Matar el socialisme valencià

Puig agraïnt a Alarte "tot el que ha fet". Foto oficial (sí, de veritat) a la web del PSPV.

Sura en l’ambient (no cal ser molt perspicaç per detectar-ho) una ànsia bastant generalitzada i indissimulada per soterrar el PSPV abans d’hora. En els dies previs al congrés que els socialistes valencians han realitzat aquest cap de setmana a Alacant, un vídeo d’El mundo palesava que l’estat d’autocrítica interna dels exdirigents (inconcebible en cap altre partit) havia arribat al límit de la flagel·lació (o diguem-ne revenja). Joan Ignasi Pla hi afirma: “estem en un punt d’inflexió cap a la irrellevància. [La societat] passa molt del partit socialista”. Quan Ximo Puig va ser escollit a la fi nou secretari general van eixir tot de veus a la xarxa per menysprear la seua capacitat regeneradora, ja que prové de l’època (llunyana) de Lerma. Em fa l’efecte que les opinions contràries a la seua elecció s’haurien repetit amb idèntica melodia si haguera eixit Alarte o qualsevol altre candidat hipotètic (què se n’ha fet de Mata, per cert?). Crítica interna i externa per conduir el PSPV a un atzucac.

Es vol donar la impressió que el socialisme valencià està acabat, i que allò és un projecte irrecuperable. I a mi, que no sóc analista polític ni ho pretenc, em sobta que el segon partit valencià, que triplica ell sol la suma dels diputats de Compromís i EUPV junts, al que van votar en les autonòmiques de fa menys d’un any prop de 700.000 valencians i valencianes, em sobta, dic, que se’l vulga considerar des d’instàncies diverses tan irrellevant o marginal. Perquè no ho és. D’acord que el PSPV està ben lluny de ser el que era, que toca fons en cada nova convocatòria electoral, que hi ha una desafecció creixent entre els seus simpatitzants tradicionals, que han perdut quasi totes les cotes de poder, que el seu treball (incorruptible en la lluita contra la corrupció del PPCV) no s’ha visibilitat ni rendibilitzat en absolut, que no captiva votants joves, que té un discurs difús (quan no contradictori), que no marca agenda, etc, etc. Estic d’acord amb tot això, però no digues blat fins que no estiga al sac i ben nugat.

A la societat valenciana li convé un partit socialista sòlid, que deixe de mirar-se el melic, que redrece el missatge, que es valencianitze, que connecte amb una part de la societat tan àmplia com siga capaç, que ens oferisca propostes de progrés clares, atractives i regeneradores. I que això no siga un impediment perquè la resta de partits d’esquerres consolide i eixample el seu propi camí. Han de recuperar molts vots al PP i guanyar l’abstenció i la desafecció creixents. N’hi ha espai per a tots. Cal determinar en quines proporcions. Haurà d’arribar el dia en què tots plegats, amb les diferències que enriqueixen la nostra societat, però amb uns punts mínims comuns recognoscibles i compartits, assolisquen un camí d’enteniment i creen la il·lusió col·lectiva que propicie el canvi. Perquè el País Valencià futur serà cosa de tres o no serà. Si Ximo Puig i la seua executiva gegantina són capaços de liderar aquest país o es conformen (com els últims anys) amb el paper de comparses passius està per veure. En les seues mans està el seu propi futur, però tots ens hi juguem alguna cosa.


Tipus mòbils 76. Publicat a L'Informatiu el 03/04/12.