31 gener 2010

El treball de llegir

Preparant la sessió "Llegir per a créixer, també en l'adolescència" programada per a divendres dia 5 dins dels XIV Tallers de Llengua i Literatura Catalanes trobe aquest fantàstic article de l'escriptor de LIJ Ricardo Mariño "Máximas y mínimas sobre estimulación de la lectura". Amb moltíssima ironia, diu veritats com aquesta:
"Leer es más trabajoso que mirar. Dicho brutalmente, los dibujitos que llamamos letras son representaciones de ruidos que llamamos palabras que a su vez son representaciones de las cosas. En el televisor, en cambio, están directamente las cosas (la imagen de ellas). Es más trabajoso leer que mirar. Pero recordemos que correr tras una sola pelota que se la disputan veinte chicos valiéndose de patadas y empujones es más trabajoso que quedarse sentado en un banco de la plaza mirando comer a las palomas. Curiosamente, los chicos prefieren el fútbol a quedarse sentados. Debe ser que lo muy placentero hace olvidar lo trabajoso de su consecución. Los buenos libros hacen olvidar el trabajo de leer."
Mestres i profes, llibreters, bibliotecaris, pares, mares i tots aquells interessats en les "tècniques d'estimulació" a la lectura: no us perdeu el punt 13!

28 gener 2010

Això no és per a nosaltres


La mort de l'esquiu Salinger em torna a la memòria aquest apunt que vaig publicar fa temps i que parlava sobre l'editor que va rebutjar El vigilant en el camp de sègol. Els seus assessors li expressaren; "Això no és per a nosaltres". I va desfer un acord verbal. L'autor, aleshores encara inèdit, va encaixar el resultat amb resignació i va buscar un nou editor. Ara, potser, acabaria autoeditant-lo a Lulu. L'impacte mai podria ser el mateix.
Amb el temps, com afirmava en una entrevista l'any 1974, Salinger va renunciar a publicar cap escrit nou:
"Hi ha una pau meravellosa en el fet de no publicar. L'edició és una terrible invasió de la meua intimitat. M'agrada molt escriure, però només per a satisfacció pròpia."
A mi encara avui em costa creure això de l'escriptura íntima, però ningú negarà que va mantenir la seua posició de manera estricta fins el final. Ara s'especula sobre la possibilitat que s'hi puguen descobrir nombrosos manuscrits en sa casa. Cap editor sensat (i em consta que n'hi ha) rebutjaria ara un d'aquests escrits, sens dubte plens d'interés. I els hereus deuen estar fregant-se les mans. Hi ha, però, qui teoritza que en aquests anys ha estat escrivint i reescrivint una única frase. L'interés encara seria major: quina frase mereixeria tanta dedicació?

25 gener 2010

Un servei caríssim i molt deficitari



L'amic JJ Isern constata en les seues Totxanes la tristesa que produeix veure com el diari Avui perd pàgines i suplements propis, substituïts pels que ja oferia la principal capçalera dels nous propietaris, El Punt. Aviat podria desaparéixer el suplement literari, perquè, com afirma el crític, "cada canvi que hi ha hagut fins ara ha anat en el sentit de perdre alguns dels atributs que distingien fins fa poc el diari i el que representava". I es pregunta quin serà el pas següent. Doncs bé, ací el tenim: el diari Avui ha deixat de distribuir-se al País Valencià i a les Illes.
La direcció assegura que han pres aquesta decisió perquè mantenir aquesta distribució era "un servei caríssim i molt deficitari". I m'ho crec: quanta gent coneixeu que compre l'Avui cada dia? Aquesta crua realitat empresarial no apaivaga gens ni miqueta el sentiment de desolació que ens envolta. Primer va tancar la revista Nat, que es trobava als quioscos valencians; després, va deixar de distribuir-se ací El Punt en paper; a poc a poc però sense aturador (ni, segurament, volta enrere) desapareixen TV3 i el C33; ara, l'Avui... Ja només ens queda la xarxa per continuar informant-nos en català.
Quin panorama...

22 gener 2010

Mort als 'heditors'!


Sovint tinc l'estranya sensació que les qüestions més evidents, les més òbvies, no les diu ningú amb claredat. Per això em va sorprendre tan gratament trobar aquesta tribuna de l'escriptor Luisgé Martín a El País, titulada amb provocació "¡Mueran los 'heditores'!":
"Lo que se nos propone ahora es la desaparición del editor. La extensión del modelo de edición tradicional al e-book, se nos dice [en referència a l'article del també escriptor Javier Calvo "Por un libro universal"], es "perjudicial para el autor y el lector". ¿Es beneficioso, entonces, que en vez de 150 novedades anuales clasificadas por sellos editoriales definidos haya en la Red 5.000 textos sin depurar? ¿Es beneficioso que José Saramago y mi prima Paqui (que es casi analfabeta pero se divierte contando historias) estén en pie de igualdad? ¿Es beneficioso que los textos tengan faltas de ortografía, incoherencias narrativas y redundancias? Y aún peor: ¿es beneficioso que desaparezcan esos libros de no ficción que impulsan las propias editoriales, encargándoselos a autores? ¿Quién se ocupará de traducir una novela a otro idioma, de adelantar el dinero que supone ese trabajo?"
Per si aquesta defensa de l'editor no fóra suficient (es nota que ha tingut bones experiències amb els editors; no tots són ogres!), apunta cap als seus col·legues d'ofici:
"Los autores, sin llegar al tópico romántico, suelen ser seres inadaptados, neuróticos y con una cierta incapacidad para las cosas terrenales. Hubo incluso que inventar la figura del agente literario para que se ocupara de sus asuntos. Ahora pretendemos que compongan la melodía, dirijan la orquesta y toquen todos los instrumentos. A lo peor alguien como Saramago decidía abandonar la literatura, abrumado por esos deberes mundanos."
I ja, per acabar, conclou:
"No nos engañemos: lo que peligra con un sistema en el que no haya editores ni haya venta no son los beneficios de los accionistas ni los privilegios de unos pocos, sino la dignidad del libro y de la cultura que transmite."
Subscric tot l'argumentari d'aquest autor. Jo no ho hauria sabut dir més clar.

20 gener 2010

L'edició asèptica


Joni Evans (a la foto), exagent literària i exeditora de Simon&Shuster i Random House, i en l'actualitat impulsora del web per a dones Wowowow, publicava temps enrere al New York Times un article ben il·lustratiu dels canvis que s'han produït en el món del llibre durant les últimes dècades.
A "Quan l'edició tenia sons i olors" descriu com de simples eren les estratègies de màrqueting als anys 70: el títol que la llibreria Doubleday de la cinquena avinguda (ara Prada) posava a l'aparador es convertia en un bestseller. Els editors, aleshores, carregaven manuscrits amb orgull per tot arreu. Ara anem proveïts de petits e-readers.
Comenta Joni Evans el poder creixent que van aconseguir els agents literaris i com, amb el temps, els correus electrònics van substituir les telefonades, després les reunions i al remat, també les secretàries. BookScan usa codis de barres per mesurar les vendes d'exemplars, apropiant-se així de part de la feina que feien els directors comercials; Quicken va començar a fer part de la feina administrativa; Google va substituir el treball dels assessors, i així, els despatxos i les taules dels editors van quedar més i més netes.
I deixa aquests interrogants surant sense resposta clara:
"És la pantalla el nou paper? Seguiran les editorials el camí de les obsoletes tendes de discos? És la distribució digital la nova llibreria? És Google la nova biblioteca? És l'escriptor el nou músic, que toca directament per al seu auditori? És aquest auditori el nou autor?"
Doncs això, qüestions recurrents els últims temps, sense resposta aparent (o potser sí, i no ens la volem dir ni en veu baixa per si de cas). Amb el temps s'ha perdut l'olor a tabac i a tinta, i els sons de les màquines d'escriure i de les impressores d'agulles i dels aparells de fax, i les converses pausades, i mirar de fit a fit els autors, els llibreters i els lectors. I escoltar. Perdem referents, alguns perquè se'ns escapen de les mans i d'altres perquè desapareixen sense que estem preparats. I amb tots aquests canvis correm el perill d'acabar editant de forma asèptica i, per tant, dissolent-nos pel camí, substituïts per una màquina menudeta, inalàmbrica i portàtil.
Avui m'he posat nostàlgic. Apague el netbook i engege l'e-reader, a veure si m'acabe un "manuscrit" que tinc entre mans...

17 gener 2010

El llibre és una font d'energia


"El libro de papel es todavía un objeto insustituible. Le han dado por difunto muchas veces pero siempre sobrevive. El libro electrónico depende de la energía, porque debe enchufarse, mientras que el libro tradicional es en sí mismo una fuente de energía."
El gran Erri de Luca en aquesta entrevista a El Cultural.

07 gener 2010

El consum dels mitjans entre els joves


L'estiu passat es va fer públic l'informe "How Teenagers Consume Media", que un jove (Matthew Robson, a la imatge de dalt) va elaborar per a Morgan Stanley. Va alçar molt de polsim perquè, tot i que la seua senzillesa (ingenuïtat?) i que no conté cap dada reveladora, resulta colpidor per als immigrants digitals, la generació que encara dirigeix el món, per molts esforços que facen per adaptar-s'hi al que encara anomenen "noves tecnologies", tot i que cada cop són menys noves (és "nou" Internet?)
Tractarem aquest document avui en l'última classe de "Les TIC en la gestió editorial". Alguns dels detalls més remarcables que hi conté:
  • Ràdio: la majoria dels joves avui dia no escolten la ràdio i, si ho fan, és per escoltar música. L'oferta online permet escoltar les cançons que desitgem en compte d'escoltar el que el presentador o DJ ha escollit.
  • Televisió: els joves veuen cada vegada menys televisió gràcies a serveis com ara BBC iPlayer, que permet veure el programa que volen quan volen.
  • Diaris: "No conec cap jove que llija diaris", afirma Robson, "perquè no els interesa llegir pàgines i pàgines de text quan poden veure les notícies resumides a Internet o a la televisió". (Demolidor, eh?)
  • Jocs: aposta per la Wii, l'Xbox 360 i la PS3. Com que es poden connectar a Internet, poden parlar amb la consola i estalviar-se el telèfon. Els jocs per a PC no tenen lloc en el mercat juvenil; entre altres, perquè són fàcils de piratejar.
  • Internet: tots els joves tenen accés a Internet, a l'escola o a casa. La majoria són molt actius barrejant pàgines de socialització com ara Facebook. Twitter no perquè costa diners.
  • Guies: els joves no utilitzen guies com ara les pàgines grogues, perquè poden obtenir la informació teclejant al Google.
  • Màrqueting viral: als joves els molesta la publicitat en les webs, i no hi posen atenció.
  • Música: els joves escolten molta música, sobretot mentre es dediquen a una altra activitat (viatjar, usar l'ordinador). Són molt reticents a pagar per la música, i la majoria la baixa il·legalment de la xarxa.
  • Cine: els joves van al cinema amb una certa regularitat, depenent de l'oferta. Hi van no només per la pel·lícula, sinó per estar amb els amics.
I conclou aquesta clarificadora descripció del consum de mitjans per part dels adolescents (posats a alarmar-nos, escandalitzar-nos i estirar-nos de les orelles, fixem-nos que els llibres ni tan sols figuren en aquest repàs als mitjans del jove anglés) amb un breu llistat del que està de moda i del que no.
El que es porta:
  • Tot allò que té pantalla tàctil
  • Els mòbils amb gran capacitat per a música
  • Aparells que es poden connectar a la xarxa (iPhones)
  • Els televisors grans
El que no es porta:
  • Tot allò que duu cables
  • Mòbils amb pantalles en blanc i negre
  • Els telèfons-rajola
  • Aparells amb bateria que dure menys de 10 hores
Si traslladem aquests elements als lectors digitals, tampoc és que isquen molt ben parats, ja que la immensa majoria (si més no, dels que no tenen uns preus desmesurats) no tenen pantalles tàctils, ni capacitat per a música, ni es poden connectar a la xarxa; i duen cables, i són en blanc i negre... encara com que la bateria sí que dura més de 10 hores...!

06 gener 2010

El modest artesà boletaire

[Zbigniew Herbert]
"Hi ha una regla no escrita en el món de l'edició: qui obre el camí de noves propostes i de noves sensibilitats sol ser el modest artesà boletaire i no qui se n'aprofitarà més tard: els servidors dels presumptes imperis editorials. Això sí: amb gabinets de premsa i una distribució sòlida que els envejo."
Ignasi Riera en un article a l'Avui en que recomana d'Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert (Labreu; l'amic Art deu estar exultant, i ho té ben merescut!) i de les editorials "extraplanetàries" (ben trobat, el qualificatiu!).
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...