Potser algun dels hipotètics lectors d’aquestes línies us haureu dedicat en els dies precedents a redolar la mona de pasqua i desconnectar. En les converses amb amics, mentre tiràveu l’arròs a la paella o torràveu xulles, potser haureu fet recompte de quants parats nous hi ha al vostre grup o haureu pontificat, cervesa en mà, sobre la crisi econòmica, les crítiques del bisbe d’Alcalá als homosexuals, la pujada salvatge d’impostos municipals (o això només passa a Carcaixent?) i d’altres qüestions així de banals. Si algú ha pronunciat l’expressió “total per tres trages” l’haureu mirat estranyat, perquè aquell senyor a qui feia referència la dita popular ja no interessa més que als ànecs de l’Albufera i a les lectores del Telva. Els temps canvien a un ritme trepidant, i cal adaptar-se’n.
Heu de saber, però, que mentre manteníeu aquelles xarrades insubstancials, Espanya es trencava. Ho llegíem diumenge de resurrecció al dossier especial de l’ABC: “Juntos somos más y mejores que por separado”. El diari madrileny plantejava als seus lectors “el apasionante reto de reflexionar acerca de esta gran aventura que es España”. La seua tesi és que als problemes d’extrema gravetat que té l’economia espanyola (provocats pels socialistes, indiscutiblement) cal afegir “el desquiciado desafío de los nacionalismos periféricos de Cataluña y el País Vasco” (els valencians no pintem fava en açò, encara). Els artífexs d’aquestes pàgines pamfletàries que rememoren en el fons i en la forma discursos rancis propis d’un altre segle es remuntaven a les coves d’Altamira per justificar l’existència d’una gran (i no sabem si lliure) nació. Al desmuntatge de l’Estat del benestar de Rajoy li diuen “profunda tarea reformista”, i posen la Roja i, per descomptat, el rei i la llengua (el castellà) com a símbols unificadors i “tesoro común”.
I jo, llegint amb un punt masoquista totes i cadascuna d’aquelles frases (especialment l’article “sin unidad, no hay prosperidad”) pensava en l’oblidat concepte de Països Catalans. I en unes declaracions d’Isabel-Clara Simó a aquest mateix mitjà (polèmiques, només cal veure el nombre de comentaris que provocà). Interrogada per la inevitabilitat de la independència, l’escriptora alcoiana respon: “O això o deixem de ser un país i ens dediquem a ser una província”. I, malgrat les discrepàncies que puguem expressar amb altres afirmacions prèvies, aquest colofó final em sembla bastant indiscutible.
Ara com ara, els valencians (i els catalans) no som més que una província espanyola, i els diputats del partit que ens omnigoverna encara (encara!) se’n foten, del mot “país”. Per a l’ABC, suport clau i indestructible de Rajoy, som simples “regiones nacionales [nacionals d’Espanya, està clar], ahora [vol dir, “circumstancialment”] políticamente convertidas en autonomías”. Per això ens poden retallar el pressupost un 34% sense que el molt honorable òbriga la boca, perquè “cal ser lleials”. Si ens descuidem, s’apropiaran i dissoldran la Generalitat, una despesa de totes totes prescindible. Ganes no els en falten. I mentrestant, nosaltres, pensant en la mona de la segona pasqua. Diumenge, a l’hort, farem arròs del senyoret. Esteu convidats.
Tipus mòbils 77. Publicat a L'Informatiu el 10/04/12.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada