zape, Mortadelo y Filemón, etc. I també novel·les. Esperava amb deler la reposició periòdica de l'expositor, per cruspir-me en un tres i no res totes les novetats. D'ací em ve el gust (la dèria, potser) per la lectura. Així que ja ho sabeu, si a les dècades dels 70 i els 80 se us va ocórrer comprar algún llibre de la botiga de mon pare, us he de confessar que jo (i més que possiblement també el meu germà) l'havíem profanat abans.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...