Un gran solitari

Anit vaig escoltar a RTVV les paraules prohibides per excel·lència: la denominació proscrita "País Valencià". La pronunciava Joan Pellicer, etnobotànic valencià recentment desaparegut, en l'emotiu programa Medi ambient dedicat al seu record. I la pronunciava amb el seu valencià perfecte i amb la mateixa naturalitat amb què ens descobria i acostava la nostra riquesa cultural i mediambiental al seu espai "Les nostres plantes".
Des de la primera referència al romer fins l'última, anit, al timó, van passar vuit anys en què, cada setmana, Joan ens demostrava que era un pou de saviesa, una gran persona que ha estimat com pocs aquesta terra i que no s'ha cansat mai de recórrer, pam a pam, de dalt a baix i de baix a dalt el nostre país a la recerca, gravadora en mà, de mots, remeis naturals, usos, costums i expressions populars que van desapareixent. El contacte directe, pròxim i afable amb la gent de tots els indrets del territori li permetia accedir (i nosaltres amb ell) a un món en greu perill d'extinció. Joan era conscient de ser, com el qualificaren ahir al programa que condueix Xelo Miralles, "un gran solitari", per això sabia de la importància i de la urgència del seu treball impagable.
Una part dels seus coneixements han quedat recollits en una extensa producció literària, bona part de la qual està editada a Bullent.