DVD gratuïts

Bé per culpa de la deficient (o caldria dir inexistent?) xarxa de distribució, bé directament pel vel de silenci que sempre els cau al damunt, resulta extremadament difícil, quan no impossible, accedir als escassos "productes" culturals que hi ha en valencià.

Lluitant contra la censura i tots els elements, hi ha dues iniciatives audiovisuals que cal aconseguir, veure i comentar. En primer lloc, el DVD sobre la batalla d'Almansa que no ha patrocinat cap institució pública valenciana (increïble, veritat?) i que es pot aconseguir de forma gratuïta sol·licitant-lo al BLOC. I un altre DVD, aquest amb la pel·lícula prohibida Ja en tenim prou! (veieu la web), que avui regala Levante-EMV (enhorabona!) gratis et amore. Exigiu-lo al quiosquer, el meu s'ha emprenyat quan li he fet notar que no me l'havia donat.

Jo aprofitaré avui un acte a València ciutat per comprar-me "Benvinguts al paradís" l'esperadíssim (i sembla que molt recomanable) nou treball d'Obrint Pas. A la Ribera no l'he trobat enlloc. Tampoc l'he escoltat en cap ràdio.

Actualització: Torne de València sense el CD d'Obrint Pas. L'he buscat a l'FNAC sense èxit i, en demanar-lo, em trobe amb una resposta totalment inesperada: "Se ha agotado, pero esperamos la reposición para el miércoles. Nos lo piden mucho". Osti, tu, potser sí que hi ha tot un poble en moviment...

Contra Fuster, encara

Nova immersió en el túnel del temps.

Fa uns mesos, la Kale barraka iniciava la precampanya boicotejant l'acte de lliurament dels Premis Literaris Ciutat de València. Ara entren de ple en la campanya electoral amb pintades i insults a la Casa Fuster (no és la primera vegada que el titllen de nazi). Per què aquesta gentola, que deu haver llegit tan i tan poc, té aquesta fixació amb la literatura?

L'Anatomia íntegra

En aquest apunt fèiem, fa uns mesos, un balanç personal de la sessió d'Anatomia 06/07. Avui mateix, l'espai virtual Lletra ha penjat al seu web el dossier de premsa de l'acte (trobe a faltar les múltiples referències en blocs diversos), així com els vídeos amb les intervencions.

Ara sí, el que s'hi va dir a l'amfiteatre anatòmic està a disposició de tot aquell que en vulga fer una dissecció. Tingueu compassió...

Culturval

Avui comença la nova edició de la Fira del Llibre de València i els mitjans (fins i tot Canal 9!) parlen de llibres. En la presentació a la premsa, l'organització es mostrava optimista, i el Levante destacava quatre autors: José Luis Sampedro, Carmen Amoraga, Julio Llamazares i Luis Eduardo Aute. Al programa oficial n'hi ha uns quants més que escriuen en català, però (sembla) no són notícia.

Enguany s'hi ha unit a l'organització l'associació d'il·lustradors, i diuen que l'any que ve invitaran també els escriptors (encara no hi eren!) amb l'objectiu de fer una festa unitària del món del llibre. S'avança, doncs, a poc a poc, en la bona direcció.
No obstant, no puc evitar sentir enveja de les notícies que ens avança Manolo Bragado sobre Culturgal, una fira del llibre i de la indústria cultural gallega que naix enguany amb uns objectius clars de difusió i estímul de la cultura pròpia d'aquell país. Té molt però que molt bona pinta. Per què no importar aquesta idea tan suggeridora?

Comparativa 3

Nou lliurament de la sèrie de comparatives, aquesta vegada centrat en el Sant Jordi. Mireu ací i mireu allà. Increïble, no?

Sant Jordi 07

Sempre m'ha semblat curiós que, tot i ser "invent" d'un valencià, l'escriptor i editor Vicent Clavel, aquesta gran festa del llibre no tinga cap ressò al País Valencià. Coses que passen.

Més que comprar llibres, aprofite aquest Sant Jordi (i els dies que l'envolten) per llegir unes quantes obres que he adquirit recentment, totes de no ficció: Mutacions d'una crisi (El cep i la nansa), El preu de ser catalans (Meteora) i Guia de la fira de Frankfurt... (La Magrana).
De Bromera us recomanaria molts llibres (no caldria!), però em quede amb dos també de no ficció: d'una banda, Istanbul, d'Orhan Pamuk (sí, de nou, però... encara no l'heu llegit?); i, per la seua importància editorial i cultural, i perquè el 25 d'abril està a un tir de repetidor: Almansa 1707, després de la batalla.

De llibres de ficció (pre i post Londres, la majoria) també en tinc entre mans uns quants. Alguns (espere) els comentarem en el futur en aquest bloc.
Bon Sant Jordi i, sobretot, bones lectures!

Cròniques londinenques I

Aquesta ha estat la meua primera Fira de Londres, així que no tinc dades comparatives pròpies. La impressió general ha estat molt bona: la ciutat (on tampoc havia estat abans) enorme però alhora acollidora, molt ben comunicada gràcies al (caríssim, com tot allà) tube (us recomane aquest bloc, cent vegades més real i, sobretot, divertit que qualsevol web oficial). Els preliminars, sempre breus; anem al gra.

La ubicació de la Fira és fabulosa: cèntrica i amb una estació de metro (Earls Station) just al davant. A l'interior, tot d'hostesses atenen qualsevol consulta amb amabilitat, perquè no sempre resulta senzill ubicar-s'hi ni, sobretot, trobar determinades sales on fan els actes paral·lels. El caos (veieu foto) és més ordenat del que sembla. Les dimensions, infinitament més humanes que a Frankfurt i, per tant, més suportables. Ací no cal agafar un autobús de pavelló a pavelló: tot està en un sol edifici.

L'estand català, ben publicitat al catàleg firal, estava en un lloc immillorable: just al davant de la porta d'entrada i eixida de l'IRC, l'International Rights Centre, l'espai amb més tràfec de gent, un lloc que, a primer colp de vista, recorda les estressants sessions de la bossa de Nova York. I més d'una similitud hi trobaríem... Allà s'hi cou bona part del mercadeig editorial mundial: la venda de drets de traducció, un negoci lucratiu que els anglosaxons han sabut i saben explotar molt millor que qualsevol altra cultura.

[Incís: Ara, amb la invitació d'honor a Frankfurt en l'horitzó, el Llull s'ha posat les piles i està treballant en aquest sentit de forma seriosa i diríem que fructífera convidant editors estrangers a Barcelona per conéixer la cultura pròpia i concertar reunions amb els editors d'ací. La pròxima cita d'editors de "fiction" és, per descomptat, el 23 d'abril. Segur que queden impressionats.]

En l'IRC (i espais similars dels agents, com el que hi ha a Frankfurt) s'hi subhasten els drets de tot tipus d'autors: dels més exquisits als més netament comercials. Ja queden pocs autors de renom internacional que gestionen ells mateixos els seus drets.

En l'estand català hi havia editors que anaven i venien, gent del Llull, responsables de l'ICIC, la comissària de Frankfurt 07 Anna Soler-Pont (sempre reunida, això és bo), agents i algun que altre visitant ocasional o fidel. Els negocis, és clar, són sempre secrets fins que convé esbombar-los. No sé de cap obra que haja tornat bojos els editors de mig món, però sí d'alguns projectes "fabricats" amb aquest objectiu. En donarem notícia (o no) quan corresponga.

Vida firaire

Torne de Londres amb un munt de propostes d'interés i un principi de constipat que tractaré de curar a Bolonya. De fira en fira i tire...

A l'editorial, la feina és frenètica aquests dies previs al Sant Jordi i a la Fira del Llibre de València. El món s'ha tornat boig. Per què tots els actes literaris imaginables se celebren quasi alhora?

En una mirada ràpida a la correspondència, les revistes i els suplements endarrerits trobe dues sorpreses remarcables: l'Avui, del qual ens havíem queixat fa poc perquè encara no havia donat notícia de la traducció de l'obra de Pamuk, hi inclou no una sinó tres referències (ací, ací i ací) al suplement literari. Una cosa per l'altra! I precisament de Pamuk parla el Llibreter en un nou article a La Vanguardia on fa referència també a aquest humil (i per moments, desbordat) blocaire. Moltes gràcies i bon Sant Jordi!

PS.- No ho he oblidat: promet parlar d'algunes experiències londinenques confessables, com ara del Long Pen (no confondre amb açò...!).

Cap a Londres

Avui comença (per a mi) la Fira de Londres, que enguany té Espanya com a market focus, és a dir, convidada d'honor. Llàstima que em vaig perdre l'acte d'ahir de John Banville sobre novel·la negra; però no em preocupa en excés: segurament ens visitarà d'ací a uns mesos. Ell, o Benjamin Black...

L'agenda es presenta atapeïda, com ha de ser, i amb bones perspectives. Confie tenir temps per contar ací alguna coseta d'allò "confessable".

Mutacions d'una crisi (I)

El cep i la nansa acaba de publicar un llibre d'aquells "absolutament necessari per entendre una realitat en ple procés de canvi" (text de coberta dixit): Mutacions d'una crisi. Mirada crítica a l'edició catalana (1975-2005), coordinat per Josep Lluch i Mireia Sopena. Jo ja tinc el meu exemplar (comprat a Barcelona, és clar, a València ni ho intente).

Extracte de la sucosa conversa final entre Miquel Alzueta (ex de Columna-Planeta, ara galerista d'art) i Imma Bellafont (presidenta del Gremi de Llibreters):

M.A.: El públic de productes culturals catalans al País Valencià no arriba al 4%. Caben tots en un mailing del Bloc, d'Acció Cultural o del casal Jaume I. Estan molt ben organitzats, però són tots els mateixos. No hi ha un país al darrere. Per tant, hi ha el perill que parlem d'un país que no existeix.

I.B.: [...] Sé que alguns grans autors valencians que escriuen en català han de sentir cada dia com els qüestionen la seva opció lingüística com si es tractés d'una extravagància. [...] Tant al País Valencià com a les Illes hi ha editorials que fan bons llibres i que treballen bé, però de fet si s'aguanten és gràcies al llibre infantil, que ara per ara té bona salut.

M.A.: La prescripció escolar de llibres en català sustenta el miratge de la seva catalanitat. Fora de Catalunya, les editorials han de viure del llibre infantil i juvenil que els catalanistes, que són pocs però gairebé tots mestres, els fan llegir. És un món irreal.

Un país que no existeix. Una extravagància. Un món irreal. Conclusió: el País Valencià té un problema, i es diu 4%.

Wendy ja vola sola

Dijous a la nit la Negra y Criminal es va convertir en un dels indrets més segurs de tota Barcelona. Els nombrosos assistents a la presentació de La nit que Wendy va aprendre a volar (entre els quals hi havia dos excelsos tirantafotredors, Josep Millo i Enric Lluch) estaven rodejats de mossos d'incògnit (inclosa la inspiradora del personatge), membres del cos de seguretat de Joan Saura, i fins i tot el cap de la policia de la ciutat comtal. Un luxe, vaja!

El conseller Saura, que hi va acudir puntual i amb els deures ben fets (no m'imagine una "estampa" així a València), va destacar en la seua intervenció una frase del llibre: "Has de besar molts gripaus abans de trobar el teu príncep blau", sentència que va llegir també en clau política...

Un personatge extraordinari, la Wendy, que ha elevat el cos dels mossos d'esquadra a categoria literària. Li desitgem una vida molt, molt llarga.

Actualització 20/4/07: la crònica d'El Punt.

Una nit amb Wendy

Aquest dijous a les 19,30 h, s'hi presenta, a la llibreria Negra i Criminal de Barcelona, La nit que Wendy va aprendre a volar, novel·la amb la qual Andreu Martín va guanyar per unanimitat l'última (i disputada) edició del Premi Bancaixa.
L'obra està protagonitzada per Wendy Aguilar, una mossa d'esquadra que en una sola nit haurà d'enfrontar-se a uns assassins perillosos i al seu propi destí. Una novel·la de gènere, policíaca pels quatre costats. D'ací que l'acte compte amb la intervenció del superior més alt de Wendy: el conseller d'Interior Joan Saura.

El preu de ser valencians

Partint d'un dels llibres de moda, El preu de ser catalans (en el qual, com assenyalava Vicent Alonso, només s'hi dediquen dues línies al "cas valencià"), Invasió subtil fa una reflexió oportuna i necessària sobre la progressiva i potser crònica, definitiva desaparició del llibre en català a les llibreries valencianes.
Aprofite l'avinentesa per recomanar-vos també aquest altre apunt previ que el complementa, i on enllaça amb un article de Joan-Elies Adell publicat a l'Avui, en el qual el poeta deia amb amargor:

"No hi ha, del Sénia cap amunt, voluntat clara de dir, als valencians, quin paper hem de jugar en això de la "cultura catalana". Pareix que només servim per sumar a l'hora de fer el recompte total dels catalanoparlants, per rescatar les obres clàssiques de l'època medieval i treure pit de tradició literària i, de tant en tant, per comptar amb algú de nosaltres i calmar consciències. En el fons som una molèstia."

No crec que ningú ens haja de dir què hem de ser de majors, però sí que fa cada vegada més la impressió que, com ja ho vam apuntar ací, els valencians hem quedat reduïts (alguna vegada hem estat res més?) a un tros de territori en els mapes de l'oratge. Perdó, del temps.

"Les tres bessones"

Sembla impossible, però enmig d'aquest tràfec festiu, la premsa duu també alguns articles d'interés. Xavi Ayén continua acostant-nos els premis Nobel dels últims anys en entrevistes exclusives esplèndides. Orhan Pamuk li confirma que s'ha exagerat desmesuradament sobre el seu suposat exili i li avança el tema de la novel·la que està ultimant: El museu de la innocència serà una obra ambiciosa, "una atrevida exploració, un intent d'esbrinar el que significa l'amor". El suplement Magazine publicarà el dia 22, la vespra del Sant Jordi, l'entrevista completa. L'esperem amb deler.

L'Avui també parla d'Orhan Pamuk, i de nou obvia esmentar res d'aquella gran notícia que avançàrem en aquest bloc fa ja vora tres mesos. Sinèrgies de grup?

Precisament de concentració editorial en parla extensament El Periódico. Un primer article se centra en els tres grans grups, 62, RBA i Ara Llibres, que ací anomenen vés a saber per què "les tres bessones":

"La competència es veurà en l'assaig, el llibre d'actualitat, la literatura infantil, el bestseller de disseny i la narrativa traduïda. Un símptoma del discret moment que viu la narrativa catalana. El repte és un canvi de rumb comercial, amb títols i col·leccions dissenyats després d'estudiar el mercat, per ampliar un públic escàs: avui només el 15% de les vendes a Catalunya corresponen a títols en català."

M'agrada això del "bestseller de disseny". Què punyetes serà? Jo en vull un!

Un segon article dóna veu a algunes "petites editorials" (on són, doncs, les "mitjanes"? Han desaparegut? No han existit mai? Tornaran alguna vegada?). Aquests segells acaren el moment "expectants, amb cert escepticisme i plena confiança en si mateixes". Tot i que algun editor es mostra "una mica preocupat"...

La catosfera, un poc més freda (II)

La catosfera, com quan va tancar Toni Cucarella el seu bloc (reobert i, en certa manera, ampliat fa poc), s'ha quedat de nou un poc més freda. En uns dies han desaparegut dos blocs que acostumava a seguir amb molta freqüència.

Esperança Camps ha silenciat l'Ulyse, com d'alguna manera premonitza a la seua última novel·la, Eclipsi. Ara aquella bitàcola ha estat destruïda per complet, inaccessible potser per sempre. De la seua banda, l'històric L'aeroplà del Raval va fer dilluns el seu últim vol. La seua pilot confessa que quaranta mesos són suficients: "Val més aterrar a temps que estavellar-se". Prenc bona nota; tot cansa. Sort que, com diu Tina en un comentari al bloc de l'amic Subal, "Només plega L'aeroplà, no la Tina". Així doncs, continuarem llegint a Tina i a Esperança, però en altres àmbits.

Acabeu de marxar i ja us trobem a faltar.

TV3 també és culpable

Aquests dies s'ha parlat molt dels "culpables" de la decisió del govern valencià de tancar-nos les emissions de TV3. Òbviament, en la pole position està el PP autòcton, les raons electoralistes i el desig de guanyar-se la caverna (ja és fort que tancar una televisió done vots, ja!).
Les responsabilitats, ací i allà, estan molt repartides i esquitxen la pràctica totalitat de partits que, durant els últims vint anys, han estat incapaços de tancar un acord de reciprocitat (qui veurà Canal 9 a Catalunya?) o del que siga.
Mavi Dolz, valenciana de Russafa i vicerectora de la UOC, fa en aquest vídeo de Vilaweb una reflexió molt i molt oportuna, amb la qual estic completament d'acord: TV3 també és culpable. I és culpable perquè sempre ha viscut d'esquenes al País Valencià, perquè en els seus continguts mai s'ha reflectit la realitat del País Valencià i ha perdut, així, l'oportunitat de tenir una audiència potencial valenciana que ara podria manifestar-se cívicament en contra d'aquesta decisió del PP.
No és una opinió; és un fet. O és que potser hi ha prou amb afegir el territori valencià als mapes del temps?

El Dia de la LIJ

Com cada any des de 1967, en record de l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen, el 2 d'abril se celebra el Dia Internacional de la Literatura Infantil i Juvenil. Aquesta notícia no ocupa tantes pàgines als diaris com el preu que paga [sic] Zapatero pel café, però de segur que té més importància.
El CLIJCAT (abans CCLIJ, encara més impronunciable) ha preparat un fum d'activitats que podeu consultar en aquesta adreça. També la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura ho celebra amb la tradicional guia didàctica, enguany a càrrec d'Enric Lluch i Toni Cabo i a tot color.
Un bon dia per a recomanar, per exemple, aquest bloc dedicat a la LIJ.

Premis dels Escriptors

Ja s'han fet públics els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Me n'alegre molt per la distinció a Francesc Bodí i a la seua extraordinària Havanera. Un motiu més per llegir la millor novel·la valenciana publicada en 2006.
Però em deixa perplex el premi a Cita a Sarajevo en la modalitat... d'assaig! Tan malament anem d'assagistes que hem de guardonar un llibre clarament narratiu en aquesta modalitat? Serà La guerra de quatre també un assaig i jo no me n'havia adonat?