La mort de l'esquiu Salinger em torna a la memòria aquest apunt que vaig publicar fa temps i que parlava sobre l'editor que va rebutjar El vigilant en el camp de sègol. Els seus assessors li expressaren; "Això no és per a nosaltres". I va desfer un acord verbal. L'autor, aleshores encara inèdit, va encaixar el resultat amb resignació i va buscar un nou editor. Ara, potser, acabaria autoeditant-lo a Lulu. L'impacte mai podria ser el mateix.
Amb el temps, com afirmava en una entrevista l'any 1974, Salinger va renunciar a publicar cap escrit nou:
A mi encara avui em costa creure això de l'escriptura íntima, però ningú negarà que va mantenir la seua posició de manera estricta fins el final. Ara s'especula sobre la possibilitat que s'hi puguen descobrir nombrosos manuscrits en sa casa. Cap editor sensat (i em consta que n'hi ha) rebutjaria ara un d'aquests escrits, sens dubte plens d'interés. I els hereus deuen estar fregant-se les mans. Hi ha, però, qui teoritza que en aquests anys ha estat escrivint i reescrivint una única frase. L'interés encara seria major: quina frase mereixeria tanta dedicació?"Hi ha una pau meravellosa en el fet de no publicar. L'edició és una terrible invasió de la meua intimitat. M'agrada molt escriure, però només per a satisfacció pròpia."
6 comentaris:
això d'escriure i reescriure tota la vida la mateixa frase seria un magnífic conte de manuel baixauli.
esperança
No entenc l'argument sobre Lulu (o Feedbooks, etc.). Que no podeu, els editors, pescar-hi llibres i autors que cregueu que mereixen un major impacte?
O si vosaltres rebutgeu un llibre, millor que no es publique enlloc, per cap mitjà?
Vaig pensar el mateix, Esperança: em sonava a argument per a Baixauli. Li ho hauríem de dir, per si de cas l'inspira!
Carles, no anava en aquesta direcció el meu comentari. Per descomptat que qui vulga pot fer servir sistemes d'autopublicació per difondre els seus escrits, només constatava que amb aquesta solució l'impacte no hauria estat el mateix. No em consta l'existència de cap llibre de gran repercussió (pel que fa a vendes, influència i traduccions) que no haja estat als circuïts editorials convencionals, tot i que en alguns casos (fa pocs anys, l'Eragon de Paolini, per exemple) hi haja existit una primera autoedició. A això em referia. Gràcies per la teua intervenció!
Què vol dir això de literatura íntima? És que potser qualsevol poemari, novel·la o assaig no necessiten de la intimitat per a ser creats? És que és potser més íntim un llibre pel simple fet de no ser publicat? Hi ha tants d'outsiders que l'únic que volen és ser doblement reconeguts.
Hi ha un personatge de Camús que fa exactament això....es passa tota la vida reescribint una sola frase. La primera del seu llibre. Però cada cop que s'hi posa, la reescriu una vegada i una altra. I mai passa d'aquesta primera frase. Crec que és a " La peste".
Tot acte literati és intim. Però s'ha de reconeixer que salinger ho va dur a l'extrem. Hi ha molta i molta gent que escriu només pel plaer d'escriure. I d'altres que s'hi guanyen la vida. No només és una questió de talent sinó de manera de viure l'acte literari.
és inevitable que hi hagi mitomans que vulguin copiar kafka o salinger o d'altres escriptors que van guardar gelosament els seus escrits postumament publicats. Però això està més enllà de l'acte literari en si mateix. No podem ficar a tothom dins el mateix sac.
No, és clar que no podem posar tothom en el mateix cas, perquè cadascú viu l'escriptura a la seua manera, i no n'hi ha de millors ni de pitjors, totes són igualment vàlides.
Dit això, també pense que el pas següent, l'aspiració a la difusió, és quasi una conseqüència lògica: voler compartir amb més gent allò que t'ha motivat a escriure, per molt íntima o terapèutica que siga la gènesi. Però ningú no pot negar que Salinger va ser coherent amb el seu plantejament. I es va convertir així en una rara avis: un autor de culte supervendes. Ni la millor campanya de màrqueting hauria "fabricat" amb tant d'èxit una trajectòria com aquesta.
Publica un comentari a l'entrada