Heus ací el text d'un servidor inclòs al llibre col·lectiu La literatura catalana després de Frankfurt, que recull les ponències de les Jornades El Lector de l'Odissea celebrades en febrer a Vilafranca. Per la seua extensió (i perquè en estiu no tenim més pa per alimentar la criatura), el reproduïrem en diversos apunts.
“Després de tanta polèmica pública, de tanta crítica i de tanta satisfacció, de tants articles, declaracions, debats, discursos i altres penes i alegries patriòtiques, vejam si posem una mica de seny.” Són paraules de Joan Francesc Mira que semblen haver inspirat els organitzadors d’aquestes jornades, als quals agraïsc d’entrada la seua amable invitació a participar-hi. Només des de la calma i la reflexió podrem traure l’aigua clara i avançar cap a la consolidació de la cultura literària que compartim catalans, valencians i balears. I aquest és l’objectiu principal d’aquesta lloable iniciativa.
Parlar de l’estat de la literatura catalana després de la Fira del Llibre de Frankfurt implicaria que aquesta cita internacional ens ha canviat d’alguna manera, i no crec que siga cert. Recorde aquells dies a la ciutat alemanya com un miratge, quasi com el Paradís, on els polítics no només no tenien por de veure’s en contacte amb els escriptors, sinó que fins i tot hi buscaven la foto. Els mitjans de comunicació de Catalunya estaven per tot arreu i segurament aconseguirien transmetre aquells dies el mateix que Canal 9 amb l’America’s Cup: que l’univers sencer estava pendent de nosaltres.
Activitats, exposicions, taules redones, conferències, xarrades i trobades de tot tipus se succeïen o se solapaven en aquell raconet del pavelló 5.1 on les nostres lletres tractaven de cridar l’atenció d’agents i editors d’arreu del planeta. Hi havia poc de públic amb aparells de traducció, ja m’enteneu, però, en compensació, el món ens va dedicar els 5 minuts de glòria que tanta inversió i tants esforços, tantes polèmiques i tires-i-arronses va meréixer. Tornàrem cofois tots.
Diu Mira en el mateix article d’El Temps d’on hem extret les paraules prèvies, que els qui participem de la cultura catalana tenim “l’actitud dels pobres, precisament perquè som pobres, perquè estem acostumats a no ser quasi res dins de les pròpies fronteres (qualssevol que siguen aquestes fronteres), i per tant tota ocasió de lluïment ens pot fer fugaçment feliços. Llavors confonem fàcilment una fira de llibres i d’editorials amb una mena de circ universal, d’aparador que el món sencer contempla.” I molts ja hem comprovat que això no és ben bé així. D’altres, ni abans ni després no ho han volgut veure.
Una vegada apagats els focus que ens enlluernaven, ens podem tornar a veure amb la llum natural i, potser, fins i tot coincidir que, malgrat la importància innegable de l’esdeveniment, no hi havia per a tant. Frankfurt no ha canviat la literatura catalana, però qui sap si ha influït en la percepció que en tenim nosaltres de nosaltres mateixos. I no em referisc només als que ens dediquem a la cosa de la ploma i el paper, sinó als lectors (que no a “la gent”) en general.
Horror: definim la cultura catalana
La polèmica primera sobre què és i què no és cultura catalana és ben significativa d’un estat de coses que, lamentablement, no hem resolt encara i que potser (malauradament) no resoldrem mai. Vist des de València, on ens dirigeixen polítics que no només celebren el tancament dels quatre canals públics de la CCRTV, sinó que hi col·laboren activament, l’expressió “cultura catalana” resulta llunyana, no sé si dir ja “estranya”. El ben cert, també, és que massa sovint s’ha transmés la idea potser no premeditada però sí interioritzada amb naturalitat, que la convidada d’honor a Frankfurt era Catalunya, i no la cultura que Catalunya comparteix amb altres territoris. O aquest efecte m’ha fet a mi.
Siga com siga, els esforços humans i econòmics que s’han invertit per donar a conéixer a l’estranger alguns autors escollits han contribuït a situar la cultura catalana entre les cultures del món. I això, per si sol, ja és una fita. Perquè, sí, és cert, ningú de nosaltres recordarà res del que van fer, en els últims anys, països convidats com ara Corea o l’Índia, però tots sabíem prèviament que els coreans i els indis tenien i tenen una cultura pròpia, tot i que la ignorem en bona mesura. Però quants editors a Finlàndia, Hongria o el Canadà no hauran descobert ara, gràcies a l’impuls de Frankfurt, que hi ha una “cosa” singular i universal anomenada Cultura Catalana, signifique això el que signifique? I bé sabem que conéixer l’existència d’una “cosa” és el primer pas (imprescindible) per mostrar una mínima curiositat al respecte. Això, remarquem-ho abans de continuar, ho hem aconseguit.
Si treballem per mantenir viva la flama del desig (i ací hi ha molta feina a fer), els rendiments seran molt més productius en el futur. Comptem amb avals tan importants com els èxits d’Albert Sánchez Piñol, Maria Barbal o Jaume Cabré o, en l’àmbit de la literatura infantil, Les Tres Bessones. Són la punta de llança que tota literatura necessita, les credencials que podem exhibir per tractar de divulgar l’extraordinària feina dels nostres millors creadors.
Tant de bo que, tot plegat, servira per apujar l’autoestima dels lectors autòctons i que poguera contribuir a enfortir les nostres lletres també de portes endins. És l’efecte “IntraFrankfurt”, al qual, roda i volta, tornaré en aquest escrit.
Ara tenim un bon grapat d’autors i d’editors que han viatjat i que, en un únic recinte, han pogut contemplar i admirar l’aclaparadora oferta mundial de llibres. Aquesta experiència, per força, ha de ser enriquidora, perquè en la mateixa mesura que hem d’exportar la nostra creativitat, també hem de ser capaços d’incorporar el més destacat del panorama internacional. En aquest sentit, les traduccions a la nostra llengua no només de bestsellers o d’autors reconeguts, sinó de tot aquell que tinga res a dir-nos, són imprescindibles. Val a dir que en els últims mesos han sorgit iniciatives en aquest camp tant des dels grans grups (com és el cas de l’editorial L’Avenç dins d’RBA) com segells nous (Adesiara, Accent) amb empenta i convicció i alguns títols notables en els seus llançaments respectius. Bon senyal.
Un balanç positiu
El balanç de Frankfurt 2007, doncs, amb llums i ombres, és clarament positiu tot i que, com diu Joan Francesc Mira en l’article citat, “un premi Nobel fa molt més per la projecció d’una llengua o d’una literatura que deu fires de llibres, de Frankfurt o Guadalajara”. En aquest sentit es va pronunciar també el vicepresident de la Generalitat Catalana, Josep-Lluís Carod Rovira, durant la Nit de Santa Llúcia. En el seu discurs va proclamar (sense rubor) que si Catalunya tinguera un estat propi ja tindria un premi Nobel de literatura.
És ben notòria la tendència dels polítics a l’exageració i l’autobombo, els hi va amb el sou, però ja va bé que puguem transmetre aquest optimisme a la societat, aquesta confiança que tenim molts autors bons i alguns de certament extraordinaris; autors que són traduïts i llegits ací i a fora; autors que treballen tenaçment perquè la nostra siga una llengua viva, útil per a comunicar, emocionar, entretenir i reflexionar. En tenim, és innegable, i hem de treballar perquè siguen més coneguts o ens trobarem (ens trobem ja) amb la paradoxa que autors catalans de vendes envejables a Alemanya resulten absolutament desconeguts per als lectors potencials al sud del Sénia.
Parlar de l’estat de la literatura catalana després de la Fira del Llibre de Frankfurt implicaria que aquesta cita internacional ens ha canviat d’alguna manera, i no crec que siga cert. Recorde aquells dies a la ciutat alemanya com un miratge, quasi com el Paradís, on els polítics no només no tenien por de veure’s en contacte amb els escriptors, sinó que fins i tot hi buscaven la foto. Els mitjans de comunicació de Catalunya estaven per tot arreu i segurament aconseguirien transmetre aquells dies el mateix que Canal 9 amb l’America’s Cup: que l’univers sencer estava pendent de nosaltres.
Activitats, exposicions, taules redones, conferències, xarrades i trobades de tot tipus se succeïen o se solapaven en aquell raconet del pavelló 5.1 on les nostres lletres tractaven de cridar l’atenció d’agents i editors d’arreu del planeta. Hi havia poc de públic amb aparells de traducció, ja m’enteneu, però, en compensació, el món ens va dedicar els 5 minuts de glòria que tanta inversió i tants esforços, tantes polèmiques i tires-i-arronses va meréixer. Tornàrem cofois tots.
Diu Mira en el mateix article d’El Temps d’on hem extret les paraules prèvies, que els qui participem de la cultura catalana tenim “l’actitud dels pobres, precisament perquè som pobres, perquè estem acostumats a no ser quasi res dins de les pròpies fronteres (qualssevol que siguen aquestes fronteres), i per tant tota ocasió de lluïment ens pot fer fugaçment feliços. Llavors confonem fàcilment una fira de llibres i d’editorials amb una mena de circ universal, d’aparador que el món sencer contempla.” I molts ja hem comprovat que això no és ben bé així. D’altres, ni abans ni després no ho han volgut veure.
Una vegada apagats els focus que ens enlluernaven, ens podem tornar a veure amb la llum natural i, potser, fins i tot coincidir que, malgrat la importància innegable de l’esdeveniment, no hi havia per a tant. Frankfurt no ha canviat la literatura catalana, però qui sap si ha influït en la percepció que en tenim nosaltres de nosaltres mateixos. I no em referisc només als que ens dediquem a la cosa de la ploma i el paper, sinó als lectors (que no a “la gent”) en general.
Horror: definim la cultura catalana
La polèmica primera sobre què és i què no és cultura catalana és ben significativa d’un estat de coses que, lamentablement, no hem resolt encara i que potser (malauradament) no resoldrem mai. Vist des de València, on ens dirigeixen polítics que no només celebren el tancament dels quatre canals públics de la CCRTV, sinó que hi col·laboren activament, l’expressió “cultura catalana” resulta llunyana, no sé si dir ja “estranya”. El ben cert, també, és que massa sovint s’ha transmés la idea potser no premeditada però sí interioritzada amb naturalitat, que la convidada d’honor a Frankfurt era Catalunya, i no la cultura que Catalunya comparteix amb altres territoris. O aquest efecte m’ha fet a mi.
Siga com siga, els esforços humans i econòmics que s’han invertit per donar a conéixer a l’estranger alguns autors escollits han contribuït a situar la cultura catalana entre les cultures del món. I això, per si sol, ja és una fita. Perquè, sí, és cert, ningú de nosaltres recordarà res del que van fer, en els últims anys, països convidats com ara Corea o l’Índia, però tots sabíem prèviament que els coreans i els indis tenien i tenen una cultura pròpia, tot i que la ignorem en bona mesura. Però quants editors a Finlàndia, Hongria o el Canadà no hauran descobert ara, gràcies a l’impuls de Frankfurt, que hi ha una “cosa” singular i universal anomenada Cultura Catalana, signifique això el que signifique? I bé sabem que conéixer l’existència d’una “cosa” és el primer pas (imprescindible) per mostrar una mínima curiositat al respecte. Això, remarquem-ho abans de continuar, ho hem aconseguit.
Si treballem per mantenir viva la flama del desig (i ací hi ha molta feina a fer), els rendiments seran molt més productius en el futur. Comptem amb avals tan importants com els èxits d’Albert Sánchez Piñol, Maria Barbal o Jaume Cabré o, en l’àmbit de la literatura infantil, Les Tres Bessones. Són la punta de llança que tota literatura necessita, les credencials que podem exhibir per tractar de divulgar l’extraordinària feina dels nostres millors creadors.
Tant de bo que, tot plegat, servira per apujar l’autoestima dels lectors autòctons i que poguera contribuir a enfortir les nostres lletres també de portes endins. És l’efecte “IntraFrankfurt”, al qual, roda i volta, tornaré en aquest escrit.
Ara tenim un bon grapat d’autors i d’editors que han viatjat i que, en un únic recinte, han pogut contemplar i admirar l’aclaparadora oferta mundial de llibres. Aquesta experiència, per força, ha de ser enriquidora, perquè en la mateixa mesura que hem d’exportar la nostra creativitat, també hem de ser capaços d’incorporar el més destacat del panorama internacional. En aquest sentit, les traduccions a la nostra llengua no només de bestsellers o d’autors reconeguts, sinó de tot aquell que tinga res a dir-nos, són imprescindibles. Val a dir que en els últims mesos han sorgit iniciatives en aquest camp tant des dels grans grups (com és el cas de l’editorial L’Avenç dins d’RBA) com segells nous (Adesiara, Accent) amb empenta i convicció i alguns títols notables en els seus llançaments respectius. Bon senyal.
Un balanç positiu
El balanç de Frankfurt 2007, doncs, amb llums i ombres, és clarament positiu tot i que, com diu Joan Francesc Mira en l’article citat, “un premi Nobel fa molt més per la projecció d’una llengua o d’una literatura que deu fires de llibres, de Frankfurt o Guadalajara”. En aquest sentit es va pronunciar també el vicepresident de la Generalitat Catalana, Josep-Lluís Carod Rovira, durant la Nit de Santa Llúcia. En el seu discurs va proclamar (sense rubor) que si Catalunya tinguera un estat propi ja tindria un premi Nobel de literatura.
És ben notòria la tendència dels polítics a l’exageració i l’autobombo, els hi va amb el sou, però ja va bé que puguem transmetre aquest optimisme a la societat, aquesta confiança que tenim molts autors bons i alguns de certament extraordinaris; autors que són traduïts i llegits ací i a fora; autors que treballen tenaçment perquè la nostra siga una llengua viva, útil per a comunicar, emocionar, entretenir i reflexionar. En tenim, és innegable, i hem de treballar perquè siguen més coneguts o ens trobarem (ens trobem ja) amb la paradoxa que autors catalans de vendes envejables a Alemanya resulten absolutament desconeguts per als lectors potencials al sud del Sénia.
[Continuarà...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada