24 de març 2012

Convertir l'editor en un animal social

M'agrada molt participar al Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària de la Universitat de València. D'una banda, perquè m'obliga a tornar a posar-me al dia en els avanços (empresarials i tecnològics) del sector; de l'altra, perquè aprenc dels alumnes més espavilats, i l'intercanvi d'opinions amb ells sempre m'obrin perspectives noves.
Aquesta vesprada estava corregint uns treballs que els havia sol·licitat sobre l'ofici d'editar en el segle XXI. A l'apartat final d'un dels escrits hi trobe aquestes cites:
"[...] L'editor ha de tindre en compte aquestos tres factors: que el mercat i la competència han canviat, que el consum d'art com a acte ha canviat i que el propi consumidor ha canviat. [...] Ens sentim incapaços de definir d'una manera taxativa què és el que ha de fer un editor per fer perviure el seu negoci. Si ho sabérem, segurament ja estaríem fent fortuna. Només podem apuntar breument algunes propostes que creiem que podrien funcionar.
El primer és convertir l'editor en un animal social. De res ja no serveix que siga invisible als ulls del consumidor, com ho ha estat fins hores d'ara. L'editor 2.0 ha de conèixer els gustos dels seus clients i clients potencials de la seua pròpia mà, ha d'estar en contacte amb ells i rebre els seus elogis i, sobretot, les seues crítiques. [...] Ha de saber cercar les diferents tendències que provenen de literatures exteriors. [...]
Matisem: l'editor 1.0 ja no és necessari. L'editor 2.0 no només té una gran quantitat de dificultats i obstacles en el camí, també té els reptes i les oportunitats que això suposa."
Doncs això, que fa una bona estona que hi pense, en totes aquestes qüestions. I potser a algú li semblaran òbvies, però jo crec que molts al món editorial encara no les hem interioritzades del tot. Així, però, ens veuen "des de fora"...

20 de març 2012

Exportant talent (literari) en temps de crisi (econòmica)

La fira del llibre de Bolonya es presenta enguany un poc més buida del que és habitual. Si més no, al pavelló 29, on hi som, entre molts altres, els editors que publiquem en llengua catalana. O potser és que estaven tots encara de falles. O celebrant el dia del pare. Vés a saber! En tot cas, a les fires cal anar amb l’agenda preparada per garantir traure’n el màxim profit.

Els qui hi anem amb el noble però agosarat objectiu de “vendre” (drets, coedicions, coimpressions, projectes… el que siga!) no ens movem del seient en tot el dia, amb un “appointment” concertat cada mitja hora. Tampoc escoltem més relats que els nostres propis. Tot i això, és un punt de vista privilegiat: et permet compartir amb editors d’arreu del planeta la il·lusió i el treball dels escriptors i il·lustradors que t’han confiat el fruit del seu treball. I conéixer de primera mà la seus reacció professional sincera. Amb el temps limitat i molt pendent per veure, si el que expliques no interessa, et tallen a l’instant. Educadament, però sense més contemplacions.

Comences el dia amb una perspectiva inquietant: vora una vintena de reunions preparades i les prestatgeries que no arriben. La primera cita, a primera hora, falla. Envoltat de caixes sense obrir, penses (sense gosar verbalitzar-ho) que allò  és un mal averany. Un desastre, vaja. Però hora i mitja més tard, el ritme s’accelera: la teua incombustible companya de viatge ho ha arreglat tot, les prestatgeries estan al lloc amb els llibres ben arregladets, i ja has venut un títol a un editor lituà. Et fas un tallat ràpid a l’stand de l’AELLC per celebrar-ho (i no defallir). I continues.

A mesura que avança la jornada molts col·legues de països que potser mai visitaràs lloaran novel·les i col·leccions que els presentes. Una editora et confessarà sense immutar-se que només publiquen novel·les “que es puguen resumir en una línia”. I tu callaràs el que penses (per a què vols un llibre sencer si el pots contar tot en una frase?), però et poses les piles i sintetitzes com mai abans. Alguns et demanaran mostres, i altres, que els envies obres en PDF. Uns pocs s’atreveixen a sol·licitar ja preus (vol dir que els interessa de veritat el que els oferies). I el to de la fira canvia i s’obrin noves perspectives. Xinesos, irlandesos, quebequesos, holandesos, alemanys, brasilers i (oh, my God!) grecs (fins i tot el súmmum: nordamericans!!) han demanat pressupostos. Saps que queden encara dies per davant, i tota la feina posterior de recomposició i gestió de tot plegat. Però no estàs sol (impossible estar-ne!) i que el postBolonya fluïrà per concretar negocis que amb sort faran un poc més internacional l’enorme talent dels nostres millors creadors.

Mentre enfiles l’eixida, en companyia d’amics de l’ofici, no pots evitar mirarl’espai on l’any passat estava l’Associació d’Editors del País Valencià. Per primera vegada en una dècada llarga, l’AEPV no disposa d’stand propi. Més conseqüències dels retalls. I tot un símbol: ara el que queda de la representació valenciana s’ha integrat en l’stand col·lectiu dels editors espanyols. On estava l’AEPV ara hi ha una empresa índia. I no acabes de saber en quin punt està la deslocalització, si és real o només simbòlica. El cas és que aquesta representació històrica s’ha difuminat. Qui sap si per sempre.

I quan arribes a l’hotel, després d’una grappa fugissera, decideixes posar-ho per escrit. Ni que siga per recordar que aquell primer dia de fira havia caigut 19 de març, la nit de la cremà a la València que ja t’enyores.

Article publicat a l'ARA el 20/03/12.

Frases sísmiques



“Llegint, es troben frases sísmiques.” No, la frase no és meua (ja m’agradaria!), sinó d’Erri de Luca. La seua última obra publicada, Els peixos no tanquen els ulls (Bromera) en té moltes, de frases sísmiques, d’aquelles que t’assalten durant la lectura i et fan aturar-te un instant, reflexionar i interrogar-te. És l’efecte més immediat que provoca la bona literatura.
La nova història de l’escriptor napolità (autobiogràfica, perquè considera un “abús de confiança” inventar relats) ens presenta un xiquet de deu anys “aviciat per la solitud” i atrapat en un cos encara petit, reclòs “dins d’una closca que conté totes les formes futures”. És un gran lector que només creu el que veu escrit, i descobreix el significat de la paraula amor (tantes vegades llegida en volums diversos) de la mà d’una xiqueta escriptora a qui festegen tres xics més durant aquell estiu de trànsit cap a la vida adulta en què també coneixerà les diverses accepcions del concepte de justícia.
Erri de Luca va estar la setmana passada de promoció a Barcelona, i va demostrar que un autor pot arribar a ser exactament com la seua obra: intel·ligent, eloqüent i brillant. A cada frase hi destil·lava un pensament. El xiquet del llibre esdevindrà un activista polític, compromés amb l’extrema esquerra italiana. “Un revolucionari té dues possibilitats de fer carrera”, confessa, “o com a president del seu país o com a delinqüent. Jo no tenia vocació de president”. I hi contrapunta els intents revolucionaris a l’Europa occidental del segle passat amb els actuals: “aquesta generació demana compte de la injustícia directament a aquells que la cometen, volen dialogar amb el poder, és una generació fonamentalment democràtica. I les revolucions no ho són”. Així doncs, hi podem aconseguir canvis si persistim i som tenaços, però no provocarem cap sisme.
“La literatura no pot canviar el món, però fa companyia”, diu l’autor. Potser no el món, però si la nostra concepció del món. I no és poca cosa. Per a Erri de Luca, el millor elogi que li pot fer un lector és confessar-li que li hauria agradat quedar-se unes pàgines més en aquella història. A m’hi m’ha tornat a passar amb un dels seus llibres. Estic convençut que no seré l’únic.


Tipus mòbils 74. Publicat a L'Informatiu el 20/03/12.

17 de març 2012

La humiliació del silenci

La nostra societat té el vici nefast d’ocultar allò que no interessa. Com si negant-los, els problemes deixaren d’existir o se solucionaren sols. Les factures que ixen ara de la profunditat dels calaixos municipals, els contractes públics però alhora confidencials amb arquitectes de renom o empresaris que tenen la fórmula inconfessable per enriquir-se, les comissions d’investigació que són vetades, les manifestacions que es volen reduir a colp de porra... Però tot això empetiteix al costat del silenci humiliant que ha acompanyat durant dècades el drama indigne dels xiquets furtats durant el franquisme.
Costa d’imaginar un dolor més profund que el d’una mare a qui li arrabassaren el fill de les mans en el moment del part pel simple fet de ser més pobre o menys de dretes que les famílies que se’ls quedaven (sovint, comprats) i els criaven com a propis. No es pot imposar una condemna més llarga i més amarga a unes persones (mares i pares, fills i filles) que han vist truncada la seua existència, alterada per sempre més, esbiaixada sense pietat per la despòtica actuació dels qui regentaven o combregaven amb la dictadura.
Llegir i escoltar el relat dels afectats, com podem fer al documental Torneu-me el fill!, posa els pèls de punta. Una mare que confessa entre plors “yo le supliqué a las monjas que me devolvieran a mi hijo y me dijeron que ya no podían” trenca el cor. Però no a tots. Fa uns dies, Esquerra Unida, de la mà de la diputada Esther López, va presentar una proposta no de llei per impulsar una comissió d’investigació dels casos denunciats al País Valencià i crear un banc d’ADN que creue les dades dels afectats. PSPV i Compromís donaren suport a la iniciativa. El PP la tombà.

En aquell ple de la vergonya, el president de les Corts va voler censurar Mònica Oltra quan esmentà que sor Aurora (que va rebre el títol de filla adoptiva de la ciutat de València de mans de Rita Barberà el passat octubre) nega informació a les persones que es concentren a les portes de la Casa Cuna Santa Isabel cada primer dissabte de mes per reunir pistes sobre la identitat real dels xiquets donats en adopció en aquella època tenebrosa. El president del crucifix declarà “indecorosa” la referència, perquè segons diu, a les Corts no s’hi pot parlar de persones o institucions que estan presents allà (fet que exclouria del debat parlamentari qualsevol tema tret de l’endogàmia o l’antropofàgia política). El vídeo d’aquell instant, amb el socialista Juan Soto exterioritzant la ràbia per la injustícia, retrata molt bé la baixesa moral d’una classe dirigent que no pot suportar la transparència.

Finalment, la tenacitat de l’oposició ha aconseguit que el PP rectifique i pacte amb la resta de grups la creació d’una comissió interdepartamental per esclarir les adopcions il·legals i els robatoris de nadons d’aquell període no tan llunyà. És un primer pas per reconéixer uns fets que haurien de ser resolts amb la màxima urgència. Tancar els ulls davant l’evidència d’un delicte és d’una profunda indignitat. Si no en parlem, si no esclarim aquest passatge punyent (i viu) de la nostra història recent, no farem sinó agreujar la tragèdia.

Tipus mòbils 73. Publicat a L'Informatiu el 13/03/12.

08 de març 2012

La tranquil·litat de dir “lo hablaré con mi abogado”

La crisi ens obliga a ser més creatius. Al País Valencià, territori en què en contra de l’opinió cada vegada més generalitzada no hi ha hagut balafiament, sinó “excés d’ambició”, ja no se sap d’on més retallar. La imaginació al poder, doncs! Aquest matí, l’alcaldessa del cap i casal, que també és diputada autonòmica (tot i que la seua veu s’escolte poc en la tribuna de les Corts) ha inventat una modalitat d’ingressos nova. Es tracta de la publicitat encoberta.
Intervenia Mònica Oltra i preguntava al molt honorable quines gestions pensa fer perquè Enrique Crespo (exgerent d’EMARSA) i Rita Barberà tornaren els diners “robats als valencians”. En sentir aquelles paraules, Rita Barberà s’ha regirat al seu seient i ha exclamat “¡voy a llamar a mi abogado!”. Però, en contra del que apunta l’eslògan plagiat a Legálitas, no s’ha quedat gens tranquil·la. Amb el mòbil encara calent, ha demanat torn de paraula per al·lusions i ha exigit a Oltra que retirara les seues paraules. La diputada de Compromís s’ha mantingut ferma en l’acusació.
Així doncs, el cas queda ara ja en mans dels de Legálitas. Confiem que tindrà les quotes mensuals amb aquesta empresa de serveis jurídics al dia i que, aquests, ingressaran un xec en un compte públic en contraprestació a la promoció que els fa. Potser així compensarem en part (el xec hauria de ser vertaderament generós) els 25 milions d’euros en què s’ha xifrat ja l’escandalós saqueig de l’empresa de depuració d’aigües residuals que (ho vulga Rita o no) el gestionen polítics que ella designa.
Publicat a l'ARA el 08/03/12.

07 de març 2012

Unes falleres indignades



La visió, des de la talaia del balcó consistorial, d’un grup de joves amb llibres a la mà durant les mascletades deu ser francament aterradora. Jo tampoc no voldria veure’m mai en una situació tan dramàtica. Aquesta terrible experiència ha conduït unes exfalleres majors a emetre un comunicat per mostrar la seua “indignació” davant uns “actes freturosos de sentit i de justificació alguna”, en expressió literal. Diuen que s’han sentit “insultades, assetjades i intimidades”, però obvien (i no és una qüestió menor) que els manifestants no increpen les falleres, sinó el balafiament dels gestors de la cosa pública que tothora les envolten. Els semblarà increïble, a molts dels que somriuen la multitud des d’allà dalt, però fa un parell de setmanes, ben a prop d’on donen instruccions al senyor pirotècnic, hi havia 15 furgons policials encarant-se a uns estudiants que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat.

Amb la quantitat de problemes que ens assetgen, amb gent a qui el banc ha desposseït de les seues cases, interins que han quedat sense feina, treballadors que han vist retallat el seu sou per l’augment de l’IRPF, famílies amb tots els membres a l’atur, xiquets sense accés a les beques, autònoms i empreses que tanquen perquè no cobren de l’Administració... En una situació límit en què perillen aspectes bàsics per a la subsistència, resulta frívol i indigne posar l’estètica per davant de l’ètica, ignorar les legítimes demandes de la ciutadania i estigmatitzar el seu dolor perquè “dóna mala imatge” i “polititza les falles”.
Com els rics altius a qui els incomoda la presència del famèlic a la porta de l’església, com el governant que oculta de la via pública les prostitutes però no solucionar la seua situació, d’igual manera els qui volen silenciar els crits d’auxili pretenen que alcem la vista cap al ninot que remata els monuments per no veure a ras de terra les escenes dramàtiques que protagonitzen molt a pesar seu els conciutadans de carn i ossos. A mi també m’agradaria viure permanentment en un món en què l’olor a pólvora substituïra el tuf putrefacte que emana d’una depuradora saquejada. Però tenim el que tenim. I volem canviar-ho.
La dreta (política i mediàtica) ha eixit esperitada a taladrar-nos amb la consigna de la legislatura (versió 2.0 de l’anticatalanisme, que ha vingut per a quedar-se): l’esquerra, que és “antitot” per naturalesa, només busca fer mal a la imatge dels valencians en el món. Pretenen difamar el missatger per acallar el missatge. Que no se sàpiga què es reivindica, ni quines són les causes, ni encara menys els causants, només que hi ha gent (manipulada, violenta, maleducada, antivalenciana, endimoniada) que viu de la bronca i emprenya sense raó. No perdem l’esperança que algun dia s’impose la cordura en aquest país i que puguem deixar de banda les polaritzacions estèrils, perquè açò no és una batalla de fallers o antifallers, sinó una lluita per la dignitat de les persones. Com bé diu una de les proclames reivindicatives que potser no ha arribat a les oïdes adequades per un excés evident de decibels en la música d’ambient, “a tu, fallera, açò també t’afecta!”.

Tipus mòbils 72. Publicat a L'Informatiu el 06/03/12.

04 de març 2012

Una llengua que (malgrat tot) continua caminant

Ahir es van lliurar, al Paranimf de la Universitat de València, els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). La companyia L’Horta Teatre, que va rebre el Premi d’Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua impecable trajectòria (continuen fent la pràctica totalitat de la seua programació en valencià, i això, al cap i casal, és una anomalia digna d’admiració) va advertir del perill real i tangible que la pròxima temporada no puguen obrir les portes de la Sala L’Horta. La culpa la tindrien els retalls de la Generalitat Valenciana i el boicot de part del professorat a les activitats extraescolars, que han produït un nombre molt elevat de cancel·lacions de representacions ja previstes. Confiem que aquesta pèrdua mai s’arribe a produir i que, malgrat l’extrema penúria del moment, l’activitat teatral que desenvolupen continue tenint el futur que mereix i desitgem. Perquè els necessitem.

En l’apartat de Comunicació i Difusió Cultural, el guardó ha recaigut ben merescudament en el documental “Una llengua que camina“, coproduït per TV3 i Vilaweb amb la col·laboració de l’ICIC, Edicions Bromera i Edicions 96. La cinta que dirigeix Amanda Gascó mostra l’estat actual de la llengua al nostre “país de l’olivera”, i ho fa mostrant-nos el testimoni i el dia a dia de cinc persones d’arreu de les comarques valencianes.
El vídeo, que transmet una gran estima per la llengua pròpia, es pot veure, entre molts altres llocs web, a TV3 a la Carta (i us el recomane, si encara no heu tingut el gust). El Canal 33 el va passar la vespra del 9 d’Octubre, i des d’aleshores no ha parat de rodar en desenes de pobles i ciutats. Col·lectius, ateneus, associacions culturals i entitats diverses, les mateixes que mantenen viva la flama reivindicativa del valencià, han programat el passi de la pel·lícula en infinitat de llocs, i s’ha possibilitat, així, que arribe a un gran nombre de persones que, d’una altra manera, no n’haurien tingut accés. Ahir mateix, coincidint amb la recepció del premi, es projectava simultàniament a Xàtiva i a Alacant.
On no s’ha pogut veure encara, per increïble que semble, és a Canal 9. Però això ho podríem solucionar…
Ara que tant es parla d’austeritat, ara que RTVV ha hagut de suprimir fins i tot la retransmissió de corregudes de bous (molt a contracor, en paraules del seu director general) per falta de liquidesa, suggerim des d’ací als productors del documental la idea que regalen la projecció a Canal 9. Sí, sí, regalat (mai els el comprarien i, si ho feren, tardarien segles a cobrar-lo). Caldria, doncs, que oferiren desinteressadament a l’ens públic valencià, sense contraprestació econòmica, gratuïtament, altruïstament, la possibilitat d’emetre en prime time el documental. No seria, aquesta, una bona mostra de la “austera modernidad” que reclama López Jaraba? Es pot negar el canal públic valencià, endeutat fins nivells angoixants, a emetre un documental sobre l’estat actual del valencià que no li costa ni un euro al contribuent? La raó ens dicta que no, però… I si ho comprovem?

Publicat al diari ARA 02/03/12.

03 de març 2012

Marc i Andrea al 'Diario de Jerez'

El crític José García Oliva publica al Diario de Jerez aquesta ressenya sobre el llibre ¡Hagamos la maleta!, un dels títols de la col·lecció "Els llibres de Marc i Andrea": 

 "Dentro de la serie de “Libros de cartón”, en los que encontramos los libros sobre animales y los de los miembros de la familia, Algar presenta ahora un grupo de cuatro libros con los que aprender sobre los hábitos diarios, los números, las formas y, en concreto este, sobre los libros y la lectura. Están centrados alrededor de un niño y una niña un poco mayor que él, que son hermanos y que se llevan tan bien que pueden descubrir, jugar y aprender.
En esta ocasión, los niños juegan a viajar a lugares especiales aun estando en lugares comunes, por ejemplo al desierto cuando están en la playa, a la selva cuando están en el parque o a un país exótico cuando van al restaurante chino con los padres. Y cuando no pueden salir, si llueve o es de noche, pueden seguir viajando leyendo libros. Aquí se rodean, a modo de metáfora visual y mientras leen en la cama, de los más entrañables personajes de los cuentos infantiles como invitados al viaje lector.
Si bien las situaciones no son especialmente originales, los dibujos de Silvia Ortega están llenos de vitalidad, de optimismo, de buena química entre los niños y el espacio que les rodea. Con dominio de las redondeces y los tonos pasteles, los personajes transmiten perfectamente las emociones de sus juegos y encuentran en el lector un cómplice al que invitan y que se verá gratamente atraído por ellos.
Sencillos libros que son a la vez una apuesta interesante, siempre pensando en los más pequeños, porque el poco texto (una frase de no más de cinco palabras por cada doble página) en mayúsculas y palotes hacen que la lectura sea un regalo y no un esfuerzo. Además, existe una versión de los mismos en inglés."

02 de març 2012

Aquestes són les nostres armes!



Els joves valencians han convertit uns fets tristos i vergonyosos en la primera bona notícia que s’ha produït en aquest país en molt de temps. La dura, injustificada i injustificable repressió policial de la setmana passada ha estat el catalitzador necessari per despertar consciències massa temps adormides. Queda per a la història i per a l’admiració present i futura una imatge simbòlica, atraient i poderosa: milers d’estudiants omplint els carrers sostenint, amb els braços en alt, llibres. “Aquestes són les nostres armes!”, cridaven a l’uníson. I d’aquesta manera desarmaren l’agressor, tal és el poder que exerceixen, encara, els llibres i la lectura.


Dimecres passat, hora i mitja després de l’inici de la multitudinària manifestació que demanà la dimissió de la delegada del govern central, es presentava a la llibreria Leo del cap i casal l’última novel·la de Silvestre Vilaplana, El quadern de les vides perdudes, premi Alfons el Magnànim. L’acte no es va suspendre malgrat l’ambient convuls i l’agitació al carrer. Perquè la societat civil valenciana continua viva, parla sense por, es mou als carrers i, en l’àmbit cultural, continua creant a un nivell extraordinari, envejable. I ho podrem aguantar tot, excepte el silenci.

En aquesta columna hem parlat sovint del talent dels creadors valencians i de la necessitat de potenciar-lo i de difondre’l. Però això que reivindiquem en abstracte té cara i ulls, i un dels noms que cal destacar en l’àmbit literari és sens dubte el de l’alcoià Silvestre Vilaplana. La seua última novel·la, que participa del thriller però que és molt més que una investigació policíaca, palesa l’estat de gràcia del seu autor i, per extensió, del conjunt de la literatura feta a casa nostra. El quadern de les vides perdudes, una de les millors novel·les que s’han publicat al País Valencià en els últims anys, ens presenta un protagonista inoblidable, un vell bibliotecari arruïnat que ha d’empenyorar el seu tresor més preuat, els seus llibres, per poder subsistir mentre el seu llogador fa l’impossible perquè abandone un immoble que vol derruir per fer negoci. Tot això enmig de llacunes a la memòria, forats negres que esborren el temps de manera intermitent i que el fan sentir culpable d’uns crims horribles ocorreguts al barri. Ell mateix comença a dubtar de la seua innocència. Les proves l’incriminen. Els fragments dels llibres que ha de vendre per poder menjar i que escriu al seu quadern per retenir-ne l’essència de les grans històries seran la clau que ens desvelarà la identitat de l’assassí.

Vilaplana ha escrit un llibre sobre l’amor als llibres i que és, alhora, una lliçó de vida, com la que ens han ensenyat en aquestes jornades tots aquells que ens han avançat la primavera i han apujat la temperatura a les nostres ciutats. Contra la desraó, el talent. Contra la violència els llibres. Perquè els llibres ens proporcionen saber, ens ajuden a reflexionar, a ser autònoms, alimenten la nostra capacitat crítica, exerciten la tolerància, faciliten l’expressió d’idees i sentiments i ens fan més lliures. Anem alerta perquè els qui ostenten el poder en són conscients, de la força d’aquest invent del maligne. Com són conscients, també, que l’educació és el principal actiu de què disposa una societat per frenar la manipulació. I no s’amaguen d’impedir-ho (o d’intentar-ho). Per la força, si els cal.


Tipus mòbils 71. Publicat a L'Informatiu el 28/02/12.

01 de març 2012

Una imatge més digna de nosaltres, els valencians



S'ha de reconéixer: la gent de l'ARA sap crear expectació.

Mesos abans de l'eixida del primer número del diari van començar a fer-nos partícips del procés de gestació mitjançant vídeos, notícies i apunts a la xarxa. Des de la incorporació de nous socis fins les contractacions dels treballadors i col·laboradors. Sense oblidar, és clar, l'explicació detallada dels continguts i la línia editorial que havia de guiar el nou projecte periodístic. Una transparència absolutament novedosa per aquestes contrades. I ara, amb han l'inici de la distribució del format paper al País Valencià ho han tornat a fer: han creat expectació de nou.
Des de fa setmanes que han anunciat el nou repte de fer arribar el diari a un ampli llistat de punts de venda a terres valencianes, i no s'han amagat de dir el que estan disposats a fer i el que no faran (si més no, de moment). D'aquesta manera, s'ha creat en determinades capes de la societat valenciana àvida d'informació en català (inexistent fins el moment als nostres quioscos) un brou de cultiu propici a la recepció d'aquest diari. Ho constata la presència a l'acte de presentació en societat, dijous passat al Teatre el Micalet, d'una representació àmplia i nombrosa dels moviments progressistes i valencianistes d'aquest país. I ho constata el fet que ahir s'esgotaren els exemplars en molts quioscos. Confiem que la bona acollida no siga un fet puntual, sinó sostinguda en el temps.
L'ARA comença, doncs, amb bon peu al País Valencià. Hi arriba, de fet, en un moment especialment convuls. El País Valencià és, malauradament per a nosaltres, el principal focus d'atenció mediàtica de l'Estat. I dic malauradament perquè som notícia (i sovint, portada) només per casos de balafiament, corrupció, crisi, atur, repressió policial... Però l'ARA va nàixer en moments de canvi també a Catalunya, i hi ha aportat una bona dosi d'empenta, de realisme, d'optimisme, de ganes d'emprendre, de renovar, de capgirar la situació, d'ambicionar el futur, d'obrir i d'enfortir la societat i d'avançar plegats. I de tot això anem molt necessitats ara mateix els valencians. M'atrau la possibilitat d'adquirir premsa en català cada dia al meu quiosc de Carcaixent, a la Ribera Alta, però us confesse que m'atrau molt més la possibilitat que aquest mateix diari servisca per a canalitzar i difondre entre els catalans (i entre els valencians mateixos) una imatge més positiva i més digna (més real, diria jo) de l'extraordinària feina de lluita per la normalitat que realitza amb valentia i coratge, cada dia, un gran nombre de ciutadans d'aquesta terra. Una feina que no sempre troba el ressò que mereix.
Benvingut siga, doncs, l'ARA, i la seua contribució a fer més visible allò que ara sembla, als ulls aliens o poc avesats, senzillament inexistent.

Publicat a l'ARA el 27/02/12.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...