Jo (el meu Frankfurt)

Jo us vull fer cinc cèntims (l'apunt, però, es preveu llarg) de com he viscut aquests quatre dies (ben comptats) a un Frankfurt irrepetible.

Jo (Ich) vaig arribar cansat per la matinada, vaig deixar les maletes i vaig començar les primeres reunions (el temps, allà, és un bé escàs). De nit, jo vaig anar al Sónar, vaig (tractar de) menjar alguna cosa (deconstruïda) i vaig veure com un motorista ens omplia de fum tòxic per acabar aterrant bruscament sobre el piano d'un Carles Santos en èxtasi. Massa modernitat per a mi, em vaig dir jo, i jo vaig marxar.

El segon dia, jo em vaig alçar prompte, em vaig desdejunar a correcuita i vaig tornar a la Messe disposat a vendre fins i tot les baldes de la prestatgeria (si se'm presentava l'ocasió). Jo he trobat editors receptius (encuriosits) amb els autors que jo representava. Jo no he tancat cap tracte, però tinc esperances (sóc optimista de mena, jo). Jo vaig buscar "el llibre de la Fira" i creia que no l'havia trobat, però ara resulta que potser sí perquè la panxa em fa cusquerelles quan pense en un títol concret que toque amb els capcirons dels dits i mai se sap si... (Achtung!)
Jo vaig conéixer l'amic Subal in person, el qual em va dir (a mi) que el Llibreter voltava per allà de forma anònima (tan a prop meu i encara sense cara). Jo no el vaig trobar, però hauríem pogut entrar (cas que haguérem tingut temps) amb Jaume Subirana, Jordi Ferré i JJ Isern en una de les peixeres del Llull i improvisar un acte (un més!) de blocaires de la cultura catalana. Jo pense que hauria estat un acte singular i (qui sap si) universal.
Les presentacions que jo he vist (de passada quasi totes) estaven de gom a gom: en la taula redona en què hi vaig participar (aviat jo penjaré ací el meu text), la sala (petitíssima) estava a tope, el conseller Maragall en primera fila (prenent notes), i només dues persones amb auriculars de traducció (la resta ens entenia perfectament, ja ens entenem).
Jo he vist una escriptora emprenyadíssima perquè no l'havien esmentada en un acte (jo no m'ho podia creure; com en diuen d'això... miramelics?), una editora escridassant un dels (molts) consellers allà presents perquè un autor ("seu") no apareixia en noséquins papers o panells, i una altra que m'ignorà (a mi) sistemàticament vés a saber per què (jo sí que ho sé). Quines coses, vaig pensar jo, i jo vaig continuar fent, envoltat de càmeres que apuntaven altres llocs, de polítics que passaven de llarg i d'autors (patims, patams i patums) alguns dels quals preguntaven coses i altres no.

Jo he felicitat Quim Monzó pel seu discurs i em ve de gust enllaçar (jo també) el vídeo (imprescindible, "cal dir res en concret, en un discurs?", magistral).
Jo he estat per primera vegada en el mític Frankfurter Hof (un somni acomplit, un cert desencís, jo no sóc d'aquell món). Jo he vist més polítics (cap dels meus, vull dir valencià) que en tota la meua vida. Jo no n'he saludat cap (mal fet, no existisc). Jo he vist els Antònia Font en concert (breu, amb públic casolà) al Brotfabrik just un any després que actuaren al meu poble (és això, la globalització?). Jo no he eixit dels pavellons 5, 6 i 8, no he vist la llum del dia, ni els castellers ni tampoc cap (caríssima) exposició.
Jo he estat també a l'estand de l'AEPV, que ha fet una molt bona feina per no perdre aquest tren (AVE) i aconseguir que molts editors (i també escriptors) tingueren aquest contacte amb l'exterior, amb la globalitat, amb el tot del món del llibre. Jo m'he emocionat amb la presentació del Tirant (el "meu" Tirant) a l'alemany i he maleït que les meues autoritats polítiques no estigueren amb mi, amb ells mateixos, amb tots. D'això jo en dic autoodi.
Jo ho he passat molt bé a les vesprades-nit i he dormit poc, amb una companyia immillorable. Jo sé que ara queda molta feina encara (enviar mostres, recopilar informació, llegir i garbellar el que hem demanat o demanarem), però així és la vida del firaire. Jo en faig una valoració molt (molt, molt) positiva de tot plegat.
Ja de tornada, jo he plorat d'alegria quan Marc (a punt de fer un any) m'ha disparat papapapapapapa entre besos i abraços després de quatre dies (ben comptats) lluny de casa.
I aquest, amics i amigues, és, de principi a fi, el Frankfurt que he viscut jo (Ich).
Auf Wiedersehen!