16 de setembre 2013

Tocar fons



"Es más fácil hoy encontrar una calle dedicada a Jacint Verdaguer (la mitad de los municipios de Cataluña tiene una) que una edición actual de alguna de sus obras en las librerías."

Aquesta afirmació és paradigmàtica del canvi de paradigma en què viu immers el sector editorial: desapareix el fons editorial de les llibreries i, doncs, també dels catàlegs de molts segells. Especialment dels que busquen rendiment a curt termini (que són, ja, la immensa majoria) per salvar els comptes de resultats.
En aquest article d'El País s'expliquen de manera molt didàctica les vicissituds que ha travessat l'obra de Verdaguer a l'editorial Eumo de Vic abans i després de la integració en el Grup 62, i la solució final de la Fundació Jacint Verdaguer d'impulsar un segell específic per recuperar i mantenir viva l'obra de l'autor de Canigó. Naix, així, de la mà de Carme Torrents, Verdaguer Edicions.
Lamentablement, com apuntàvem, un dels principals problemes de la indústria editorial actual és la reducció de l'stock de llibres de fons disponible en les llibreries. Manuel Gil publica avui en el seu blog Antinomias un article demolidor ("¿Hemos tocado fondo?") que conclou que la crisi en el sector del llibre va per a llarg "y se va a llevar por delante a muchas empresas del sector, si con unas ventas estabilizadas la rentabilidad era muy baja, ahora ésta se ha volatilizado". Parla d'una reducció del 80% del fons d'alguns editors i d'un horitzó de recuperació del 2018. Però, amb tot, l'afirmació que més crida l'atenció, per la rotunditat, és aquesta: 
"La inexistencia de rentabilidad en la edición es un hecho absolutamente contrastado".
Si amb els paràmetres actuals (preu fix, devolucions de llibreries, impagaments, costos de producció elevats, distribució tradicional, etc.) les editorials no són rendibles... no caldria replantejar-ho tot, des del principi? Si la situació està enquistada i, com apunta Manuel Gil, la massa lectora tradicional travessa greus problemes econòmics per la baixada de sous i l'elevada taxa d'atur, cal actuar amb decisió, autocrítica i oblidant vells esquemes caducs. I fer-ho compatible amb un model de futur, que puga tenir recorregut més enllà d'aquest moment de desesperació.
En el nostre cas, al nostre país, que depén de la venda de les lectures escolars, la reflexió també és oportuna, tot i que l'enfocament hauria de ser distint. Ja es deixa notar l'ombra allargada de la sociabilització de lectures literàries (mireu aquest reportatge de TV3). No ajornem la reflexió, perquè com apunta l'editora de Cruïlla al vídeo, les prescripcions es mantenen (i això ja és una dada positiva), però les vendes baixen...

5 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

La solució, ens agradi o no, és senzilla: el llibre digital esborrarà tots els problemes d'estocs i distribució, i els de Verdaguer edicions sembla que ja ho han entès i ofereixen el seu catàleg (part de moment) digitalitzat. Quan tots els fons de catàleg estiguin digitalitzats ja no haurem de patir més. Algun dia passarà!

Raimon Ribera Añó ha dit...

Llibres digitals, micromecenatge, conversió de producte a servei (com la música a l'Spotify, tarifa mensual i contingut iŀlimitat).

L'altra cosa és que amb la democratització dels mitjans, és a dir, amb l'accessibilitat dels recursos editorials per part del públic general, crec que cada vegada anirà més cap a l'autoedició, que a més té l'avantatge del control absolut tant del procés d'edició com econòmic, com passa a la música (Orxata, Arthur Caravan, Hugo Mas...)

Tirant al cap ha dit...

Salvador, no crec que el format digital siga la solució a tots els mals de la indústria editorial (com tampoc no és el causant dels problemes que l'afecten). I fixa't en l'enllaç a l'article de Manuel Gil: Libranda cobra per la distribució de continguts. En el món "eteri" digital també hi ha despeses quantificables (fa uns dies em demanaven un 40% de drets d'autor pel format digital d'un llibre: 40%!).

Raimon toca temes interessants. El micromecenatge, d'alguna manera, ajusta l'oferta a la demanda real. I l'autoedició... bé, no tinc cap dubte que és un fenomen que creixerà molt a casa nostra. Falta veure si serem capaços de traure'ns del damunt els prejudicis sobre la qualitat dels materials autopublicats. Però tot arribarà.

Un dels principals reptes que té plantejada ara mateix la indústria editorial (cas que tal cosa existisca) és la capacitat que té el llibre d'arribar als lectors sense passar per caixa (pirateig, biblioteques, préstec a coneguts, socialització...). El fenomen, atés l'enquistament de la crisi, s'agreuja com més va, més. Sense compradors, però, és difícil que moltes obres que ho mereixerien arriben a mans dels lectors. Si més no, per la via "tradicional" (és a dir, amb els editors com a impulsors i mitjancers).

enric faura ha dit...

Podeu trobar els primers llibres de la nova editorial Verdaguer a edi.cat

Tanmateix apunteu un debat força interessant i complex, com és el dels profunds canvis que s'estan produint al sector editorial.

Estic amb el Joan Carles que el llibre digital no resoldrà els problemes actuals de distribució i venda de llibres. Ni molt menys. Pot solucionar alguns problemes, però en crea d'altres.

La situació actual és molt complexa, ja que es superposen dos àmbits. Una crisi cojuntural derivada de la situació econòmica (que provoca disminució de vendes i decreixement del sector) i una crisi estructural, amb el canvi de molts paradigmes, usos socials, diferents canals d'accés a la lectura, irrupció de nous suports, etc, que pel moment plantegen més dubtes, preguntes i incertes que respostes clares.

El debat és necessari i urgent. Posem-nos-hi.

Tirant al cap ha dit...

Gràcies per la teua aportació, Enric. En algun moment trobarem una solució racional i de futur als nombrosos reptes que hem d'acarar en el present. No són qüestions menors. Cal pensar, debatre, compartir... i actuar!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...