Impressionava anit la sala que va acollir la celebració del 20é aniversari dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira, amb vora 1.100 persones reunides per gaudir d'aquesta festa anual de les lletres. I els qui, com sempre, no hi estaven presents (les primeres espases dels dos "principals partits") doncs... ells s'ho van perdre. Hi ha qui remou cel i terra per asseure's a sopar amb líders mundials a l'altra banda de l'oceà i qui, ni posant-li la invitació a la butxaca, troba temps per desplaçar-se uns pocs quilòmetres i sopar entre amics. Potser la Cultura no done vots, com diuen, però ajuda a "retratar" quins són els interessos i les prioritats d'alguns.Ho diu el mateix Ballester en aquestes declaracions a Vilaweb: "Els escriptors que escrivim en català al País Valencià som invisibles de cara a l'administració valenciana". Res nou, bé que ho sabem.
No obstant això, l'assistència massiva de públic (molts no ens van poder acompanyar per la limitació d'aforament de la sala) va resultar ben emocionant. Una nit com aquesta genera moltes anècdotes, com ara l'oportunitat de conéixer en persona un autor (en aquest cas, Enric Senabre), a qui has tractat per telèfon i correu electrònic des de fa mesos; no només això, sinó a qui li has publicat un llibre i traduït al castellà... i a qui no havia vist mai en persona! Curiós, açò de les noves tecnologies. O una nova fan que afig Urbà Lozano al seu creixent planter de seguidors...En definitiva, una vetlada molt agradable, amenitzada per Dani Miquel, de la qual eixiran, ja a la primavera, una bona collita de llibres: L'instant fugaç, de Juli Capilla; Medicina per a un nou regne, de Carmel Ferragud, i El col·leccionista de fades, de Josep Ballester, una novel·la ben sucosa des del punt de vista argumental. Trobareu més informació en la nota de premsa de l'editorial i en aquest espai web.
1 comentari:
Certament fou un esdeveniment impressionant, que ens carrega l'esperit amb una mica d'esperança: serà possible de veritat escriure i viure en la nostra llengua al nostre pais?
I jo també vaig tenir l'oportunitat de coneixer-te en persona, Joan Carles, i a Desirée i Marta...una experiència curiosa aquesta de coneixer-se primer virtualment, que només demostra el poder de la paraula, un poder que no és nou, però que ha adquirit una força especial amb les noves tecnologies.
Enhorabona
Publica un comentari a l'entrada