Aquest dissabte, el suplement ABCD centrava la seua atenció en l'activitat cultural valenciana. Amb l'original títol "Valencia, una cultura mediterránea" (!) s'hi donava una visió genèrica de la literatura, l'art i l'arquitectura que es produeix al País Valencià. Després de queixar-nos amargament que la premsa "local" ens margina sistemàticament, s'agraeix l'esforç, tot i que el resultat...L'article sobre literatura, que signa Jesús Marchamalo, comença així:
"Hablar de literatura valenciana plantea idénticos problemas de definición y territorio que hablar de literatura extremeña, por ejemplo, o madrileña, un término escurridizo, apenas una etiqueta geográfica."
Ja veieu, poc més que una etiqueta, és a dir, que el contingut és idèntic, igualet igualet al d'altres indrets de les Espanyes. Res d'original, cap tret distintiu, cap ambició remarcable. Uniformitat total. En canvi, els valencians plantegem alguns dubtes que sembla que a l'articulista li causen curiositat:
"¿Es literatura valenciana la que se escribe dentro de los límites de la Comunidad Valenciana? ¿La que hacen los poetas y narradores nacidos allí? ¿La que se escribe en valenciano, en castellano?"I a mi que tots aquests interrogants em sonen... ah, sí, són els mateixos que s'han plantejat amb tot allò de Frankfurt. I l'enrenou que han muntat allà dalt! Com són els catalans... Però, és clar, ací som diferents, ací gaudim d'una "coexistencia ejemplar":
"El bilingüismo es un hecho que se vive con absoluta naturalidad en Valencia. [...] Castellano y valenciano coexisten de manera ejemplar, sin pugnas ni conflicos visibles. El único aspecto susceptible de generar polémica tiene que ver con la definición del idioma, y su relación, mayor o menor, con el catalán."
Ja la tenim muntada: ací no hi ha cap problema de coexistència (coexistència o submissió?) amb el castellà, però sí en la definició del valencià. Resum: l'únic que té problemes d'identitat és el valencià. Però això no importa en absolut perquè la llengua de l'imperi no està en perill, perquè els valencians no emprenyem ningú, som exemplars, tranquils, alegres i "simpàtics", no problemàtics, submisos, i, quan gosem discutir d'alguna cosa, el tema queda en una qüestió casolana.
Se m'acuden tantes respostes a l'article (llegiu-lo sencer, la cosa continua) que no sabria per on començar, però pensant-ho fredament... potser té raó i tot. I això encara m'emprenya més.
Jo m'he cansat de ser "simpàtic"!
Se m'acuden tantes respostes a l'article (llegiu-lo sencer, la cosa continua) que no sabria per on començar, però pensant-ho fredament... potser té raó i tot. I això encara m'emprenya més.
Jo m'he cansat de ser "simpàtic"!
4 comentaris:
"susceptible de generar polémica" diu el tio, sí que està ben informat, sí!!
Tens raó: menys simpatia i més practicitat, això és el que ens cal perquè deixen de prendre'ns el pèl: en literatura i en política.
Estic d'acord amb J.C. i amb els dos anònims. El problema radica en saber qui li bota foc a la metxa. O continuem així fins que escriguen allò de " el valenciano fue una lengua que, en un determinado momento, utilizaron algunos pobladores de las áreas limítrofes a la capital"?
Tens raó, anònim 3 (per favor, poseu noms!), el problema és qui li bota foc a la metxa. Jo crec que es tracta de canviar les actituds personals per influir en la col·lectivitat: o ens creiem de veritat que tenim una literatura seriosa i tots els implicats (des de l'escriptor al llibreter, i òbviament els editors) treballem plegats, amb convicció i en la mateixa direcció, o malament rai.
Ja sé que és una proposta feble, lenta, a llarg termini, de resultat incert, potser massa utòpica, però no se m'acut una solució més brillant. Estic obert a totes les propostes.
No cal dir que si comptàrem amb la complicitat dels mitjans de comunicació la cosa milloraria notablement, però, per desgràcia, això encara ho veig a més llarg termini...
Publica un comentari a l'entrada