16 octubre 2007

Jo (el meu Frankfurt)

Jo us vull fer cinc cèntims (l'apunt, però, es preveu llarg) de com he viscut aquests quatre dies (ben comptats) a un Frankfurt irrepetible.
Jo (Ich) vaig arribar cansat per la matinada, vaig deixar les maletes i vaig començar les primeres reunions (el temps, allà, és un bé escàs). De nit, jo vaig anar al Sónar, vaig (tractar de) menjar alguna cosa (deconstruïda) i vaig veure com un motorista ens omplia de fum tòxic per acabar aterrant bruscament sobre el piano d'un Carles Santos en èxtasi. Massa modernitat per a mi, em vaig dir jo, i jo vaig marxar.
El segon dia, jo em vaig alçar prompte, em vaig desdejunar a correcuita i vaig tornar a la Messe disposat a vendre fins i tot les baldes de la prestatgeria (si se'm presentava l'ocasió). Jo he trobat editors receptius (encuriosits) amb els autors que jo representava. Jo no he tancat cap tracte, però tinc esperances (sóc optimista de mena, jo). Jo vaig buscar "el llibre de la Fira" i creia que no l'havia trobat, però ara resulta que potser sí perquè la panxa em fa cusquerelles quan pense en un títol concret que toque amb els capcirons dels dits i mai se sap si... (Achtung!)
Jo vaig conéixer l'amic Subal in person, el qual em va dir (a mi) que el Llibreter voltava per allà de forma anònima (tan a prop meu i encara sense cara). Jo no el vaig trobar, però hauríem pogut entrar (cas que haguérem tingut temps) amb Jaume Subirana, Jordi Ferré i JJ Isern en una de les peixeres del Llull i improvisar un acte (un més!) de blocaires de la cultura catalana. Jo pense que hauria estat un acte singular i (qui sap si) universal.
Les presentacions que jo he vist (de passada quasi totes) estaven de gom a gom: en la taula redona en què hi vaig participar (aviat jo penjaré ací el meu text), la sala (petitíssima) estava a tope, el conseller Maragall en primera fila (prenent notes), i només dues persones amb auriculars de traducció (la resta ens entenia perfectament, ja ens entenem).
Jo he vist una escriptora emprenyadíssima perquè no l'havien esmentada en un acte (jo no m'ho podia creure; com en diuen d'això... miramelics?), una editora escridassant un dels (molts) consellers allà presents perquè un autor ("seu") no apareixia en noséquins papers o panells, i una altra que m'ignorà (a mi) sistemàticament vés a saber per què (jo sí que ho sé). Quines coses, vaig pensar jo, i jo vaig continuar fent, envoltat de càmeres que apuntaven altres llocs, de polítics que passaven de llarg i d'autors (patims, patams i patums) alguns dels quals preguntaven coses i altres no.
Jo he felicitat Quim Monzó pel seu discurs i em ve de gust enllaçar (jo també) el vídeo (imprescindible, "cal dir res en concret, en un discurs?", magistral).
Jo he estat per primera vegada en el mític Frankfurter Hof (un somni acomplit, un cert desencís, jo no sóc d'aquell món). Jo he vist més polítics (cap dels meus, vull dir valencià) que en tota la meua vida. Jo no n'he saludat cap (mal fet, no existisc). Jo he vist els Antònia Font en concert (breu, amb públic casolà) al Brotfabrik just un any després que actuaren al meu poble (és això, la globalització?). Jo no he eixit dels pavellons 5, 6 i 8, no he vist la llum del dia, ni els castellers ni tampoc cap (caríssima) exposició.
Jo he estat també a l'estand de l'AEPV, que ha fet una molt bona feina per no perdre aquest tren (AVE) i aconseguir que molts editors (i també escriptors) tingueren aquest contacte amb l'exterior, amb la globalitat, amb el tot del món del llibre. Jo m'he emocionat amb la presentació del Tirant (el "meu" Tirant) a l'alemany i he maleït que les meues autoritats polítiques no estigueren amb mi, amb ells mateixos, amb tots. D'això jo en dic autoodi.
Jo ho he passat molt bé a les vesprades-nit i he dormit poc, amb una companyia immillorable. Jo sé que ara queda molta feina encara (enviar mostres, recopilar informació, llegir i garbellar el que hem demanat o demanarem), però així és la vida del firaire. Jo en faig una valoració molt (molt, molt) positiva de tot plegat.
Ja de tornada, jo he plorat d'alegria quan Marc (a punt de fer un any) m'ha disparat papapapapapapa entre besos i abraços després de quatre dies (ben comptats) lluny de casa.
I aquest, amics i amigues, és, de principi a fi, el Frankfurt que he viscut jo (Ich).
Auf Wiedersehen!

7 comentaris:

tonibanez ha dit...

Veig que te'n surts prou b� amb les beceroles de l'alemany. Hauria estat la mar de b� que els organitzadors haguessin dedicat un acte a la Literatura 2.0, �s a dir, a la REALITAT de l'escriptura catosf�rica segle XXI que molts perpetrem des de fa anys i que alguns encara no volen acceptar ni recon�ixer. Viuen ancorats a la Renaixen�a i creuen que Monz� �s la cosa m�s moderna del m�n. Sisplau! Ara ja han fet tard. Una ll�stima.

emma ha dit...

Un post excel.lent, m'ha encantat.
Ets una rara avis de l'edició, ho saps, oi?

Anònim ha dit...

Bona radiografia. De Frankfurt i teva. Alegra saber que hi ha anat gent normal a fer la seva feina i no a inflar el pit, com han fet molts, en alguns casos no se sap ben b� per qu�. Encara com l'aeroport d'all� �s dels m�s grans d'arreu del m�n, perqu� altrament no s� si hagu�s cabut tant d'ego incontenible aterrant alhora. A mi personalment m'ha servit per confirmar algunes coses que ja pensava i saber-ne d'altres que ignorava. Per exemple, que molta gent del gremi (editors, escriptors, cr�tics, etc.) s�n d'una mesquineria absoluta, preocupant-se nom�s per sortir a la foto, que ni tan sols per fer negoci, que coi, al cap i a la fi �s per aix� que es fa la fira. Per exemple, que el Monz� �s gran, molt gran, i �s per aix� que �s capa� de fer un magn�fic parlament inaugural i comportar-s'hi abans, durant i despr�s amb tota naturalitat, de la mateixa manera que el Porcel ha estat una setmana fent el pa� per demostrar despr�s que �ll� seu �s m�s aviat foc d'encenalls.

Tirant al cap ha dit...

Toni, totalment d'acord: la Literatura 2.0 ha estat marginada. O això pense: de fet, mai he arribat a llegir el programa d'actes sencer (més de 200 pàgines!). Amb tot, és la primera vegada que tenim "Testimonis 2.0" als blocs de la gent que hi va ser. Un petit pas...

Gràcies, Emma. Mai m'havien dit "rara avis". És un honor!

Benvolgut anònim, de veritat que no vaig ser l'únic a fer feina: els editors, en general, hi anaven amb aquest objectiu. Hi havia, això sí, alguna gent (ociosa i) preocupada per eixir a la foto: gens difícil, quasi inevitable donada la quantitat de periodistes per metre quadrat.
D'allí estant ja em semblava que era com l'America's Cup: a València (sobretot a la tele "pública") s'hi parlava tothora, però les regates només ocupaven uns pocs segons (i no sempre) al final de la informació esportiva de les altres cadenes. Doncs això: molt de consum intern. Però ja ens va bé, també: en aquest bloc hem defensat l'IntraFrankfurt per augmentar l'autoestima pròpia dels catalanolectors potencials. Si s'ha avançat en aquesta direcció, benvinguts els 12 milions d'euros (quina passada) invertits.

Eva ha dit...

Llarg però aclaridor. Endavant, Tirant!

Jacme ha dit...

pel que dius entenc que les vesprades-nits al Sònar van fer el profit esperat!

un molt bon post. I felicitats per la feina feta, editor!

:DDD

Felip ha dit...

Un apunt brillant, senyor Tirant. S'està vosté convertint en un literant!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...