Exportant talent (literari) en temps de crisi (econòmica)

La fira del llibre de Bolonya es presenta enguany un poc més buida del que és habitual. Si més no, al pavelló 29, on hi som, entre molts altres, els editors que publiquem en llengua catalana. O potser és que estaven tots encara de falles. O celebrant el dia del pare. Vés a saber! En tot cas, a les fires cal anar amb l’agenda preparada per garantir traure’n el màxim profit.

Els qui hi anem amb el noble però agosarat objectiu de “vendre” (drets, coedicions, coimpressions, projectes… el que siga!) no ens movem del seient en tot el dia, amb un “appointment” concertat cada mitja hora. Tampoc escoltem més relats que els nostres propis. Tot i això, és un punt de vista privilegiat: et permet compartir amb editors d’arreu del planeta la il·lusió i el treball dels escriptors i il·lustradors que t’han confiat el fruit del seu treball. I conéixer de primera mà la seus reacció professional sincera. Amb el temps limitat i molt pendent per veure, si el que expliques no interessa, et tallen a l’instant. Educadament, però sense més contemplacions.

Comences el dia amb una perspectiva inquietant: vora una vintena de reunions preparades i les prestatgeries que no arriben. La primera cita, a primera hora, falla. Envoltat de caixes sense obrir, penses (sense gosar verbalitzar-ho) que allò  és un mal averany. Un desastre, vaja. Però hora i mitja més tard, el ritme s’accelera: la teua incombustible companya de viatge ho ha arreglat tot, les prestatgeries estan al lloc amb els llibres ben arregladets, i ja has venut un títol a un editor lituà. Et fas un tallat ràpid a l’stand de l’AELLC per celebrar-ho (i no defallir). I continues.

A mesura que avança la jornada molts col·legues de països que potser mai visitaràs lloaran novel·les i col·leccions que els presentes. Una editora et confessarà sense immutar-se que només publiquen novel·les “que es puguen resumir en una línia”. I tu callaràs el que penses (per a què vols un llibre sencer si el pots contar tot en una frase?), però et poses les piles i sintetitzes com mai abans. Alguns et demanaran mostres, i altres, que els envies obres en PDF. Uns pocs s’atreveixen a sol·licitar ja preus (vol dir que els interessa de veritat el que els oferies). I el to de la fira canvia i s’obrin noves perspectives. Xinesos, irlandesos, quebequesos, holandesos, alemanys, brasilers i (oh, my God!) grecs (fins i tot el súmmum: nordamericans!!) han demanat pressupostos. Saps que queden encara dies per davant, i tota la feina posterior de recomposició i gestió de tot plegat. Però no estàs sol (impossible estar-ne!) i que el postBolonya fluïrà per concretar negocis que amb sort faran un poc més internacional l’enorme talent dels nostres millors creadors.

Mentre enfiles l’eixida, en companyia d’amics de l’ofici, no pots evitar mirarl’espai on l’any passat estava l’Associació d’Editors del País Valencià. Per primera vegada en una dècada llarga, l’AEPV no disposa d’stand propi. Més conseqüències dels retalls. I tot un símbol: ara el que queda de la representació valenciana s’ha integrat en l’stand col·lectiu dels editors espanyols. On estava l’AEPV ara hi ha una empresa índia. I no acabes de saber en quin punt està la deslocalització, si és real o només simbòlica. El cas és que aquesta representació històrica s’ha difuminat. Qui sap si per sempre.

I quan arribes a l’hotel, després d’una grappa fugissera, decideixes posar-ho per escrit. Ni que siga per recordar que aquell primer dia de fira havia caigut 19 de març, la nit de la cremà a la València que ja t’enyores.

Article publicat a l'ARA el 20/03/12.