Tirant a la platja

Em trobe provisionalment a uns metres de Marina d'Or, la macrourbanització més coenta del món. A la vora de la platja, doncs, he trobat temps (per fi!) per llegir Kafka en la orilla, la novel·la de Haruki Murakami que tenia pendent des dels temps de mariacastanya. [Per si cal un aclariment (cal?), he llegit l'edició en castellà que em van regalar; i ben agraït, que valia 24 euros!]
Una lectura hipnòtica i absorbent que m'ha tingut enganxat en un món irreal (més irreal encara que Marina d'Or) durant 4 dies. En arribar a un final (per a mi) decebedor i impropi, he quedat amb més interrogants que respostes. Amb milers de caps solts voltant-me el cervell pense que, per contar el pas de l'adolescència a l'edat adulta del protagonista no feien falta tantes metàfores inexplicables, buides de sentit la majoria. Però, alhora, el vell Nakata (un d'aquells personatges que fan gran una novel·la enlluernadora però no extraordinària) continua amb vida dins meu i em sembla que m'acompanyarà molt de temps.

Cerque opinions a la xarxa i trobe de tot: des d'expressions com ¡Vaya petardo! fins llibreters que consideren que ens reconcilia amb la millor literatura de tots els temps o aquest "Una obra maestra envuelta en papel de bestseller". Siga com siga, jo m'ho he passat molt bé llegint-la.

"Vuelvo a la sala de lectura, me siento en el sofá, regreso al mundo de Las mil y una noches de Burton. Y el mundo real a mi alrededor se va borrando poco a poco igual que las imágenes de la pantalla en un fade out. Me quedo solo. Me adentro en el mundo que late entre las páginas. No hay nada que me guste más."