He passat aquests dies angoixat amb No es país para viejos, de Cormac McCarthy, publicat a Mondadori (malauradament, no hi ha traducció al català). Confesse que em va pillar desprevingut. Feia temps (massa temps) que no m'havia enganxat tant una història tan allunyada dels meus gustos lectors, i passava els dies amb ganes que arribara el moment per deixar-me arrossegar per la inquietant obstinació de l'assassí a sou Chigurh i per la fugida suïcida de l'ingenu Moss.
"Si supieras que alguien va por ahí a pie con dos millones de dólares que te pertenecen, ¿en qué momento dejarías de buscar?Gloriós.
Exacto. No existe tal momento."
Un llibre que va directe al fetge, dur i apassionant, violent en la forma i en el contingut (per moments, pensava que acabarien assassinant també l'autor, de tants tirotejos com n'hi ha!), però decebedor en la part final, que em resulta ras i curt incomprensible. El clímax de la història, el vertader final que hauríem trobat en una novel·la convencional (que no és el cas, tot i que ho semble a l'inici) es produeix moltes pàgines abans que el llibre acabe.
Un regust amarg que no eclipsa la percepció global ni fragments memorables com aquests:
Un regust amarg que no eclipsa la percepció global ni fragments memorables com aquests:
"Me pide que crea en lo que dice. Pero es usted quien lo dice."
"Prepárame algo de comer. Mi estómago creee que me han cortado la garganta."
"¿Cómo es que los coyotes no han tocado los cuerpos?
Bell meneó la cabeza. No lo sé, dijo. Supuestamente no comen mexicanos."
"El temor a un enemigo a menudo nos vuelve ciegos a otros peligros, como por ejemplo la silueta que uno mismo proyecta en el mundo."
"Una de las cosas que aprendes cuando te haces viejo es que no todo el mundo envejece contigo."
"Todo se origina cuando se empiezan a descuidar las buenas maneras. En cuanto dejas de oír Señor y Señora el fin está a la vuelta de la esquina."
5 comentaris:
A mi em passa amb alguns llibres d'aquest estil, des que vaig descobrir que hi ha autors genials que cultiven aquest gènere. Quan t'hi endinses, ets al món fosc dels assassins o dels qui cerquen, s'obre una finestra al desconegut que de tant en tant t'etziba una frase genial que et canvia la mirada. Me'l compraré!
Totalment d'acord amb la teva ressenya. És un gran llibre, i malgrat tot, és el que menys m'ha agradat de'n Cormac McCarthy (només he llegit aquest, Blood Meridian i The Road, però). Molt recomanables tots.
La meua pregunta és: què fa un editor quan li cau a les mans un bon original d'una temàtica allunyada dels seus gustos lectors? Només si és genial té possibilitats des ser publicada, perquè en altre cas serà poc valorada? Que conste que és només curiositat, no en tinc ni idea de l'assumpte.
Per una altra banda, aquestes frases "genials" són perilloses. Ara mateix estic llegit una novel·la amb un gran nombre de frases "genials" (o com a mínim molt ocurrents) que només fan que adobar mínimament el desgavell general. Les genialitats, o estan ben inserides en un context coherent o no passen de la simple "boutade".
Siga com siga, ´has fet que em pique la curiositat i em compraré aquest llibre. Fa temps que no llig res d'aquesta temàtica.
La traducció al català es distribuirà a partir del dia 26.
Salutacions cordials.
Confie no defraudar les expectatives que he creat, Zel. Com deia, em desconcerta la part final, però fins eixe punt he tocat el cel amb els dits. No puc demanar més. I ja veus el que ens diu El Llibreter (gràcies!): a partir de demà estarà també en català (en 62, imagine). Estàs de sort!
Jo és l'únic que he llegit fins ara de McCarthy, Membrillu, però no serà l'últim, no.
Bona pregunta, Gínjol. Els editors tenim gustos propis i manies també, com tot el món. Hi ha temes que, d'entrada, ens causen rebuig, i d'altres que, ja d'entrada, acollim amb bons ulls. Però això només és el principi: si el llibre és bo i l'editor el sap apreciar, la cursa està guanyada a favor del lector, que és qui sempre en surt guanyant.
Publica un comentari a l'entrada