La genètica i l'atzar (i II)

L'article comença ací.

[...]

Reconec que en l’actualitat visite poc les biblioteques perquè, entre altres manies de lector empedreït, no em puc estar de subratllar les obres que llig i fer-hi anotacions (això sí, sempre amb llapis), però en l’adolescència vaig ser usuari assidu de la biblioteca del meu poble durant una bona temporada. A casa deia que hi anava a estudiar i a fer treballs (aleshores encara hi havia la creença que les biblioteques només servien per a aquestes tasques diguem-ne instrumentals), però en realitat hi anava a passar-m’ho pipa amb els àlbums de Garfield i, sobretot, de Mafalda. I també a esperar que el bibliotecari es despistara un moment per a colar-me en una sala que m’havia prohibit de manera explícita. Estava convençut que aquells “llibres per a adults” que assegurava que hi havia contenien imatges picants o textos escandalosos, però aviat comprovaria (amb gran desencís) que només hi guardava llibres d’història gruixuts i edicions més o menys valuoses. Obres, potser sí, “només per a adults”.
I, de sobte, una bomba: quan cursava 6é d’EGB em van informar que la llengua que parlava a casa i al carrer (els Padres Franciscanos ens la prohibien dins del recinte escolar) es podia estudiar, i s’escrivia, i es podia llegir. I aleshores començaren les edicions de l’extinta editorial Gregal pensades per a l’educació: clàssics adaptats i novel·les juvenils contemporànies que han esdevingut clàssics de la literatura valenciana contemporània com ara Mor una vida, es trenca un amor, de Joan Pla, o El guardià de l’anell, de Vicent Pascual.
Molt poc després (estem encara en l’any 86, però tranquils que acabe prompte) va nàixer Edicions Bromera, que ha estat i és la meua principal font d’alimentació literària (i d’alimentació a seques també, no cal dir-ho!). Uns anys després (ho veieu? Ja estem en el 93!), i després d’haver tingut la sort de comptar amb magnífics professors en l’institut públic que saberen despertar-me i alimentar el cuquet de la lectura (Rodoreda, García Márquez, Papasseit, Allende, Calders, Kennedy Toole...), vaig començar a treballar en pràctiques en l’editorial i vaig tenir la sort que em regalaven llibres, molts llibres, tots els que fóra capaç de llegir-me. I en aquelles dates (hem fet un gran salt, estic ja, avorrit i amb més temps lliure del que he tingut i tornaré a tenir mai, fent la mili) em vaig llegir bona part del catàleg de l’editorial on, poc després, m’integraria laboralment.
I així fins avui, que l’ofici d’editor m’aboca a barrejar l’oci i el negoci. Per això llig llibres que (afortunadament) mai es publicaran i d’altres que (per fortuna) puc contribuir a que vegen la llum. Per això tinc la sort de compartir el meu temps, la meua vida, amb persones creatives i amb talent de les que mai no em canse d’aprendre. I per això, en definitiva, no puc imaginar-me lluny de l’encís dels llibres. Ara, en fer memòria de tot plegat és quan m’adone que no em puc concebre a mi mateix com a no-lector. Qüestió de genètica o, potser, d’atzar.