"La vida és implacable"

El setmanari El Temps publica aquesta setmana una entrevista de Núria Cadenes a Isabel-Clara Simó, amb motiu de la publicació d'Els invisibles (Amsterdam). En reproduïm ací les pàgines (podeu llegir-les clicant les imatges).

L'autora i el seu nou treball continuen rebent elogis dels mitjans, que n'han fet un desplegament molt ampli. I encara no ha acabat! Entre els comentaris més recents, aquest del poeta Carles Duarte, que qualifica la lectura d'aquesta obra com una "experiència emocionant". Ja ho avançàvem en aquest apunt: és una gran novel·la d'Isabel-Clara Simó!

La llibertat d'Els invisibles

"Els invisibles", la nova novel·la d'Isabel-Clara Simó als informatius de Canal 9 from Ara Llibres on Vimeo.

Fa uns pocs dies, Isabel-Clara Simó va estar a València per presentar Els invisibles (Amsterdam). Tal i com comentàvem en aquest apunt, cada nou llibre seu desperta molta expectació, i aquesta nova novel·la, un dels seus millors treballs, no ha estat una excepció. Isabel va parlar de literatura, de l'actualitat, dels oblidats i marginats de la societat, de política, de corrupció, d'educació... De tot allò que els periodistes van voler preguntar-li. Sempre amb respostes clares i directes, sense mitges tintes. Com ha fet sempre.

Una de les qüestions que més va intrigar la premsa, i que recullen pràcticament tots els mitjans, és el canvi d'editorial. L'autora alcoiana el va justificar en la complicitat que ha establert amb la nova editora, Izaskun Arretxe, i en la necessitat de demostrar-se que és lliure i ningú no té l'exclusiva sobre la seua obra. El País i El Punt Avui recullen aquesta curiositat (en absolut menor) de manera destacada.

Tot i que falten alguns enllaços, especialment de ràdios i algunes entrevistes encara pendents, tot seguit trobareu un recull de la repercussió mediàtica que va tenir aquella visita.

Contraportada a Levante-EMV.

• "La visibilitat d'Isabel-Clara Simó", Núvol.
• "Herois de l'invisible", El Punt Avui. 
• "Entre Volterà i Amsterdam", El País.
• "El ministre Wert és un desgraciat", La Veu del País Valencià.
• "Isabel-Clara Simó reivindica els 'oblidats' de la història", ARA.
• "Desde Cataluña, los valencianos son el pariente invisible", Información.
• "Isabel-Clara Simó ens descobreix els invisibles de la societat", ARAMULTIMÈDIA.
• "Escriure bé i tenir ofici no és el mateix, i em deixe el fetge intentant-ho", Europa Press.
• "Tener oficio y escribir bien no es lo mismo", Información, Noticias.com.
• "Isabel-Clara Simó da voz en Els Invisibles'a quienes han estado ignorados", La Verdad.
• "La revolta dels invisibles", Vilaweb.
• "A Els invisibles Catalunya està al meu pensament com un poble partit i vençut", a Nació Digital, Vilaweb, Agència Catalana de Notícies. 
• "Isabel-Clara Simó da voz en Els invisibles a quienes han estado olvidados", El Confidencial,
• "Els invisibles podria ser un cant a tots els sense veu", Melderomer. 
• "En política no hay ideología, sino poder", Diario de Mallorca.
• "El poder és corrupte per definició", Nonada.
• Recomanem, Quadern d'El País.
• "La processó dels anònims", Bloc Això és com tot, de Carles Fenollosa.
• "Clara Simó presenta Els invisibles", RTVV.
• Entrevista a Levante TV.

Entrevista a Isabel-Clara Simó a LEVANTE TV amb motiu de la publicació de ELS INVISIBLES from Ara Llibres on Vimeo.

Diari ARA.

Suplement ARTS d'El Mundo.

I tot just tornar a Barcelona, Isabel-Clara Simó va rebre una fantàstica notícia: l'Ajuntament d'Alcoi li atorgarà a finals d'aquest abril la Medalla d'Or de la ciutat i la nomenarà Filla Predilecta. Uns títols sobradament merescuts. Enhorabona!!

Actualització 1/3/13:

• "Sóc bastant 'gore', jo", entrevista al setmanari El Temps.

 

La meta somiada

Ho vaig prometre i ací estic. Aquestes són algunes de les frases que més m'han colpit de la lectura d'Els invisibles, d'Isabel-Clara Simó. Algunes semblaven parlar-me directament a l'orella, com fan les obres que et sacsegen la consciència...

• "Les paraules tenen cos i perduren. I tu, que les has pronunciades, ho saps."
• "La certesa sempre és incerta, quan recordem fets fugissers."
• "Hi ha coses que passen i coses que no passen. De vegades els cors són durs com l’acer i les mirades àvides i esquives. Però de vegades la gent es transforma en éssers humans."
• "Si ningú no remena res, la llei és agradable i tot. Sense llei, ens mataríem els uns als altres; amb la llei, també, però ens matem legalment. Són coses antigues."
• "No t’equivoquis d’orella quan contis secrets! És quasi tan greu com equivocar-se de cul quan hagis de llepar-ne!"
• "I l’autoestima? Com s’alimenta si no hi ha aplaudiments anònims?"
• "Tenim un país en què passes de cuc arraulit a líder espavilat sense solució de continuïtat."
• "En les moments de crisi, els obrers són titllats d’egoistes pel mer fet de piu- lar; en els moments de bonança, ni les gràcies."
• "Enlloc, i menys en un poble, hi ha secrets amorosos. Els secrets amorosos s’incrusten a les pedres dels carrers i a les portes de les esglésies, i van escampant-se, com el pol·len empès pel vent, a les boques ansio- ses o avorrides dels vilatans."
• "El senyor Pijoan, amo de tantes empreses, estava malalt. No de gota, no, sinó del cap. Arrossegava una psicosi esquizoide que es resolia, de vegades, en una explosió de violència." 
• "La paciència és la primera arma per triomfar a la vida; la segona és la força de voluntat; la tercera és la saliva, saliva per parlar i per llepar."
• "Els odis profunds són com un càncer, que van destruint teixit de l’ànima en silenci i sense manifestar-se."
• "A qui li importa la gent? La gent només és per votar."
• "La renovació, de què tant es parla, vol dir la desaparició dels vells en profit dels joves. I els vells s’hi aferren perquè quan tastes el poder és millor que el sexe, millor que la riquesa i millor que la bellesa."
• "La gent vol aprendre. No ho saben, però això és el que volen. I si la persona que ensenya crida l’atenció per algun tret determinat, o té una veu especial o desperta algunes simpaties, tothom escolta." 
• "La policia [...] és una força anònima que està posada, fent un cercle màgic, al voltant del poder polític. La seva missió és defensar aquest poder. Aconseguir l’ordre públic. Frenar la gent. Sense això no hi hauria democràcia, és clar, perquè la gent són més en nombre que els dirigents. [...] La policia està pensada perquè no ens fem mal els uns als altres, és cert, però sobretot perquè deixem incòlume el fràgil poder visible, que l’invisible ja es defensa sol."
• "Els cànons de bellesa són variables, però a tu et toca l’època en què no hi escaus, i què vols fer-hi?" 

I, per acabar, dues frases especialment encoratjadores, per pensar-hi a banda:

• "No sempre triem el nostre destí. No sempre somiem la meta on sí que podríem arribar." 
• "Que aixequin la mà els qui tinguin una passió per la qual val la pena viure. Que l’aixequin, ara que no els mira ningú, ara que no cal fer comèdia, ara que estem sols!"  

L'obra n'està plena, d'allò que tantes vegades hem dit ací "frases subratllables".

Gran novel·la d'Isabel-Clara Simó

Cada nova novel·la d'Isabel-Clara Simó és un petit esdeveniment literari. Els editors ho saben, els mitjans de comunicació ho saben, els llibreters ho saben i els nombrosos lectors que la segueixen, també. He tingut l'enorme fortuna de ser editor seu durant molts anys. Títols com ara Homes o El meu germà Pol han estat bestsellers immediats, amb reimpressions constants i xifres de vendes rècord en la col·lecció en què es publicaven. Vaig tenir també el goig de veure acomplit un desig d'adolescent: recuperar i rellançar Júlia, una obra que en el seu moment em va marcar com a lector i que, anys a venir, vaig poder defensar com a editor en una versió reescrita i ja definitiva. Aquests són els petits plaers secrets que t'atorga el meravellós ofici d'editar. L'última roda de premsa (i posterior presentació al públic) que vaig fer a València en la meua anterior etapa professional va ser precisament d'un llibre d'Isabel: Un tros de cel. Hi conserve bons records, d'aquella jornada.

Ara, Isabel ens sorprén doblement amb la seua nova proposta literària: Els invisibles. D'una banda, pel canvi d'editorial, ja que s'estrena al catàleg d'Amsterdam, dins de l'aposta decidida d'aquest segell inquiet i creatiu per la literatura catalana (hi haurà més sorpreses en aquest sentit els pròxims mesos). I aquesta "estrena" de la veterana autora alcoiana es produeix amb tots els honors possibles, ja que Els invisibles és una de les millors obres que li he llegit mai, sens dubte un dels seus treballs literaris més redons.
Es tracta d'una novel·la coral, que parteix d'un fet intrigant: la desaparició d'una nena petita, Victòria, enmig de la muntanya. No ha deixat cap rastre, cap pista, cap senyal. El poble imaginari en què se situa l'acció, Volterà, es mobilitza per localitzar-la, sense èxit. Amb aquest poderós punt d'arrancada, les pàgines següents de la novel·la ens submergeixen (ens "atrapen", tot i que aquest verb estiga desgastat de tant usar-lo en contextos semblants) en la vida d'una sèrie de personatges que, per un motiu o un altre, han acabat establerts a Volterà fugint d'alguna cosa o apartats per alguna raó poderosa que descobrirem poc a poc. Aquests fragments vitals trenats aprofiten l'autora d'excusa per parlar-nos de temes de plena actualitat, com ara les misèries de la política, el valor de la cultura, la llibertat dels individus o la repressió de les forces de seguretat, entre molts altres. L'ombra de la petita Victòria plana per damunt d'aquelles vides invisibles, fins el clímax final, que no us desvetlaré però que conté un dels diàlegs més ben construïts que he llegit en català en molts anys.

Jo n'he gaudit molt, d'aquesta lectura, i per això em permet recomanar-vos-la amb tanta passió. En un apunt a banda promet transcriure algunes de les frases que més m'han colpit.

Aquest dimarts 5 de febrer, a les 19h,  Isabel-Clara Simó presenta Els invisibles a la Casa del Llibre de València. Una bona ocasió per felicitar-la en persona per regalar-nos aquesta gran novel·la! En sentirem a parlar molt (i bé).

Junts som millors

Potser algun dels hipotètics lectors d’aquestes línies us haureu dedicat en els dies precedents a redolar la mona de pasqua i desconnectar. En les converses amb amics, mentre tiràveu l’arròs a la paella o torràveu xulles, potser haureu fet recompte de quants parats nous hi ha al vostre grup o haureu pontificat, cervesa en mà, sobre la crisi econòmica, les crítiques del bisbe d’Alcalá als homosexuals, la pujada salvatge d’impostos municipals (o això només passa a Carcaixent?) i d’altres qüestions així de banals. Si algú ha pronunciat l’expressió “total per tres trages” l’haureu mirat estranyat, perquè aquell senyor a qui feia referència la dita popular ja no interessa més que als ànecs de l’Albufera i a les lectores del Telva. Els temps canvien a un ritme trepidant, i cal adaptar-se’n.

Heu de saber, però, que mentre manteníeu aquelles xarrades insubstancials, Espanya es trencava. Ho llegíem diumenge de resurrecció al dossier especial de l’ABC: “Juntos somos más y mejores que por separado”. El diari madrileny plantejava als seus lectors “el apasionante reto de reflexionar acerca de esta gran aventura que es España”. La seua tesi és que als problemes d’extrema gravetat que té l’economia espanyola (provocats pels socialistes, indiscutiblement) cal afegir “el desquiciado desafío de los nacionalismos periféricos de Cataluña y el País Vasco” (els valencians no pintem fava en açò, encara). Els artífexs d’aquestes pàgines pamfletàries que rememoren en el fons i en la forma discursos rancis propis d’un altre segle es remuntaven a les coves d’Altamira per justificar l’existència d’una gran (i no sabem si lliure) nació. Al desmuntatge de l’Estat del benestar de Rajoy li diuen “profunda tarea reformista”, i posen la Roja i, per descomptat, el rei i la llengua (el castellà) com a símbols unificadors i “tesoro común”.

I jo, llegint amb un punt masoquista totes i cadascuna d’aquelles frases (especialment l’article “sin unidad, no hay prosperidad”) pensava en l’oblidat concepte de Països Catalans. I en unes declaracions d’Isabel-Clara Simó a aquest mateix mitjà (polèmiques, només cal veure el nombre de comentaris que provocà). Interrogada per la inevitabilitat de la independència, l’escriptora alcoiana respon: “O això o deixem de ser un país i ens dediquem a ser una província”. I, malgrat les discrepàncies que puguem expressar amb altres afirmacions prèvies, aquest colofó final em sembla bastant indiscutible.

Ara com ara, els valencians (i els catalans) no som més que una província espanyola, i els diputats del partit que ens omnigoverna encara (encara!) se’n foten, del mot “país”. Per a l’ABC, suport clau i indestructible de Rajoy, som simples “regiones nacionales [nacionals d’Espanya, està clar], ahora [vol dir, “circumstancialment”] políticamente convertidas en autonomías”. Per això ens poden retallar el pressupost un 34% sense que el molt honorable òbriga la boca, perquè “cal ser lleials”. Si ens descuidem, s’apropiaran i dissoldran la Generalitat, una despesa de totes totes prescindible. Ganes no els en falten. I mentrestant, nosaltres, pensant en la mona de la segona pasqua. Diumenge, a l’hort, farem arròs del senyoret. Esteu convidats.

Tipus mòbils 77. Publicat a L'Informatiu el 10/04/12.

El més venut, inèdit

Apunt de Maria Prats a la sempre interessant columna "La pantonera", al Time Out Barcelona:

"La setmana passada, el llibre més venut en català [a La Vanguardia] era La màscara del rei Artur, de la periodista Pilar Rahola --i editat per La Magrana--. En conseqüència, a la llista castellana apareixia el mateix llibre editat per RBA (propietari de La Magrana). Tot tindria sentit si el llibre en qüestió existís també en castellà. Tantes ganes té La Vanguardia que els seus col·laboradors surtin a les llistes de més venuts que ho fan amb llibres que no s'han publicat. Increïble però cert."

Potser és per això que La Vanguardia és l'únic mitjà important que encara no ha inclòs al llistat dels més venuts Homes, d'Isabel-Clara Simó, un dels èxits de Sant Jordi i que compta ja amb 7 reimpressions?

Increïble, però cert.

10 consells per tenir fills lectors

Eva Piquer té l'amabilitat de compartir amb mi un enllaç a Criatures.cat que em fa vertadera il·lusió: hi reprodueixen el decàleg de la família compromesa amb la lectura que vaig incloure en la meua obra completa, Llegir per a créixer. M'alegra comprovar que un llibre amb tantíssima difusió (més d'un milió d'exemplars!) però de distribució gratuïta no haja desaparegut de l'imaginari d'aquells que de debò es preocupen pel foment lector en família. Moltes gràcies a tots/es!

Acarem aquest Sant Jordi amb molt d'optimisme, ja que les dos principals novetats de Bromera arriben avalades pel recolzament dels lectors i de la crítica. Homes, d'Isabel-Clara Simó, ha arribat a la 6a edició en poc més de mes i mig, i anit es va fer públic que en l'enquesta "La Llança" d'Òmnium Cultural havia estat escollida com un dels regals favorits entre els 2.283 internautes que hi han participat i que havien d'escollir entre 200 novetats.

A Joan Pons li plouen les merescudes bones crítiques per La casa de gel, que ja té en impremta una 2a edició d'urgència. En el Quadern d'El País d'ahir, Francesc Calafat hi deia:

"A part de la força de les imatges, [Joan Pons] aposta pels sentiments, sense caure en l'ensucrament. [...] Francament bona."

Podeu escollir entre més novetats ací. I si esteu per Barcelona, potser ens podem trobar en algun d'aquests llocs. Compte: cada hora canviem d'ubicació. Quina (apassionant) bogeria!!!

HOMES per tot arreu

Aquests són uns dies d'alta intensitat. En les últimes setmanes hem comptat amb la visita de Yiyun Li, autora de l'extraordinària Les portes del paradís (per favor, si us agrada passar bones estones de lectura intensa, no us podeu perdre aquesta petita meravella; ací en teniu un tast). Em sap greu no disposar de més temps per explicar-vos com d'agradable va ser la seua visita a Barcelona. En aquesta notícia de L'informatiu (l'únic mitjà valencià que se n'ha fet ressò, com també va ser l'únic a parlar de la promoció d'Els amants, de John Connolly) trobareu algunes interioritats del backstage.

Dijous passat va ser un dia memorable del qual volia deixar constància ací. A banda de veure la millor mascletà de la plaça de l'Ajuntament en molts anys (no és mèrit del pirotècnic: és que feia anys que no en veia cap, però ens pillava davant mateix del restaurant i era inevitable), vam viure un autèntic huracà protagonitzat per Isabel-Clara Simó, que va vindre a promocionar el seu nou llibre Homes. Va fer entrevistes en tots els mitjans valencians existents (ço és: tots els mitjans per als quals existeixen els llibres en valencià), amb una reposta tan aclaparadora que s'hi va afegir a última hora una entrevista per als informatius de Canal 9... sí, sí, heu llegit bé. Una fita insuperable per al departament de Comunicació de Bromera!

Nerviosos encara per l'impacte que produeix veure una càmera de Canal 9 de prop, i encara amb el bon sabor de boca del dinar compartit amb llibreters de conversa més que agradable, encetàrem la multitudinària presentació que apadrinaven Carme Alborch i Xavi Sarrià. La Casa del Llibre estava de gom a gom, i vam celebrar aquest exitós bateig en un sopar també memorable. Ja us deia: una jornada per a recordar durant anys.

Aquest dimarts, Isabel va vindre a Picassent per fer una presentació singular, retransmessa per Ràdio L'Om i amb un públic molt nombrós. Avui dijous, Homes es presenta a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia de Barcelona amb un conductor que ha despertat una expectativa enorme: el president del Barça Joan Laporta. Si esteu per la ciutat de la neu, no us la perdeu!

I recorda que la vida és teva

Aquest és el títol de la crònica desacomplexada que ha elaborat Eva Piquer de l'acte de presentació a Barcelona, dijous passat, d'El meu germà Pol. "Una senyora novel·la, de les que em farien treure el barret que no porto", diu Eva. Una frase que ben bé podria acabar en la faixa de la quarta edició que ja està en impremta (i d'urgència!).

També Bromera ha redactat la nota que trobareu ací.

Jo encara sure...

La nit que vaig fer de teloner al Llach

Anit vam viure unes hores inoblidables a la Casa del Llibre de Barcelona en la presentació d’El meu germà Pol, d’Isabel-Clara Simó. Actuava de mestre de cerimònies Lluís Llach, que va arribar (acompanyat per Laura) mitja hora abans de l’acte, tal i com havia promés. Es va sorprendre que la sala ja estiguera plena, i li vaig haver d’admetre que nosaltres també: hi havia gent esperant des de les 5! Va anar a prendre un café, i quan va tornar ja no hi cabia ni una ànima: s’havien acabat les cadires i la gent omplia tot l’espai disponible, s’asseia a les escales i ocupava les balconades laterals. En tot moment es va mostrar molt humil, molt tímid, i se’l notava aclaparat.
Començàrem amb una puntualitat absoluta, i Lluís Llach no va estalviar elogis envers la novel·la. Va acceptar d’immediat la invitació a participar-hi tot i que no es prodiga en presentacions literàries (i encara menys, en el moment present), i va confessar que va encetar la lectura amb els dits creuats per si no li agradava. Però, en paraules textuals: “vaig començar a riure a la primera pàgina i no vaig parar de riure fins que vaig començar a plorar”. Va destacar la força de la narradora “un personatge maquíssim, de mirada innocent i neta”, i el seu desig que el llibre fóra un èxit perquè tots els sentiments que conté arribaren a molta gent.
Isabel li va mostrar l’agraïment pel suport a l'obra (va ser un extraordinari regal d’aniversari: avui acompleix 65 anys) i la seua alegria (que òbviament compartim tot l’equip de l’editorial) per haver contribuït a “traure’l del cau, sentir de nou ben a prop la seua veu immortal”.

En acabar la intervenció de l’autora, Llach va prendre de nou la paraula per dir-nos que no, que el que havia dit Isabel no era la novel·la, que El meu germà Pol era molt més del que ella havia explicat, però que sovint els creadors no perceben tot el que han estat capaços de transmetre amb la seua obra. Va citar Martí i Pol quan deia que es reconeixia com a poeta quan rellegia els seus versos i s’adonava que deien més coses del que inicialment s’havia proposat de dir. A la taula, i estic convençut que també al públic, ens vam emocionar de valent amb les seues paraules.
Osti, és que va ser molt fort! Jo, d’ara endavant, posaré al currículum que un dia vaig actuar com a teloner de Lluís Llach. I com a guardaespatlles, fins l’eixida!
La cua de signatures d’Isabel, en acabar l’acte, es va allargar més de mitja hora farcida d’elogis i mostres d’agraïment i de felicitació que em recordaven la pacient espera dels fans de Laura Gallego. Quin goig, de veritat. Va ser un dia memorable. Un “subidón”, vaja.

Bolonya 08: ràpid, ràpid

Torne de la fira més fugaç de la (meua) història: només un dia (i a més, festiu a València!). Però un dia a Bolonya dóna per a molt! Ja ho veureu, ja... (permeteu-me que em faça el "misteriós", que això és gratis).

El cas és que per ací la cosa està al roig viu, amb les grans cites de Sant Jordi i la Fira del Llibre molt, molt a prop, i no m'hi podia estar més temps (llàstima!). Aquesta setmana presentem la novel·la d'Isabel-Clara Simó a València (demà, a la premsa), a Alzira (demà, amb Esperança Camps de "mantenedora") i a Barcelona (dimecres, amb Lluís Llach). Si us pilla a prop, esteu convidats. La primera crítica de la novel·la que s'ha publicat, de JJ Isern, ha estat molt positiva (la podeu llegir ací). I divendres, lliurament dels Premis Vicent Andrés Estellés a Burjassot. I la setmana que ve, cap a Londres. Quina bogeria de mes!

PS.- Per cert que la convidada d'honor a Bolonya era (és) Argentina, i em sembla que allà ben pocs se n'han assabentat...

Candidatura (literària)

Ahir al matí, en plena traca final de la campanya electoral, Bromera va presentar una ferma candidata a la cita anual d'editors i autors amb els lectors: Sant Jordi. Aquesta candidata es diu Isabel-Clara Simó, i la seua proposta suggeridora la trobareu íntegra en les pàgines d'El meu germà Pol.

La candidata Isabel-Clara Simó té una solvència, professionalitat i eficàcia contrastades, i manté la força i la il·lusió que sempre l'ha caracteritzada, virtut que li permet connectar amb els (e)lectors amb inusual facilitat. En aquesta ocasió, la candidata es presenta amb un aval nou, el guardó del XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, que va obtenir per unanimitat del jurat. És una candidata que mostra una sensibilitat especial pels discapacitats, com bé es pot comprovar a les pàgines d'El meu germà Pol, en les quals també ens parla d'autonomia, d'independència, de justícia social, de la família i de la llibertat dels éssers humans, entre altres.

Per tot això i molt més, aquests dies Bromera fa campanya per la candidatura d'Isabel-Clara Simó. Els mitjans ja comencen a reservar-li un espai merescut: Vilaweb, l'Avui per partida doble (ací i ací), La Vanguardia, TV3 emetrà la notícia aquest cap de setmana i... bé, i moltes més coses que anirem anunciant ací o al Bloc Bromera de Lletres.

De moment, si voleu fer un tast, us convidem a visitar la pàgina web del llibre.

Fi de campanya entre escriptors

Aquesta nit, quan a les 00.00 es tanque (oficialment) la campanya electoral, a la ciutat de València s'haurà produït un acte amb repercussió zero (lamente ser un desbaratafestes) als mitjans de comunicació: la secció valenciana de l'AELC lliura els seus premis de la Crítica.
En narrativa, Havanera, de Francesc Bodí; en poesia Constants vitals, de Manel Garcia Grau; en assaig (!) Cita a sarajevo, de Francesc Bayarri; i en teatre, Combat, de Manuel Molins. Una bona oportunitat per llegir, recuperar o recomanar aquests títols. Enguany s'hi ret un merescut homenatge a Isabel-Clara Simó.
Allà hi serem!

Ensenyar a llegir

S'han lluït els nous dissenyadors de l'Avui electrònic: amb la recent remodelació del web, han passat de tenir una de les millors hemeroteques de la xarxa al no-res. Un desastre absolut. No només no s'hi troba el suplement cultural, sinó que resulta impossible localitzar determinats articles, tot i que tingues les dades completes.

He fet la prova.
Em comenten que Isabel-Clara Simó parlava, diumenge 22 d'abril, de Llegir per a créixer en la seua columna diària "De fil de vint". Per raons òbvies (cal alimentar l'ego), l'article em fa molta il·lusió i tracte de localitzar-lo. Ho he provat de totes les maneres que he sabut, però sense cap resultat. Al remat, res com el paper. Demane una fotocòpia i, en efecte, l'article existeix, i tant que existeix!, i n'estic ben agraït per la cita.
L'allau d'incondicionals de la meua obra completa trobaran l'article en el PDF adjunt.

Provocadora Isabel

Ahir vaig assistir als primers actes del Congrés Internacional d'Educació Literària i Societat: un èxit de participació (120 alumnes inscrits) que, segons em confirma Xavier Mínguez, una de les persones encarregades de la coordinació d'aquesta nova cita per al món de la LIJ, tindrà continuïtat biennal. Una bona notícia: sempre he cregut que l'eficàcia de les iniciatives és directament proporcional a la capacitat dels organitzadors per mantenir-la en el temps.

La sessió d'Isabel-Clara Simó va ser, com acostumen a ser totes les de l'autora, viva, lúcida i provocadora. El títol de la sessió ja ho era, sens dubte: "Hi ha una literatura juvenil?". Aquest interrogant, plantejat per una de les escriptores que més ven entre el públic jove (avui mateix ha eixit del forn la 22a edició de Raquel), no pot ser més que una provocació directa. Us faig partícips d'alguns altres "titulars" que vaig anotar durant l'enriquidora sessió, i amb els quals no estic necessàriament d'acord:

• "Qui ha dit que les classes han de ser divertides?"
• "Les edicions infantils dels clàssics universals són una banalització de la cultura"
• "La sentència 'Els bons autors ja se'n sortiran' és infame; hem de rebel·lar-nos contra afirmacions d'aquest tipus"
• "La LIJ és una invenció, una concessió al mercat"
• "El cànon de la LIJ demana un protagonista jove (de la mateixa edat que el lector), al qual li passen les mateixos coses que al lector, escrites amb un llenguatge accessible (si és possible, amb un glossari final), que siguen fàcils de llegir i amb poques pàgines. I aquest motlle s'aplica irremissiblement"
• "El nostre error és convertir la LIJ en una eina educativa"
• "Molta de la LIJ actual és banal, superficial, i jo em pregunte si és literatura o simplement indústria"
  

Ironies de Frankfurt

"Si existís un guionista que hagués escrit el guió de Frankfurt, li hauríem de donar un Premi Nacional del que sigui. Però com que és una improvisació col·lectiva, el mèrit és repartit. " La ironia és potser l'única arma que ens queda per suportar l'inacabable "fulletó Frankfurt". Les paraules són d'Ignasi Aragay ahir a l'Avui, on també Eva Piquer feia ús del sarcasme: "Cada minut que passa hi ha noves institucions implicades en la gestió de Frankfurt 2007. Com més serem, més patirem."
Isabel-Clara Simó, des de la seua columna diària, es preguntava: "qui caram som nosaltres, els qui escrivim en català?", alhora que refermava el que (se suposa que) és evident, que la pàtria d'un escriptor és la seua llengua. Isabel proposava un manifest amb cinc punts que jo signaria ja mateix si creiera en la utilitat dels manifestos, però es mostrava pessimista: "Frankfurt ens va gran, ja hem arribat tard i les estèrils polèmiques han esmicolat una ocasió d'or per a la literatura en català".
No crec que arribem tard, però si continuem en aquest tira-i-arronsa potser acabarem sabent què és la Cultura catalana, però no arribarem a temps de projectar-la cap a fora com tenim l'oportunitat de fer i de promoure-la de portes endins, tal i com molt encertadament apunta el Llibreter.
Mentrestant, hui Anna Soler-Pont es reuneix amb els editors. Veurem si traiem l'aigua clara.