Arreglant el món (amb una alemanya)

Amb Carol Borràs, a l'stand de Bromera a la Fira de Bolonya 2012.

Situem-nos primer. Estem a Bolonya, Itàlia, una setmana enrere. Allà s’hi celebra, des de fa mig segle, la fira del llibre infantil i juvenil més important del món. Editors (i il·lustradors) d’arreu del planeta, amb projectes modestos o espectaculars, tracten d’enlluernar la competència i traure el màxim profit econòmic i comercial al fruit de la seua creativitat. És la literatura feta negoci. El far que guia els lectors del futur cap a aventures d’orfes aprenents de mag, amors entre vampirs o universos distòpics. Són quatre dies d’una gran intensitat. Les reunions, planificades d’avantmà, se succeeixen sense interrupció cada mitja hora.

Situem-nos de nou. Estem ja al tercer dia de la fira. Has repetit desenes de vegades els mateixos arguments, sempre amb un somriure que vol ser incitador i còmplice. Però aquella jornada ha començat enrarida. Una editora russa t’ha rebutjat una col·lecció il·lustrada sobre monstres amb una sentència lapidària: “hi ha massa horror al nostre país per publicar llibres de por per als infants”. Restes immòbil. No goses contradir-la. Cerques propostes més alegres per desemboirar l’ambient, però ja és massa tard: res no la convencerà de les bondats del que ofereixes.

Tot seguit ha ocupat el seu seient una editora alemanya. No direm amable, però sí correcta. Alemanya, ja està dit. Un llop amb jaqueta de pell sintètica. Has començat explicant un llibre de cartó perquè els neolectors aprenguen els nombres i, no saps molt bé com, has acabat reflexionant en veu alta sobre el context socioeconòmic a l’Estat espanyol. Et punxava sibil·linament, ara te n’adones. Mentre li mostraves el dibuix d’un pare amb els fills jugant al parc t’ha fet parlar sobre l’atur i t’ha deixat una altra frase per al record: “si haguéreu començat a fer retalls abans, ara no us trobaríeu en eixa situació lamentable”. Ja veus que no parla del pare del dibuix, sinó de milers de pares de carn i ossos que es dilueixen en una estadística que ens situa a la cua d’Europa. Una rèmora. I tu, que el que vols és vendre-li uns llibres per alleugerir el pànic al buit de les llibreries valencianes ofegades pels impagaments de la Generalitat, tractes de reconduir la conversa. Ella, però, que deu estar tipa de les milongues que li han contat editors d’altres països menys endeutats, insisteix a fugir de la fantasia i centrar-se en la realitat. Et narra com van haver d’apretar-se el cinturó fa uns anys, i com això els permet viure ara la mar de contents. “Estalviem, exportem i amb els ingressos de fora financem altres estats”. Et mira amb altivesa natural, un punt de supèrbia innat que et recorda els perdonavides d’Intereconomia. Però el teu somriure és més ampli.

Et pregunta d’on ets, i li contestes amb un filet de veu (amb temor, confessa-ho ara) que de València. “No em sona, on és?”. No et molesta (i això et molesta). Quina sort, trobar-te l’única alemanya que no va seguir les multitudinàries regates de l’America’s Cup! Li pegues alguna patada al mapa per desorientar-la i canvies de tema amb habilitat (la mitja hora pactada està a punt de finir). Al remat, li traus el compromís de considerar un parell de les obres que exhibeixes. Li enviaràs els PDF (ja ho has fet). I, mentre marxa amb el seu abric sintètic, assumeixes el repte de fer l’impossible per vendre-li el que siga. Com siga. Al preu que siga. No aconseguiràs equilibrar la balança comercial bilateral, però arrabassant-li uns pocs euros en la venda invertiràs en orgull patri.

D’immediat canvies el xip. S’acosta una editora grega. Aquesta sí que sap on està València. Ja la imagines preguntant-te per Camps...

Tipus mòbils 75. Publicat a L'Informatiu el 27/03/12.