IntraFrankfurt (L'Odissea) III - Canviar la realitat amb l'escriptura

L'article comença ací i continua ací.

Canviar la realitat amb l’escriptura
En el seu exquisit discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura, l’autor turc Orhan Pamuk (recordem que Turquia, amb estat i premi Nobel, serà la convidada d’honor a Frankfurt aquest 2008) reconeixia que un dels principals motius que l’espenten i l’animen a escriure és perquè “només canviant la realitat puc assimilar-la”. Això, però, no és suficient.
Fa poc, un autor valencià de llarga trajectòria em confessava que l’única eixida que li veia al seu treball és guanyar premis literaris, perquè ni amb les vendes dels seus llibres ni amb l’escassa repercussió als mitjans de comunicació que pot tenir una obra escrita en valencià, ni amb la insuficient (quasi inexistent) crítica literària que hi ha (constructiva i fonamentada, s’entén) i que l’ajudaria a créixer com a escriptor, amb res de tot això podia compensar les hores, els dies, els mesos de tenaç escriptura i reescriptura, temps manllevat a la família, als fills, a les persones que estimes.
Un moment delicat de crisi no creativa, sinó anímica o espiritual que ja va afectar fa uns mesos Toni Cucarella, quan va anunciar a Vilaweb que deixava de publicar, i es queixava amb amargor que la cultura catalana “s’ha esmicolat definitivament. [...] I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica.” Poc abans, Ferran Cremades, guanyador dels premis Prudenci Bertrana, el Joanot Martorell i, en dues ocasions, del Sant Jordi, va trencar el seu llarg silenci editorial per publicar una novel·la. Aquesta, però, i per primera vegada, estava escrita en castellà. Es tracta de casos aïllats o de símptoma d’una malaltia contagiosa? A hores d’ara no ho sabria dir, però hauríem de trobar a temps la vacuna que permeta prevenir-ne els efectes nocius de la seua expansió.
D’altra banda, els escriptors i escriptores valencians al voltant de la trentena que hagen publicat alguna obra destacada en els últims anys (especialment en l’àmbit de la narrativa i l’assaig) es podrien comptar amb els dits d’una mà i ens en sobrarien més de la meitat. I això tampoc és anecdòtic. El fet que el premi El Lector de l’Odissea haja quedat desert per primera vegada en la seua trajectòria “amb l’objectiu de preservar el prestigi assolit per l’únic premi de lectors que es convoca al país”, com expressen els organitzadors a la web, és també un nou toc d’atenció.
En aquest context resulta, doncs, especialment interessant incentivar l’aparició de noves veus, especialment joves, i premiar l’excel·lència, que implicaria no només els llibres de qualitat literària indubtable, sinó també els que tenen aquella estranya qualitat de “crear” lectors, llibres amb capacitat d’arribar a un públic nombrós. Entre aquests hem de fer un esment especial als adreçats a infants i joves. Fa poc el CLIJCAT va elaborar un manifest que signàrem la majoria dels editors que publiquem LIJ. M’agradaria rescatar ací breument la queixa que hi expressàvem (una vegada més) per la invisibilitat de la literatura infantil i juvenil, que només es trenca quan apareix un bestseller, quan intervenen fortes campanyes mediàtiques o en un parell de dates assenyalades al llarg de l’any, així com la necessitat vital que la LIJ s’incorpore en el dia a dia d’infants i joves amb la implicació de TOTS: editors, escriptors, il·lustradors, llibreters i bibliotecaris…, però també de pares i mares, escoles, institucions, mitjans de comunicació...
Tornant al tema dels premis, potser cal recordar que poden i deuen quedar deserts quan no es troba, entre les presentades, una obra que destaque per algun motiu temàtic, estilístic o, en tot cas, estrictament literari. Posats a demanar, demanem també més imaginació a les escasses institucions o empreses que volen invertir en cultura literària: hi ha més opcions a banda de la creació de nous guardons literaris! Aquestes jornades de Vilafranca en són un bon exemple.

Literatura catosfèrica
S’ha parlat molt dels autors convidats a Frankfurt i dels actes programats i poc de la feina soterrada però sovint efectiva que s’ha fet amb l’excusa o motiu de la Fira del Llibre per excel·lència. Cal lloar especialment les interessants jornades formatives programades per a les editorials, tot i que s’acumularen a final d’any (poca previsió) i es feren totes a Barcelona (hi ha vida a la perifèria!).
Una de les que més èxit va tenir (i, de fet, s’ha repetit) és la de “Màrqueting online del llibre”, impartida per Javier Celaya. I està molt bé que siga així perquè, en conjunt, el sector està prou lluny de l’evolució que estan experimentant, en aquest camp, altres països del nostre entorn. Som un mercat petit, però hem d’actuar amb ambició, i la xarxa 2.0 és una opció gens menyspreable de difusió, publicitat, promoció i màrqueting a la que els editors no podem renunciar.
Els blocs, per exemple, s’estan convertint en el modern “boca a boca” o “boca-orella”, un canal dinàmic mitjançant el qual cada vegada més gent de procedència i interessos diversos s’informa i, sobretot, opina i comparteix recomanacions. I, des del punt de vista de la creació, és un focus d’ebullició permanent i una font inesgotable d’idees i material per a nous llibres. Biel Mesquida afirma que en la catosfera “es fa una part essencial de la literatura del present”, i el blocaire Toni Ibàñez rebla el clau en assegurar que la literatura catalana “serà catosfèrica o no serà”. La Catosfera, especialment la catosfera literària, bull, com la cassola al forn ausiasmarquiana, de creativitat. Una creativitat que, com altres virtuts de la xarxa social 2.0, s’ofereix gratuïtament als internautes. Guanyar presència a Internet és una estimable opció de futur per a escriptors i editors.

[Continuarà...]