La humiliació del silenci

La nostra societat té el vici nefast d’ocultar allò que no interessa. Com si negant-los, els problemes deixaren d’existir o se solucionaren sols. Les factures que ixen ara de la profunditat dels calaixos municipals, els contractes públics però alhora confidencials amb arquitectes de renom o empresaris que tenen la fórmula inconfessable per enriquir-se, les comissions d’investigació que són vetades, les manifestacions que es volen reduir a colp de porra... Però tot això empetiteix al costat del silenci humiliant que ha acompanyat durant dècades el drama indigne dels xiquets furtats durant el franquisme. Costa d’imaginar un dolor més profund que el d’una mare a qui li arrabassaren el fill de les mans en el moment del part pel simple fet de ser més pobre o menys de dretes que les famílies que se’ls quedaven (sovint, comprats) i els criaven com a propis. No es pot imposar una condemna més llarga i més amarga a unes persones (mares i pares, fills i filles) que han vist truncada la seua existència, alterada per sempre més, esbiaixada sense pietat per la despòtica actuació dels qui regentaven o combregaven amb la dictadura.

Llegir i escoltar el relat dels afectats, com podem fer al documental Torneu-me el fill!, posa els pèls de punta. Una mare que confessa entre plors “yo le supliqué a las monjas que me devolvieran a mi hijo y me dijeron que ya no podían” trenca el cor. Però no a tots. Fa uns dies, Esquerra Unida, de la mà de la diputada Esther López, va presentar una proposta no de llei per impulsar una comissió d’investigació dels casos denunciats al País Valencià i crear un banc d’ADN que creue les dades dels afectats. PSPV i Compromís donaren suport a la iniciativa. El PP la tombà. En aquell ple de la vergonya, el president de les Corts va voler censurar Mònica Oltra quan esmentà que sor Aurora (que va rebre el títol de filla adoptiva de la ciutat de València de mans de Rita Barberà el passat octubre) nega informació a les persones que es concentren a les portes de la Casa Cuna Santa Isabel cada primer dissabte de mes per reunir pistes sobre la identitat real dels xiquets donats en adopció en aquella època tenebrosa. El president del crucifix declarà “indecorosa” la referència, perquè segons diu, a les Corts no s’hi pot parlar de persones o institucions que estan presents allà (fet que exclouria del debat parlamentari qualsevol tema tret de l’endogàmia o l’antropofàgia política). El vídeo d’aquell instant, amb el socialista Juan Soto exterioritzant la ràbia per la injustícia, retrata molt bé la baixesa moral d’una classe dirigent que no pot suportar la transparència. Finalment, la tenacitat de l’oposició ha aconseguit que el PP rectifique i pacte amb la resta de grups la creació d’una comissió interdepartamental per esclarir les adopcions il·legals i els robatoris de nadons d’aquell període no tan llunyà. És un primer pas per reconéixer uns fets que haurien de ser resolts amb la màxima urgència. Tancar els ulls davant l’evidència d’un delicte és d’una profunda indignitat. Si no en parlem, si no esclarim aquest passatge punyent (i viu) de la nostra història recent, no farem sinó agreujar la tragèdia. Tipus mòbils 73. Publicat a L'Informatiu el 13/03/12.