04 de juny 2006

Programa perdut


Dimarts passat em vaig assabentar que el Canal 33 havia desaparegut del meu televisor. Va ser quan tractava de sintonitzar-lo per veure el programa De Llibres, dedicat aquell dia a la novel·la Perdut el Paradís, de Cees Nooteboom. Fins ara la tenia localitzada a ONO, però sembla que en el seu lloc han posat La Sexta, que tampoc sabia que tenia. Indignat però resignat, vaig dedicar la nit a la lectura.
Afortunadament, la web del 33 ofereix els vídeos de tots els programes, i així ha estat com, al remat, l'he pogut veure. M'ha agradat l'intercanvi d'opinions dels convidats, tot i que no crec que, com s'afirma en algun moment, la novel·la tinga una part de videoart ni estètica de videoclip. Se'ls veu majoritàriament desconcertats, confusos, i passen la major part dels tres quarts d'hora que dura el programa intentant esbrinar de què va el llibre, parlant (mai millor dit) del "sexe dels àngels".
Entre les aportacions que s'hi fan, em quede amb dues:
- David Castillo: "Et pot agradar o no, però no et fa perdre el temps"
- Vicenç Villatoro: "És un llibre ple de suggeriments, que et provoca suggestions i et permet parlar-ne"

Frases perfectes per col·locar en una faixa promocional.
No hi ha dubte que Nooteboom sap de què parla quan afirma que un llibre són dues persones, l'escriptor i el lector, que és qui finalment acaba la novel·la. Les seues obres posen a prova aquesta teoria.

2 comentaris:

marta ha dit...

Un exemple extrem d'aquesta concepció que el llibre és més que el producte d'un escriptor, és la novel·la de Dan Brown; ací trobem que el llibre no només són dues persones -l'escriptor i el lector-; sino les diverses seqüel·les que n'han eixit "La verdad sobre el Código Da Vinci", "Las Claves del Código Da Vinci", "Diccionario del Código Da Vinci" o "666 preguntas y respuestas sobre el Código Da Vinci".
En tot cas, sóc més partidària de creure que darrere d'un llibre no només hi ha l'autor i el lector, sino també l'editor i el crític (dues feres ferotges, dos mals menors), i les infinites interpretacions que se'n deriven.

És una llàstima, però, que les quaranta mil versions d'un mateix llibre es facen sobre el joc que dónen elements tan versàtils com la història de jesucrist i les matemàtiques, i no sobre quaranta mil maneres de perdre el cel.

En tot cas, jo no faria una faixeta al llibre. Les faixetes fan ràbia. Senzillament intentaria amb totes les forces comprar-li un espai a les llibreries.

Tirant al cap ha dit...

M'encanta el teu post, Marta. No havia vist Dan Brown des d'eixe prisma.
I pel que fa a la consideració de l'editor i el crític com "dues feres ferotges, dos mals menors" em recorda la fúria de Goethe contra els editors que cita Siegfried Unseld en l'obra "El autor y su editor" (Taurus): "Todos los libreros [en referència als editors de l'època] son hijos del diablo, para ellos tiene que haber un infierno especial". La teua provocadora descripció em fa pensar que els editors encara tenim alguna funció social en un país i un moment concret on tot allò que té a veure amb la lletra impresa sembla completament irrellevant.
Gràcies, doncs.
Ah! I a mi també em fan ràbia les faixetes!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...